Arquitectura
Un moment clau i que començava, encara que fos amb retard, de manera tan brillant i prometedora va ser fortament condicionat per la crisi econòmica mundial dels anys trenta i va ser eliminat dràsticament arran de la situació política, social i econòmica espanyola que va desembocar en la Guerra Civil
El GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de TArquitectura Contemporània), però, ha quedat com a emblema de la modernitat i la generositat creativa, com una història social, artística, arquitectònica, tecnològica i urbana plena de sentit però que dramàticament no es va poder portar a terme, almenys de moment.
Alguns projectes realitzats –com el Dispensari Antituberculós, en el nucli antic de Barcelona–, projectes no aconseguits –com la Ciutat de Repòs i de Vacances– i les seves activitats culturals –com la publicació de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea– han quedat com a signes d’identitat d’una modernitat estroncada.
La major part dels innovadors membres del GATCPAC es van veure obligats a exiliar-se, entre els quals hi havia Josep Lluís Sert, un dels arquitectes més importants d’aquest segle, i Antoni Bonet Castellana, que va exercir una gran influència a l’Argentina i l’Uruguai.
Un nou concepte d’arquitectura
Al començament dels anys trenta l’arquitectura catalana es va acostar a les avantguardes europees més radicals, intentant escurçar la diferència entre el que succeïa a l’arquitectura del país i el que s’experimentava a grans capitals com París, Amsterdam, Berlín, Frankfurt i Viena. Cada cop s’era més conscient de la necessitat d’introduir una gran dosi de modernitat en la tradició de l’arquitectura catalana, amb la finalitat de superar l’esgotat llenguatge acadèmic i l’urbanisme escenogràfic de principi de segle.
De tots els mestres de l’arquitectura moderna el més admirat des de Catalunya, amb diferència, era Le Corbusier. Ben aviat, el 1929, l’arquitecte català Josep Lluís Sert hi va contactar, ja que va anar a treballar al seu estudi de la rue Sèvres a París i va convidar Le Corbusier, que va visitar la ciutat de Barcelona el 1932. L’objectiu era el de projectar un pla urbanístic de modernització de Barcelona que el 1933 prendria el nom de Pla Macià, en memòria del president de la Generalitat de Catalunya i en el context de la Segona República. Es tractava d’una proposta que, a partir de la nova teoria de la separació de les funcions urbanes bàsiques, formulava un ordre geomètric nou per a la ciutat, basant-se en la trama Cerdà, en unes noves illes gegants i en una façana marítima imponent definida per gratacels cartesians a la vora del mar; una idea que Le Corbusier també havia presentat a Buenos Aires.
Les relacions entre els arquitectes catalans i Le Corbusier van anar més enllà, ja que Le Corbusier va adoptar, a partir dels anys trenta, el sistema de les voltes gegants a la catalana que –li va mostrar el seu deixeble Josep Lluís Sert. Curiosament, la influència de la volta a la catalana dins de l’arquitectura moderna ha estat molt rellevant. No solament la va difondre Rafael Guastavino als Estats Units i Josep Lluís Sert va fer que l’adoptés el seu mestre Le Corbusier, sinó que el jove arquitecte català Antoni Bonet Castellana, en exiliar-se a l’Argentina després de la Guerra Civil, va transmetre aquesta tècnica a l’enginyer uruguaià Eladio Dieste, que encara avui la utilitza molt sovint per construir espectaculars mercats i esglésies a l’Uruguai, al Brasil i, recentment, a Espanya.
Els joves arquitectes racionalistes catalans –Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Sixt Illescas, Germà Rodríguez Arias i Joan Baptista Subirana, entre d’altres– es van agrupar en el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), grup d’avantguarda que també va impulsar l’associació d’àmbit estatal denominada GATEPAC, associada als CIAM i que va tenir com a òrgan de difusió la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, que des del 1931 fins al 1937 es va publicar a Barcelona.
Malauradament el període d’acció d’aquests arquitectes és breu i queda detingut amb la Guerra Civil, del 1936 al 1939. No solament això, sinó que l’arquitectura racionalista catalana, pel fet de generar-se amb retard, va tenir la dissort de quedar afectada per la crisi capitalista del 1929, que va frenar durant els anys trenta la majoria de grans obres d’arquitectura arreu del món. Durant aquells pocs anys es van poder fer algunes obres, de volum petit, fragments de ciutat que formaven part de propostes modèliques i de projectes globals de ciutat. La Casa Bloc a Sant Andreu (1932-36) –de fet, un tros de Redent de Le Corbusier–, el Dispensari Central Antituberculós (1934-38) i la casa entre mitgeres, fent cantonada, al carrer de Muntaner (1930-31) serien les obres més representatives d’aquest període, totes de Sert i Torres Clavé i totes a Barcelona. Rodríguez Arias va realitzar dues obres dins del teixit de Barcelona: l’edifici Astoria (1933-34) i l’edifici de la plaça Gal·la Placídia (1937). Sixt Illescas va ser l’autor de la casa Vilaró (1931) i dels habitatges al carrer de Pàdua (1934-35), ambdós també a Barcelona.
Probablement, l’obra més significativa i ben conservada de les ambicions experimentals i higienistes de l’arquitectura moderna del GATCPAC és el Dispensari Antituberculós, en el nucli antic. Com altres exemples d’aquells anys, es tracta d’un hospital que es proposa com a punt de partida per regenerar la ciutat antiga. En aquest cas, les irregularitats de la parcel·la obliguen a articular cossos de diverses formes. L’estricta arquitectura racionalista de pilars lleugers i façanes transparents, amb obertures de fina fusteria metàl·lica i ampits de vidre armat, es concilia amb certs detalls de tipus regionalista i amb manifestes opcions a favor dels nous materials industrials i anònims, com les plaques ondulades d’uralita que cobreixen la testera del bloc principal. En definitiva, l’edifici no solament es proposa com a màquina arquitectònica per guarir els malalts sinó que, amb la seva forma oberta, es compromet amb els problemes de la realitat i el context i sorgeix com el primer model curatiu per anar regenerant i reparant el mateix teixit urbà mitjançant l’arquitectura racional, el verd, l’àrea i el sòl.
La Barcelona modernista és la de la gran burgesia. La ciutat noucentista, sobre la qual escriu Eugeni d’Ors des de la columna del seu «Glossari» a La Veu de Catalunya, és la que contempla una ciutat que s’expandeix desorbitadament amb una creixent immigració i el desplegament del capitalisme. Aquesta és la raó dels qui envolten Eugeni d’Ors per una societat cívica i educada, per una estricta selecció dels immigrants intentant defensar una cultura descaradament elitista, evocant la nostàlgia d’una mediterraneïtat i una puresa ja perdudes.
Durant alguns anys, del 1930 al 1936, Barcelona va assumir a fons les característiques i les contradiccions de la metròpoli del segle XX, tal com havien desenvolupat els arquitectes de les avantguardes –Le Corbusier, Hilberseimer, Ernst May– a les principals ciutats europees. Els arquitectes del GATCPAC van pensar una ciutat per a les noves masses urbanes, una ciutat en la qual el proletariat del segle XX tenia un paper protagonista.
El projecte més ambiciós en aquesta direcció va ser el de la Ciutat de Repòs i de Vacances, que estava prevista a la costa, des del delta del Llobregat fins a l’espadat de Castelldefels, de gestió pública i socialitzada, i que hauria estat formada per grans àrees d’oci –parc marítim, camps d’esports, parcs, platges, restaurants, hotels i sanatoris, cabines de bany, zones de cap de setmana i residència, colònies escolars i zones de cultiu– dedicades a les masses populars. Es va constituir la Cooperativa Popular la Ciutat de Repòs i de Vacances com a entitat d’interès públic el 1933, que agrupava més de 600 associacions de tot Catalunya i que, a través d’aquestes, tenia més de 800 000 afiliats. L’objectiu fonamental era el d’aconseguir que la franja d’uns 800 metres de platja al llarg de 8 quilòmetres de costa, que s’havia anat guanyant al mar amb els anys i que no tenia cap propietari privat, passés a ser de propietat pública. Malgrat les feixugues gestions dels arquitectes del GATCPAC, el decret d’expropiació no va arribar mai i amb la Guerra Civil i el franquisme el projecte més espectacular de l’urbanisme modern català va quedar per fer.
Un altre dels projectes més influents del GATCPAC va ser la sèrie de casetes de cap de setmana al Garraf, de Sert i Torres Clavé (1935). S’hi conciliava de manera pionera l’arquitectura moderna –abstracció, formes cúbiques, espais lliures– amb l’arquitectura autòctona –la volta gegant a la catalana, els murs de pedra, el mobiliari popular. Al Garraf es van realitzar els tipus A, B i C i per a la urbanització Punta Prima a Eivissa (1935) estaven previstos els– tipus D i E, dins de la mateixa col·lecció de prototips residencials.
Els arquitectes del GATCPAC es van dedicar també a fomentar la utilització dels nous materials, com les plaques de fibrociment, i la generalització dels càlculs científics en la construcció. En aquest sentit, van promoure exposicions i prototips i amb això es van contraposar clarament a l’empirisme i al caràcter artesanal dels arquitectes modernistes. El 1932 es va exposar a la plaça Berenguer el Gran un prototip de casa desmuntable i el 1934 a Sant Andreu una biblioteca pública també desmuntable.
L’última gran obra del racionalisme català es va realitzar lluny de Catalunya, a París, amb motiu de l’Exposició Universal del 1937. L’autor va ser Josep Lluís Sert, amb la col·laboració administrativa de Luis Lacasa, real d’Antoni Bonet Castellana i francesa de l’arquitecte Abella. El pavelló de la República Espanyola era un clam ja dins de la Guerra Civil espanyola i en el context d’una Europa que estava a punt de viure la seva pròpia guerra civil. Tenia la típica forma lleugera i transparent, feta amb materials moderns amb el contrapunt de materials tradicionals espanyols, i disposava d’una rampa corba que li donava més tangencialitat i sensualitat. Sert va crear un edifici que era el resultat de l’articulació d’un cos prismàtic –amb estructura metàl·lica, planta lliure i paraments d’uralita, i amb dos accessos a cada extrem: l’un conduïa al primer nivell i l’altre, al segon. Així potenciava les visions tangencials i cinemàtiques sobre el prisma horitzontal. A l’interior s’allotjaven obres d’art d’un gran valor artístic i simbòlic: el Guernica, de Picasso; la Font de Mercuri, de Calder; la Montserrat, de Juli Gonzàlez; el Pagès català i la revolució, de Miró, entre d’altres. El 1992 es va realitzar a la Vall d’Hebron de Barcelona una rèplica d’aquest pavelló, sota la direcció dels arquitectes Miquel Espinet, Antoni Ubach i José Miguel Hernàndez de León.
Les propostes socials, econòmiques i urbanes dels anys de la República havien entroncat amb les propostes més avançades de l’Europa d’entreguerres. Però, si a Europa aquests plantejaments van lluitar contra les reaccions autoritàries i antisocials del nazisme i van resistir-s’hi, en canvi, a la Península, tant a Espanya com a Portugal, la pervivència d’un sentit atàvic, agrari i retrògrad, que sentia nostàlgia d’un passat imperial i gloriós, acabà triomfant el 1939 sobre una incipient cultura metropolitana, progressista i cosmopolita. Espanya, i dins d’ella una Catalunya castigada i reprimida, es va detenir en una època fosca i estàtica mentre la resta d’Europa intentava tornar a avançar sobre les restes de la guerra civil europea que havia significat la Segona Guerra Mundial.
El GATCPAC
El GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) formava part del GATE-PAC i era la secció catalana del grup internacional CIRPAC. Aquest conjunt d’arquitectes catalans va crear primer el GCATS-PAC (Grup Català d’Arquitectes i Tècnics per a la Solució dels Problemes de l’Arquitectura Contemporània) com a pas previ per convocar a continuació la reunió constituent del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), el qual es va constituir el 26 d’octubre de 1930. Immediatament el GATCPAC va presentar els seus estatuts el 28 de novembre de 1930 i es va constituir formalment el 6 de desembre del mateix any. El GATEPAC estava format per tres subgrups: el del nord, establert a Sant Sebastià, amb membres com José Manuel de Aizpurúa i Joaquín Labayen; el del centre, establert a Madrid, amb Fernando García Mercadal, i el de Catalunya, el GATCPAC. L’objectiu del GATCPAC era fomentar i divulgar l’arquitectura contemporània i els materials industrials moderns relacionats amb dita arquitectura. Formaven part del GATCPAC tant arquitectes com socis industrials. Els vuit arquitectes fundadors del GATCPAC van ser: Josep Lluís Sert, Sixt Illescas, Cristòfol Alzamora, Josep Torres Clavé, Ricard de Churruca, Germà Rodríguez Arias, Manuel Subiño i Pere Armengou. Entre els socis industrials hi havia Asland, la Companyia Roca de Radiadors, Escofet, Catalana de Gas, Butsems, Siemens i d’altres.
Posteriorment, una bona part dels arquitectes barcelonins més inquiets i qualificats, i també alguns dels estudiants de l’Escola d’Arquitectura, es van anar afegint al grup. En diverses actes del GATCPAC hi ha les altes dels arquitectes Joan Baptista Subirana, Jaume Mestres Fossas, Francesc Fàbregas, Ricard Ribas Seva, Raimon Duran Reynals, Francesc Mitjans, Antoni Puig Gairalt, Ramon Puig Gairalt, Alexandre Soler i March i de l’estudiant Antoni Bonet Castellana. Les friccions i pugnes van sovintejar tal com demostra la proliferació de dimissions i readmissions. Per aconseguir els seus objectius l’eina bàsica va ser la pròpia revista, AC. Documentos de Actividad Contemporánea, dirigida per Josep Torres Clavé, de la qual se’n van publicar 25 números entre el 1931 i el 1937. La revista del GATEPAC estava feta gairebé íntegrament pels membres del grup català i prenia com a model les típiques revistes de les avantguardes dels anys vint, com Das Neue Frankfurt, dirigida per Ernst May, i L’Esprit Nouveau, de Le Corbusier i Ozenfant. L’estil dels textos, les il·lustracions i el disseny gràfic eren extremament clars, llegibles i pedagògics, i van seguir una certa evolució: des de la defensa de les teories més radicalment racionalistes, al principi, fins a l’atracció per l’arquitectura popular mediterrània, més tard. Els tres darrers números, però, el 23, 24 i 25, preparats durant l’any 1936, van adoptar el to combatiu i de resistència que l’inici de la Guerra Civil comportava.
La revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea va crear un estil propi de pàgines pedagògiques per mitjà de les seves característiques ratllades fetes amb aspes vermelles sobreposades a tot allò que era criticat com a exemple i actitud aberrant i anacrònica respecte de l’esperit dels temps moderns. Al costat es proposaven les solucions correctament modernes.
El grup va fomentar totes aquelles iniciatives que va creure que eren necessàries per a una transformació total de la societat: canvi del Pla d’estudis a l’Escola d’Arquitectura, creació del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya (del qual Torres Clavé va ser el secretari general), promoció d’exposicions, concursos i debats, i elaboració de prototips de cases, biblioteques i hospitals. Malauradament, la major part d’iniciatives i projectes mai no es van poder realitzar aquí. En tot cas als països americans, on els protagonistes es van veure obligats a exiliar-se.
Bibliografia
- Bohigas, O.: Arquitectura Española de la Segunda República, Barcelona, 1970.
- DDAA: «GATCPAC 1 y 2», dins Cuadernos de Arquitectura, núm.90 i 94, Barcelona, 1972-73.
- DDAA: Le Corbusier i Barcelona, Barcelona, 1988.
- Roca, F.: El Pla Macià, Barcelona, 1977.
- Roca, F. ; Solà-Morales, I. de: AC. GATEPAC 1931-1937, Barcelona, 1975.