Les arts decoratives han estat un gran sac on tradicionalment s’ha inclòs tota mena d’objectes, des d’objectes litúrgics com una creu processional, un encenser o una casulla, fins a objectes d’ús tan quotidià com un plat o un vestit. En primer lloc, doncs, tenim un conjunt de peces molt diferents entre si, quant a materials, tècniques, funció, tipologia o, fins i tot, qualitat estètica. Aquesta diversitat la podem trobar també dins els mateixos camps d’estudi: per exemple, no és el mateix (pel que fa a la tècnica, l’ús i la concepció estètica i decorativa) un gerro de ceràmica que un arrimador de paret. Sovint, fins i tot, els diferents camps que podem incloure (o que en algun moment s’han pogut incloure) dins les arts de l’objecte, són complementaris, és a dir, que uns no s’expliquen sense els altres, o que en casos determinats conformen una sola peça. Hi ha també varietat pel que fa als períodes, i concretament en la valoració que se’n fa. Es tracta d’una qüestió generalitzada i de tipus ideològic, que té els seus orígens en la historiografia romàntica i que, segons com, encara arrosseguem. La valoració de determinats moments (època medieval i Modernisme) en detriment d’altres (Renaixement i Barroc) és encara avui massa evident.
Aquesta varietat provoca, sens dubte, grans dificultats a l’estudi de les arts decoratives i potser és un dels elements que ha fet que, com veurem, l’interès per aquestes arts sigui més aviat tardà.
La problemàtica del seu estudi
Parlar d’arts decoratives, doncs, és una qüestió complexa, i encara ho és més fer-ho des del punt de vista de la historiografia. Si les arts aplicades ja són de per si un camp molt divers i heterogeni, l’evolució dels seus estudis (i més a Catalunya) es converteix en una tasca difícil de sintetitzar. El primer element que complica qualsevol intent d’anàlisi de la historiografia catalana al voltant d’aquesta qüestió és les grans diferències pel que fa al nivell d’evolució dels estudis que hi ha entre les diverses arts que conformen aquest gran i complex conjunt. I encara més, les diferències que, dins la historiografia sobre una mateixa art, hi ha entre períodes històrics.
Així doncs, partim d’un camp d’estudi molt divers, amb un conjunt d’obra molt diferent i heterogènia quant a tipologies, materials, tècniques, funcions o fins i tot localització de les peces mateixes. La dispersió d’aquestes obres és un altre dels principals punts de dificultat amb què es pot trobar un investigador. Molta obra es conserva en museus i col·leccions públiques, però una gran part s’ha d’anar a buscar en fons ben diferents entre si: col·leccions particulars que plantegen més o menys dificultats d’accés, els llocs mateixos de procedència (esglésies, catedrals, monestirs...), o museus i col·leccions estrangers. La reticència en molts casos justificada de l’estament eclesiàstic a l’hora de facilitar l’accés a l’objecte, l’encara més justificada reticència del col·leccionista privat i, el que és més greu, l’existència de museus tancats o mancats de bons inventaris de les seves col·leccions, són els entrebancs més freqüents. No hem d’oblidar que som un país que ha hagut de patir tant la destrucció d’obra d’art a causa de conflictes bèl·lics, com l’espoliació i el robatori del nostre patrimoni per raons ben diverses, i que encara té la idea errònia que difusió i robatori són dos conceptes íntimament lligats entre si.
Pel que fa a la informació que ens transmet la bibliografia, val a dir que sovint es troba també dispersa en monografies, catàlegs o petites publicacions de síntesi, o intervencions dins d’obres de caràcter més general. Aquest fet, que sens dubte dificulta l’estudi de les peces, massa sovint afecta fins i tot una qüestió tan bàsica com la seva localització. Moltes vegades es fa difícil de confirmar la real existència d’una obra en el lloc que referència la bibliografia (especialment l’anterior als anys cinquanta-seixanta) i, aquest fet, si no dificulta, moltes vegades endarrereix les investigacions. En el pròleg del volum d’Ars Hispaniae dedicat a les arts decoratives de l’any 1975 era una qüestió que es plantejava com un dels principals esculls a superar per a la investigació d’aquell moment.
Un altre element que caracteritza i diferencia les arts de l’objecte de la resta d’arts és que, en moltes ocasions, tenen una utilitat concreta. En el cas de l’orfebreria religiosa o la indumentària litúrgica, per exemple, aquest ús és encara vigent. Aquest fet pot arribar a ser positiu en tant que obliga a mantenir l’objecte en bones condicions; tanmateix, l’ús continuat també malmet l’objecte, que ha de passar per periòdiques reparacions o restauracions fetes amb criteris no sempre respectuosos amb l’obra mateixa.
L’historiador de l’art català sempre s’ha de lamentar d’una mateixa circumstància: la pèrdua d’obra. És ben sabut que els fets bèl·lics soferts en aquest país han fet força mal a l’estudi de l’art català, i sobretot a l’art religiós, provocant la desaparició de peces, ja sigui per la seva destrucció, robatori o «amagament». En algun cas aquestes obres s’han anat recuperant amb el pas del temps d’una manera més o menys casual; en d’altres es tracta d’obres definitivament perdudes. És possible que en els pròxims anys, doncs, i a causa dels diferents processos d’investigació que s’estan duent a terme i que s’iniciaran, com també de la revisió dels inventaris dels museus i col·leccions catalans, es vagi recuperant una part d’aquesta obra que de moment hem de creure perduda.
D’altra banda, els estudis que existeixen, com ja he anunciat, són també molt heterogenis tant pel que fa a la seva forma com a la seva metodologia. Tenim des de corpus excel·lents que obren camí a noves investigacions, fins a capítols dins d’obres més generals, sovint massa curts i simplement enumeratius, monografies i estudis de peces dins revistes més o menys locals i en catàlegs d’exposició, o llibres de divulgació més general, amb una qualitat de vegades dubtosa.
Hi ha determinades arts, com ara la ceràmica, el vidre o el moble, que durant molt de temps s’han estudiat sobretot des del punt de vista dels antiquaris, de manera que si bé s’anaven confeccionant alguns catàlegs de peces, les fonts utilitzades per a la seva documentació i estudi de vegades eren poc fonamentades. Aquesta és una qüestió que avui està canviant, i tots els professionals d’aquest camp han anat adquirint una metodologia molt més científica.
La desigualtat en la investigació, com s’ha vist, també existeix pel que fa als períodes estudiats, així com també als centres de producció. Podem trobar-nos que dins una mateixa art hi ha moments que són més coneguts i que compten fins i tot amb certs inventaris, mentre que d’altres són pràcticament desconeguts. I passa més o menys el mateix amb els nuclis de producció: en el cas de l’argenteria, per exemple, l’obrador de Barcelona està molt més estudiat que el de Girona o el de València. Es tracta, però, d’una qüestió recurrent en la història de l’art català, que a poc a poc va canviant, però que encara costa.
També hi ha desigualtats quant als estudis monogràfics. No totes les peces que podem considerar dins aquest gran sac que són les arts decoratives han rebut (i reben) el mateix tracte de favor per part dels investigadors mateixos. Hi ha objectes ben coneguts, i dels quals hi ha una bibliografia més o menys abundant (posem per cas el Tapís de la Creació de la catedral de Girona), i altres dels quals pràcticament només en coneixem l’existència, l’aspecte i, amb sort, l’emplaçament.
En aquest sentit, no hem d’oblidar el fet que encara avui les arts aplicades són considerades arts «secundàries», de manera que aconseguir ajuts i línies de recerca per al seu estudi és un fet pràcticament insòlit. Encara més, l’ensenyament universitari mateix, que pateix les conseqüències d’una mala planificació de la docència, poques vegades afavoreix el seu estudi, de manera que les assignatures dedicades a aquestes arts són absolutament minoritàries.
Però no tot són mancances. De fet, durant els darrers anys s’han anat iniciant estudis en els diversos camps que podem incloure dins les arts de l’objecte, i hi ha un interès creixent per part dels investigadors. Fet i fet, aquestes arts aporten nous camins d’estudi en una història de l’art català sovint massa protagonitzada per la pintura romànica o l’arquitectura modernista. El problema, des del punt de vista de la difusió, és que la majoria d’aquestes investigacions s’han realitzat i es realitzen quasi exclusivament des de la Universitat i són tesis inèdites, o que estan encara en procés. Això, que d’una banda garanteix la formació d’especialistes i la realització d’unes investigacions amb una metodologia apropiada, de l’altra és malauradament un escull per a la difusió mateixa d’aquests treballs, a causa sobretot de la manca de recursos i de prioritats que la Universitat té a Catalunya. No oblidem que la difusió dels resultats d’un procés de recerca afavoreix sempre l’aparició de noves investigacions. La generalització de l’ús d’Internet, però, comença a solucionar, encara d’una manera tímida, no tan sols la divulgació de noves recerques, sinó també l’intercanvi d’informació entre professionals.
Ens trobem, en definitiva, amb una dificultat d’accés a la informació bastant generalitzada, fins i tot dins del món universitari mateix i dels investigadors que s’hi dediquen. Qualsevol persona que hagi iniciat un treball de recerca sap que la consulta de les tesis i tesines conservades a les biblioteques universitàries és de vegades difícil; de fet, el més complicat sovint és saber que aquestes tesis existeixen, ja que la informatització i la difusió d’aquestes dins els mateixos cercles universitaris és, avui per avui, encara deficitària. Per sort, sembla que en els darrers anys, amb la informatització d’alguns arxius i biblioteques, i l’ús cada cop més generalitzat de les xarxes de comunicació, aquest problema comença a solucionar-se.
D’altra banda, hi ha també una manca important d’informació complementària pel que fa a documents antics, fotografies, dibuixos, literatura, descripcions o inventaris. Si els fets tràgics que ha patit Catalunya han provocat una pèrdua d’obra, també han provocat una pèrdua de documentació, sobretot pel que fa als arxius parroquials, que avui ens serien valuosíssims per a la investigació. No oblidem que l’Església ha estat, durant segles, un dels principals promotors artístics. Aquesta manca, però, no és ni més ni menys greu que en altres arts: el problema és que la poca documentació que ens ha arribat està molt poc estudiada i referenciada.
Finalment, cal mencionar, com un dels motius que darrerament potser més han esperonat l’inici d’estudis al voltant d’aquestes arts, la seva presència cada vegada més freqüent en les exposicions. És, però, una presència més evident en determinats períodes, com passa amb l’art català en general.
Qüestions terminològiques
Un dels grans temes de debat que els investigadors, malgrat l’evolució dels seus respectius estudis, no han pogut resoldre, és la denominació d’aquestes arts. Arts aplicades, arts decoratives, arts de l’objecte o objectuals, arts menors, arts mecàniques, bells oficis, arts industrials, arts sumptuàries, art sacre o sagrat, són termes que trobem sovint en les diferents publicacions, utilitzats de vegades indistintament, com a sinònims, i que certament poden arribar a crear confusions. Intentar resoldre aquest problema seria pretenciós, però sembla interessant provar de matisar certs aspectes d’algunes d’aquestes nomenclatures.
Els termes «belles arts» i «arts menors», que pràcticament podem dir que avui en dia s’han deixat d’utilitzar, parteixen de la diferenciació entre unes arts considerades principals (la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la poesia o la dansa) i unes altres considerades secundàries. Aquesta desigualtat en la valoració duu implícita una evident intenció pejorativa envers les arts realitzades d’una manera manual («mecàniques») i aquelles que es creu que cerquen l’expressió de la bellesa. Però és que l’argenteria medieval, i sobretot la gòtica, no buscava la bellesa a través dels materials preciosos?
Una expressió en principi menys contundent que «arts menors» és «bells oficis», que és també una terminologia tradicional ja en desús. Implica una oposició a les «belles arts». A la pràctica, però, esdevé encara més pejorativa pel fet que no arriba a considerar aquests objectes com a art, sinó com a simples treballs artesanals.
«Art aplicada», que es va començar a utilitzar durant el segle XIX com a sinònim d’arts decoratives, es considera l’element creatiu aplicat als productes industrials i d’ús comú per tal d’embellir-los; en aquest sentit, art industrial vindria a ser el mateix. En canvi, art decorativa és en principi aquella art que embelleix l’arquitectura amb elements decoratius. El dubte és si objectes com els tapissos, que s’han inclòs i s’inclouen dins aquest grup, podem considerar-los d’ús comú, o si realment els objectes litúrgics d’orfebreria eren creats per a la decoració de les esglésies. D’altra banda, si en època medieval podia arribar a ser tan «decoratiu» un mosaic de paviment com unes pintures murals, i tots dos assolien sovint un determinat simbolisme dins el temple, per què el primer s’estudia dins el grup de les arts decoratives, i les segones no?
«Arts de l’objecte» seria una de les denominacions més encertades, per bé que no està exempta de problemes: un retaule o una imatge, per exemple, no són objectes de devoció, igual que un reliquiari? En aquest sentit, d’aquesta qualificació tan sols es podrien separar l’arquitectura, l’escultura i la pintura decoratives i el mosaic. Alguns autors consideren que és un terme ambigu, i fins i tot vergonyós, que fuig de les expressions més tradicionals.
Sigui com sigui, tots i cadascun d’aquests noms plantegen alguna problemàtica a l’hora de definir la diversitat d’objectes, materials, usos i tipologies que conformen les arts que no són ni arquitectura, ni escultura, ni pintura. Aquestes dificultats són un clar reflex de la complexiitat inherent a les arts mateixes.
És molt probable que la manca de consideració que encara avui hi ha per a algun dels camps de les arts de l’objecte es degui bàsicament al fet que massa sovint encara es considera l’art únicament des del punt de vista de la contemplació i del gaudi estètic, de manera que difícilment es poden veure com una obra artística una copa de vidre, un arrimador de ceràmica o uns guants. Certament, es fa difícil relacionar la realització d’aquestes peces amb el concepte de «genialitat artística», «d’art per art». D’altra banda, però, tampoc no és massa encertat relacionar les esglésies romàniques, construïdes per colles de picapedrers, amb aquesta «genialitat» que molts consideren inherent a l’art.
D’altra banda, s’ha confós (i encara es confon) la quotidianitat i la funcionalitat amb la manca d’«artisticitat», quan de fet bona part de les pintures i escultures que considerem «art major» i venerem com les grans joies de l’art català eren de fet objectes de culte, i complien una funció com a tals. Estarem d’acord, en aquest sentit, que és igualment funcional un edifici que un vestit; llavors, per què es parla més dels palaus gòtics, o de les termes romanes, que dels tapins medievals, els ventalls de les cortesanes d’època barroca o les joies modernistes?
Pel que fa a aquelles arts més recents, resultat dels procediments industrials i les noves tecnologies, encara hi ha una manca de coneixement i de consens massa generalitzat a l’hora de ser considerades com a tals. D’una banda, hi ha el fet que en alguns casos encara no ha passat prou temps per poder establir generalitats i seqüències evolutives; de l’altra, hi ha la pèrdua constant d’objectes que tindríem una oportunitat magnífica de conservar i estudiar, i que es llencen o es destrueixen perquè es consideren «vells» i no pas «antics». Si no es pensa que una batedora o una moto (o els seus dissenys) són «art», tampoc no es consideren objectes històrics subsceptibles de ser inclosos en museus. Tot just fa uns quants anys que es comença a parlar i valorar el patrimoni industrial, però els resultats ja són ben palpables, especialment a causa del fet que estem davant un període molt recent del qual es conserva molta informació i, el que és més important, molts objectes.
En definitiva, potser és més operatiu no diferenciar entre els diferents tipus d’arts i simplement cal anomenar-les cadascuna pel seu nom, de la mateixa manera que ja fa molt de temps que es parla només d’arquitectura, escultura o pintura, i ja no es parla de belles arts. Buscar denominacions generalitzadores, que fet i fet no resolen la discriminació inicial, possiblement és una pèrdua de temps i d’energies que es podrien invertir en la investigació. És per això que al llarg d’aquesta exposició s’utilitzaran indistintament els termes arts de l’objecte, arts decoratives o arts aplicades, sense que això impliqui cap dels elements de distinció o pejoratius que s’han plantejat.
L’evolució historiogràfica
Es fa difícil parlar d’evolució en els estudis de les arts aplicades, atès que, com s’ha dit, l’heterogeneïtat mateixa d’aquest camp fa que algunes arts hagin arribat a uns nivells d’estudis força avançats respecte de principi del segle XX i d’altres encara estiguin en un estat més o menys embrionari. No cal insistir, d’altra banda, en l’evident desequilibri que sempre hi ha hagut entre la recerca de les anomenades «belles arts» i de la resta d’arts, que històricament han patit una menor valoració per part dels estudiosos. Curiosament, però, encara que les arts decoratives a Catalunya no van esdevenir un tema important d’estudi fins pràcticament els anys setanta i vuitanta, han tingut un paper fonamental en la formació dels museus públics d’art catalans. De fet, i sobretot des de mitjan segle XIX, l’objecte decoratiu i industrial ha demostrat un fort caràcter museístic, a causa potser d’una certa qualitat socialitzadora atribuïda. En aquest sentit, hem d’esmentar la tasca de difusió i valoració que van fer les diferents Exposicions Universals europees des del 1851 fins a les primeres dècades del segle XX.
Malgrat la diferència (en alguns casos substanciosa) que hi ha entre la historiografia d’aquestes arts i els camps, diguem-ne, més tradicionals, podem discernir unes etapes historiogràfiques que més o menys coincideixen amb les de la historiografia general sobre art català. La primera d’aquestes etapes, que va consistir en una important recollida d’informació i en la creació d’uns primers i incipients inventaris d’obra conservada, és la que alguns han anomenat els «besavis», i comprèn el període que aniria des de les darreres dècades del segle XIX i principi del XX fins abans de la Guerra Civil. Cal destacar-ne sens dubte la tasca realitzada per institucions com el Centre Excursionista de Catalunya o la Junta de Museus, sobretot pel paper que van tenir no tan sols en la incentivació dels estudis, sinó també en la formació de les col·leccions que constituirien els primers museus públics catalans.
Després de la Guerra Civil hi va haver un buit important, en el qual no es van produir gaires avenços, i en què la bibliografia tan sols repetia les informacions recollides anteriorment. Dels anys cinquanta fins als vuitanta, doncs, es va fer necessària una actualització dels estudis precedents, i fins i tot l’inici de noves investigacions. De fet, va significar una lenta posada al dia, que es clouria sobretot amb la publicació de la Història de l’Art Català d’Edicions 62 (començada el 1982 i publicada entre el 1984-86).
Es pot dir, doncs, que fins als anys vuitanta la historiografia crítica o científica de les arts de l’objecte a Catalunya no va existir. Tot el que s’havia publicat, tant pel que fa a obres generals com a articles monogràfics, era més aviat una referenciació dels objectes coneguts, amb molt pocs intents de síntesi o d’anar establint seqüències cronològiques i evolutives de les diferents arts.
A partir d’aquestes actualitzacions, doncs, començaria la represa de les investigacions, amb alguns resultats publicats sobretot en catàlegs d’exposició (Millenum, Thesaurus, Catalunya Medieval, Pulchra...), i es començarien a realitzar alguns corpus, dels quals alguns s’han publicat durant els anys noranta. Ens referim, sobretot, al Corpus Vitrearum Medii Aevi, el primer volum del qual es va publicar l’any 1985, i a Orfebreria Catalana Medieval: Barcelona 1300-1400. Aproximació al seu estudi, publicat el 1992. Totes dues publicacions han estat realitzades per l’Institut d’Estudis Catalans, i formen part de projectes d’investigació que aquesta institució està duent a terme, precisament per incentivar la creació de corpus sobre els diferents camps de l’art català. Malgrat que es tracta de publicacions més o menys recents, aquests corpus són el resultat d’investigacions que es van iniciar, en molts dels casos, durant els anys setanta i vuitanta del segle XX en forma de tesis. Encara avui, doncs, hi ha algunes tesis inèdites que són inventaris o estats de la qüestió de diferents camps de les arts decoratives.
Els precedents
L’interès d’investigadors i historiadors per aquelles arts que aleshores es consideraven «no nobles» es va produir necessàriament en el mateix moment en què els artistes van fabricar-les de nou, ja fos com a simples elements decoratius o com a obres per si mateixes. Quan els modernistes van començar a recuperar tècniques artesanals i tradicionals gairebé perdudes, i quan van començar a valorar-les com a part essencial per a les seves obres, també van iniciar-se els primers estudis importants sobre aquest tema, ja que un bon coneixement de les arts aplicades i del seu desenvolupament històric a Catalunya era fonamental per a una millor creació i utilització d’aquestes. Signant els diferents estudis, que generalment consistien en articles en les publicacions periòdiques del moment, trobem noms com Salvador Sanpere i Miquel, Joaquim Foeh i Torres, José de Manjarrés o Elies Rogent. Aquests primers intents historiogràfics iniciats al segle anterior tenien també una certa intenció educadora, no tan sols amb vista als artistes i a la indústria del moment, sinó també a la societat.
L’interès pels anomenats «bells oficis» va generar no tan sols uns primers intents d’estudi, sinó alhora la voluntat per, d’alguna manera, unificar el conjunt de col·leccions que existien. De la mà de Joaquim Folch i Torres, doncs, començaria a gestar-se el que avui és el Museu d’Arts Decoratives de Barcelona, o museus com el Tèxtil i de la Indumentària, el d’Arts Gràfiques o el de Ceràmica.
La poca bibliografia anterior al segle XX, doncs, té un caràcter molt general, i sorgeix sovint del camp de l’arqueologia sagrada, que dominarà alhora les primeres dècades de segle. Malauradament, però, tot i que en alguns casos els autors eren bons coneixedors tant de les peces que mencionaven com de la documentació, en aquestes obres dels primers trenta anys de segle les referències bibliogràfiques i documentals eren inexistents, fet que dificultaria les investigacions posteriors. L’obra potser més representativa d’aquest primer moment són les Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana (1902) de Josep Gudiol i Cunill.
Tot i que amb el Noucentisme l’interès per les arts decoratives havia disminuït sensiblement, amb l’arribada a Catalunya de les idees de la Bauhaus i la formació del GATCPAC, es va produir una nova revaloració i una nova represa dels estudis, incorporant-hi plenament l’objecte produït per la indústria, i considerat també art. Aquest camí, però, es trencaria amb l’esclat de la Guerra Civil i la postguerra, fet que significaria, pel que fa als estudis i a la consideració d’aquestes arts, un pas enrere, que no es recuperaria fins pràcticament als anys setanta i vuitanta.
En aquest moment es va reemprendre l’activitat científica al voltant de la història de l’art. En la resta de països europeus ja s’estava desenvolupant una bibliografia sobre les arts decoratives, mentre que a Catalunya els corpus d’obra eren tot just un fenomen molt incipient.
Abans del 1968
Abans del 1968, i fins pràcticament als anys vuitanta, hem de parlar sobretot d’obres de caràcter general que anaven incloent, de vegades de manera simplement enumerativa, capítols referents a les arts de l’objecte, sota les diverses denominacions que ja hem comentat. D’aquestes obres, la que potser ha tingut més importància per al posterior desenvolupament de les investigacions, i per tant, la que va aportar en el seu moment un element de referència més útil, és L’Art Català d’Aymà editors, dirigida per J. Folch i Torres, que durant molt temps va ser l’obra de caràcter general més important sobre art català. Recollia i reprenia els estudis d’història de l’art català fets abans de la Guerra Civil, i que encara eren pràcticament la base de la historiografia catalana. Es tractava, doncs, d’una obra de síntesi, molt global, que pel que fa a les arts de l’objecte no anava gaire més enllà de l’enumeració i la localització de les peces conegudes.
Dividida en capítols segons estils, acabava cronològicament a començament del segle XX. En el primer volum (1957), dins els capítols sobre art romànic i gòtic, realitzats tots dos per Frederic-Pau Verrié, es dedicaven petites parts a les arts decoratives, en les quals es parlava de mobiliari, forja, esmalts, orfebreria (per separat), segells, ceràmica, vidre, brodat i arquetes (de metall, ivori i fusta). En el segon volum, els apartats sobre arts decoratives eren responsabilitat de Josep Mainar (per al Renaixement, Barroc, Neoclassicisme i Romanticisme) i Alexandre Cirici (per al Modernisme). El primer parlava sobretot del moble, que era la seva especialitat.
Del 1968 fins a la dècada dels anys vuitanta
És una etapa protagonitzada per l’obra Ars Hispaniae, de caràcter general i amb volums temàtics, que presenta una problemàtica específica pel que fa a les arts que ens ocupen. D’una banda, la durada en el temps de la col·lecció fa que els volums dedicats a les arts decoratives es puguin inscriure en dos moments historiogràfics diferents, els anys cinquanta-seixanta, i a partir dels setanta. De l’altra, el fet que en ser una obra de caràcter hispànic cal buscar sempre els capítols corresponents a Catalunya.
Els volums que fan referència a les arts de l’objecte són principalment el titulat Cerámica y vidrio, de Joan Ainaud de Lasarte, i Artes decorativas en la España cristiana, de Santiago Alcolea (volums X i XX, publicats respectivament el 1952 i el 1975). En el primer es dediquen cinquanta pàgines a la ceràmica catalana i vint-i-cinc al vidre, de manera que es continua amb aquell caràcter enumeratiu de la historiografia tradicional, sense aportar novetats. Pel que fa al segon, el fet que es recullin totes les arts decoratives en un sol volum, i en el marc hispànic, provoca una important manca d’espai físic per al desenvolupament de cadascuna d’elles. De tota manera, cal també tenir en compte que els estudis en aquell moment tampoc no estaven en un estat gaire més avançat que als anys cinquanta o, si més no, els avenços que s’havien fet no eren o prou significatius o prou coneguts. La síntesi, organitzada per tècniques, cronologia i zones de la Península, dóna preferència als capítols dedicats al ferro forjat, el bronze i, de nou per separat, l’orfebreria i els esmalts. Entre els elements potser més importants del present volum cal destacar l’aportació bibliogràfica, que ajuda a resoldre les possibles mancances de l’obra. Com a principals fonts bibliogràfiques se citen: J. Gudiol i Cunill, J. M. Madureu, A. Duran i Sanpere, i Ch. Oman (orfebreria); J. F. Ràfols (moble); J. Ferrandis i J. M. Madureu (art de la pell).
Els principals temes o arts que es tracten són el treball del ferro i el bronze, l’orfebreria i els esmalts, el moble i els enteixinats, el treball de la pell (cordovans i guadamassils), els ivoris i el treball tèxtil (teixits, tapissos, catifes, brodats i puntes). A més, però, l’autor reconeix una sèrie de carències del volum quant a altres arts que també podrien ser considerades decoratives:
«El estudio de otras actividades como podrían ser los que corresponden a las armas, campanas, morteros, relojes y obras de cerrajería; a los grabados en hueco y medallas; al arte de la talla y otras técnicas aplicadas a la decoración de los navíos, los carruajes y sillas de mano; a los abanicos y piezas que pueden comprenderse dentro de la indumentaria en su más amplio concepto; a la escenografía y a las obras de arquitectura provisional, levantadas con propósitos puramente decorativos y de efímera duración, que han tenido en algunos casos interesantes y perdurables consecuencias; a los retablos con su problemática propia, prescindiendo de las obras de escultura o pintura que llevan incorporadas; a los jardines y a la decoración de interiores en que se funden armónicamente varias técnicas artísticas para resolver un problema de conjunto; al inicio y desarrollo del diseño industrial, tan interesante en nuestras épocas, o a los múltiples aspectos de esa fecunda y variada zona que llamamos arte popular.»
El volum d’Ars Hispaniae dedicat a l’art del segle XX de Juan Antonio Gaya Nuño (1977), dividit per etapes cronològiques (1901/1925-27; 1925-27/1939; i a partir del 1939), d’alguna manera complementa el buit que pel que fa a l’estudi de les arts decoratives del segle XX hi havia respecte de volums anteriors i L’Art Català d’Aymà. A final de cadascun dels capítols, sota el títol Brevísima ojeada a las artes aplicadas, fa un repàs a cadascuna d’aquestes arts; el gravat, la il·lustració, la caricatura, l’escenografia o el cartell, en canvi, els inclou dins les parts dedicades a la pintura.
A partir del 1980
La varietat i la quantitat de publicacions que durant els anys vuitanta i part dels noranta van anar apareixent, i que en alguns casos aportaven certes novetats en el camp de les arts decoratives, és evident. Alguns d’aquests treballs van esdevenir una posada al dia dels estudis i investigacions que s’havien anat realitzant durant els anys setanta, i en la majoria dels casos van significar una revisió de la historiografia anterior. D’aquest període caldria destacar, potser, la importància des del punt de vista de la difusió dels nous avenços que van tenir (i encara avui tenen) les diferents exposicions sobre art català que es van realitzar durant aquesta dècada, i els seus corresponents catàlegs.
Una obra que cal mencionar pel fet que esdevé un dels primers intents de síntesi importants sobre arts decoratives després del volum XX d’Ars Hispaniae és la publicació dirigida per A. Bonet Correa, Historia de las artes aplicadas e industriales en España (1982). Està formada per diferents articles, realitzats també per diferents autors especialistes en cadascun dels àmbits, i presenta certes desigualtats qualitatives. Si bé és una obra vàlida per al context hispànic, no funciona tant per a Catalunya. El capítol potser més interessant és el dedicat a l’orfebreria.
Entre el 1984 i el 1986 es va publicar una obra que per a la historiografia de l’art català seria fonamental en tant que representava una actualització dels estudis que no s’havia fet des d’abans de la Guerra Civil. La Història de l’Art Català d’Edicions 62 era una posada al dia del que fins aquell moment es coneixia i s’havia estudiat, que en alguns camps aportava els primers resultats d’investigacions que s’havien realitzat durant els anys setanta. Era el següent intent, després de L’Art Català d’Aymà, de fer una obra d’envergadura que recollís la història de l’art fet a Catalunya, amb una metodologia, però, més nova. Fins avui ha esdevingut l’obra de caràcter general, el «manual», que ha servit de base per a noves recerques. Pel que fa a les arts de l’objecte, si bé les contribucions no van ser especialment importants, i l’espai que s’hi dedicava continuava sent mínim, sí que va significar una revisió important de la informació anterior quant a localització de peces, datacions o bé plantejament d’algunes seqüències cronològiques i evolutives.
Els catàlegs de les exposicions realitzades sobretot a final dels anys vuitanta van esdevenir no tan sols l’oportunitat de donar a conèixer tot un conjunt de peces fins llavors inèdites o poc documentades, així com de fer-ne un estudi en profunditat, sinó també la publicació en petits fragments de les recerques que durant aquells anys s’anaven duent a terme. Van tenir sens dubte un paper difusor que fou fonamental, ja que algunes de les peces que hi apareixen eren fins aquell moment força desconegudes. En alguns casos, com en el de Millenum o Catalunya Medieval, les arts decoratives gairebé per primer cop esdevenien una part important i exercien un paper considerable dins la història de l’art català. Dins aquests catàlegs, el del Moble català potser té des del punt de vista historiogràfic una major importància, perquè d’alguna manera era un inici d’inventari, en tant que l’exposició havia propiciat importants classificacions dels fons de les col·leccions i restauracions de les peces. L’únic que hem de lamentar, d’aquestes exposicions i catàlegs, és que s’hagin acabat.
Una altra obra important que ha contribuït d’una manera monogràfica a la difusió de les arts decoratives és la col·lecció Catalunya Romànica, que constitueix un exhaustiu corpus de l’art romànic català en el qual apareixen des de les obres conservades a museus fins a les que resten in situ, i que comprèn tots els camps de la creació artística, des de les arquitectures fins als sepulcres. És important per la quantitat d’informació, i si més no pel que fa a les arts objectuals, en molts casos, per la informació actualitzada que ofereix. En el primer volum, que recull alguns capítols de síntesi, trobem els dedicats a les arts decoratives, que continuen sent significativament breus en comparació amb els dedicats a altres arts.
Per últim, i directament relacionat amb la historiografia, no podem oblidar el congrés que l’any 1984 es va fer sobre els estudis d’art català fins aquell moment: Art català «estat de la qüestió». Les arts aplicades hi tenen una certa consideració, tot i que presenten alguna diferència d’enfocament dels diferents autors responsables dels capítols. Els dedicats a les arts que ens ocupen són els següents: «Arts sumptuàries» (Jaume Barrachina), «Les arts de l’objecte a l’època gòtica» (Núria de Dalmases), «Arts de l’objecte en el Renaixement i el Barroc» (Isabel Darder i Manuel Trallero) i «Les arts decoratives (1775) fins al Modernisme» (Pilar Vélez). És important perquè ens permet comparar l’evolució, en l’aspecte bibliogràfic, però també de concepció, que s’ha fet en els darrers anys. Malgrat les divergències, tots els autors que signen els capítols dedicats a les arts decoratives coincideixen amb el fet que, tot i que en aquell moment hi havia un interès creixent pels estudis, hi havia, d’altra banda, una manca important d’obra conservada, i una dispersió d’aquesta, com també l’absència de corpus i altres estudis publicats. Podem observar que, malgrat els progressos importants que s’han anat fent, la situació general de l’any 1984 no difereix gaire de l’actual.
Avui
El pas més important que s’ha fet durant els darrers anys és la publicació dels resultats de les tesis doctorals i recerques realitzades a partir dels anys setanta, que en algun cas avui constitueixen els primers corpus actualitzats i amb una forta base metodològica de les arts de l’objecte a Catalunya. L’aparició d’aquests treballs és fonamental, no tan sols amb vista a la difusió d’aquestes arts i a la creació d’una forta base per a noves investigacions, sinó sobretot perquè a poc a poc van creant una sensibilització general en la seva valoració. És d’esperar que aquesta sensibilització en un futur no gaire llunyà es tradueixi en un impuls de noves línies i projectes de recerca.
L’altre element que actualment pot esdevenir un punt de referència important per a la bibliografia de les arts objectuals és la publicació de l’obra de caràcter general Art de Catalunya, que d’alguna manera vol ser una nova obra de referència sobre la història de l’art català i una posada al dia del que va ser la Història de l’Art Català d’Edicions 62, reflectint l’evolució lògica de la història de l’art en un país. La intenció, doncs, és completar tots aquells aspectes que en aquell moment no es van tocar, bé per manca d’espai o recursos, bé perquè el nivell d’estudis era encara incipient. En tot cas, és una obra de difusió de l’estat actual dels estudis sobre història de l’art català, que en deu anys, i amb els esforços d’investigació que s’han fet, ha canviat substancialment. Pel que fa als volums relacionats amb les arts de l’objecte, s’ha publicat ja Disseny. Vestit Moneda i medalles (1997), Art i etnologia (1999), Arts del llibre: manuscrits, gravats, cartells (2000) i Arts decoratives, industrials i aplicades (2000).
Actualment està en procés d’elaboració l’obra Catalunya Gòtica, que serà la continuació de la Catalunya Romànica. Aquest cop, però, els volums no tenen una ordenació geogràfica, sinó temàtica. Cal esperar que constituirà un element de divulgació de noves troballes i de novetats.
Per a les futures investigacions
De tota la problemàtica exposada que condiciona l’estudi de les arts aplicades, de l’evolució que la seva historiografia ha anat desenvolupant, i de la situació actual d’aquests estudis que hem plantejat, se’n desprèn una idea principal: la manca de corpus d’obra. Aquesta falta d’inventaris d’obra que suposin una base ferma per a posteriors investigacions és una de les feines que encara cal fer en l’estudi de l’art de Catalunya, i en especial d’un tipus d’art tan heterogeni i dispers com aquest al qual ens hem referit. Si bé altres camps d’estudi més, diguem-ne, «tradicionals» de la història de l’art com l’arquitectura, l’escultura i la pintura, ja compten d’una manera més o menys explícita amb aquests inventaris, les arts decoratives són una de les parcel·les més oblidades. Malgrat les mancances, sabem perfectament on es conserven, per exemple, les pintures murals romàniques, i tenim documentació d’algunes que s’han perdut. L’aparició de noves obres es difon amb rapidesa, i s’incorpora als repertoris, de manera que en les obres més recents de caràcter monogràfic o fins i tot general com Art de Catalunya ja hi figuren les troballes més recents. Les arts de l’objecte, doncs, haurien d’encaminar-se si més no cap a aquest futur de normalitat investigadora que passa necessàriament per una actualització dels coneixements.
Per a la realització dels corpus hem de tenir en compte no tan sols les obres conservades, sinó tot un seguit de fonts d’informació que poden complementar el seu estudi. Això significa, per començar, una intensa recerca de la documentació. Estem en un moment en què, malgrat que no hi hagi uns inventaris com a tals, sabem més o menys les obres que es conserven, i a partir de les quals cal treballar; l’anàlisi de la documentació, en canvi, està a un nivell força més endarrerit. A més, hi ha el problema que algunes de les investigacions que en aquest camp es van fer durant la primera meitat de segle ens serveixen de ben poc, perquè la majoria no inclouen cap tipus de referència sobre la localització d’aquests documents, de manera que no es poden fer les comprovacions oportunes. Cal, però, agrair esforços de buidatge i publicació de documents com el que va realitzar J. Madureu, amb una gran metodologia i amb un valuosíssim sentit de futur.
Pel que fa també a la documentació, una altra font potencial d’informació, en aquest cas gràfica, que no hem d’oblidar són els arxius fotogràfics com el conegudíssim (però de vegades poc aprofitat) Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona, que actualment forma una sola institució amb l’Arxiu Mas. Com s’ha comentat, la pèrdua de peces és un dels problemes amb què s’encaren els historiadors d’aquest país; sovint, però, són obres que eren conegudes a principi de segle, i que haurien pogut ser fotografiades. Els historiadors de l’art de final del segle XX hem d’agrair la gran feina de documentació gràfica que van fer a començament de segle institucions com el Centre Excursionista de Catalunya, perquè avui ens permeten de poder comptar amb una importantíssima documentació d’obra perduda.
Més enllà dels arxius i centres de documentació més coneguts, hi ha altres punts d’investigació que sovint aporten documentació prou valuosa, i en algun cas fins i tot obres que es creien perdudes o que eren desconegudes. En aquest sentit, hem de tenir en compte també les entitats de caràcter més local com els arxius parroquials, les col·leccions privades o els centres d’estudis.
L’altre tipus de documentació gràfica és el dibuix. Des dels extraordinaris Llibres de Passanties del gremi d’argenters de Barcelona, passant pels possibles dissenys, dibuixos o catàlegs d’autors, fins a arribar a la documentació que puguin aportar altres arts com la pintura, són fonts que en cap cas hem de menystenir, i que poden aportar un punt d’informació complementària importantíssim. Els dissenys o esbossos d’artistes són més freqüents i tenen més importància per aquells períodes més contemporanis, per exemple.
L’estudi del context social, cultural, històric o fins i tot econòmic en el qual es van produir els nostres objectes d’estudi és un dels punts massa sovint oblidats en la història de l’art català. Un moment de puixança econòmica d’una parròquia, d’un monestir o d’una catedral pot ajudar a situar amb més precisió l’encàrrec, per exemple, de la decoració d’un altar. O el comerç amb determinats indrets pot influir sens dubte en un canvi en els motius decoratius o fins i tot en la tècnica de fabricació de les obres. Són elements que van més enllà del simple inventari o catàleg d’obra, i entren ja en un nivell d’interpretació i de sistematització de l’evolució artística.
Una altra tasca important amb vista al futur, i que aportaria una informació fonamental per a la realització dels diferents corpus, és l’estudi de les col·leccions particulars, molt poc conegudes. Encara avui les arts decoratives estan majoritàriament en mans privades (tant si són col·leccions particulars com tresors parroquials), de manera que cal, en tant que sigui possible, anar coneixent aquestes col·leccions i tenir-ne documentació. La publicació acurada d’informació sobre aquestes obres beneficiaria no tan sols la història de l’art català, sinó la seguretat mateixa de les peces quant als robatoris, espoliacions i especulacions que el mercat de l’art i de l’objecte antic provoca. En aquest sentit, doncs, seria molt profitosa la col·laboració amb altres camps professionals com els antiquaris o els restauradors.
No hem d’oblidar, sobretot, que l’inici d’investigacions sobre aquestes arts pot generar l’aparició de noves troballes. L’interès, des de fa uns anys, per l’arqueologia medieval està aportant a poc a poc noves descobertes pel que fa, per exemple, a la ceràmica i el vidre d’aquest període històric. En aquest sentit, aquestes troballes significaran una constant actualització dels corpus existents.
L’estudi comparatiu amb altres arts és un dels elements que per a la sistematització futura de les arts objectuals caldria tenir molt en compte. La mateixa heterogeneïtat que hem vist que presenten ens hi empeny. Sovint veiem que una mateixa tipologia d’objecte es pot haver realitzat amb diferents materials (fusta, ivori, argent), fins i tot combinats en una sola peça, o bé que empra motius decoratius o procediments molt pròxims o lligats a l’escultura. Tan sols cal que posem per exemple les relacions conegudes entre argenters i escultors en determinats moments, o encara més, el fet que puguem trobar un mateix artista treballant com a escultor o com a orfebre. A poc a poc es van fent petites aportacions en aquest camp de les interrelacios artístiques, però ara per ara, i davant de feines més necessàries i de base, són temes que es queden en contribucions puntuals.
Les relacions entre diferents centres de producció, del país o forans, com també la importació i exportació d’objectes artístics en períodes concrets, és un altre dels futurs camps d’estudi. Els punts de contacte entre els nuclis de producció i els obradors sempre poden haver influït d’una manera més o menys evident, i cal constatar fins a quin punt la irrupció de peces estrangeres a Catalunya en un moment donat arriba a influir la producció autòctona, o quin paper exerceix per a l’art català la projecció exterior dels artistes, dels tallers o de les seves obres.
L’estudi de les arts de l’objecte, juntament amb altres camps de la història de l’art com les arts populars, o altres moments poc coneguts com l’època del Renaixement, es presenten com els principals camins d’investigació per al futur de la història de l’art a Catalunya. Estem en un moment en què, malgrat les diferències respecte d’altres països amb una tradició historiogràfica més forta, les arts tradicionalment considerades principals ja comencen a tenir un nivell de normalitat, i segueixen una evolució natural. Les arts decoratives, precisament a causa de la seva intrínseca varietat que s’ha comentat, ofereixen sens dubte un amplíssim camp de recerca. Abans, però, caldrà que a poc a poc les anem considerant com a objectes artístics equivalents als més coneguts, si més no a priori; només a partir del seu coneixement podrem realment discernir-ne la seva «qualitat artística».