La recerca de la puresa en la funcionalitat
Miquel Milà va néixer a Barcelona l’any 1931. Cursà alguns anys la carrera d’arquitectura i la seva primera activitat professional va ser l’interiorisme, a l’estudi del seu germà, Alfons Milà, amb Federico Correa. Molt aviat va realitzar alguns dissenys, i el 1958 va crear una empresa familiar, a la qual, amb l’humor que el caracteritza, va posar el nom de Tramo —de Trabajos Molestos—, on va realitzar nombrosos objectes amb una consciència clara de fer disseny, que va continuar en un estudi propi.
Quan es va configurar a Barcelona el front comú en favor del disseny modern, hi va participar amb entusiasme. El 1961 començà a ensenyar a l’Escola Elisava, i el 1970 va entrar a formar part del quadre de professors de l’Escola Eina. Va ser membre de la Junta de l’ADI-FAD, de la qual va ser president durant els períodes 1974-76 i 1984-86. El seu disseny ha rebut un amplíssim reconeixement, i li han concedit tretze premis Delta, d’or i de plata. La seva trajectòria ha merescut que el 1986 li fos atorgat un Delta commemoratiu dels vint-i-cinc anys de l’ADI-FAD, i el 1987, el Premio Nacional de Diseño (primera edició). L’actitud i el pensament de Milà són molt clars. Posa per sobre de tot els valors útils dels objectes, té una sensibilitat i un gust que li permeten assolir la bellesa gairebé sense proposar-s’ho, i manté el màxim rigor sense que s’hagi deixat atreure pels cants de sirena de les modes i les contradictòries tendències que han agitat el disseny. Segons declaracions seves, vol aconseguir l’efecte més gran amb els mínims elements. S’ha manifestat en contra de produir més del que es necessita, i la seva preferència, encara que hagi dissenyat un vagó de metro, es decanta pels objectes petits i mitjans. Ha mostrat un interès especial pel disseny finlandès, que sap unir tradició i modernitat, i pels materials tradicionals, i s’ha resistit als materials nous. Al llarg d’aquest recorregut pel disseny català es fa una referència àmplia a moltes obres de Milà. Si es comparen es pot veure la gran coherència del conjunt, la fidelitat a uns principis, al mateix temps que s’aprecia una adequació conscient als diferents temes que es plantegen. A propòsit d’aquest professional, s’ha parlat sovint del seu caràcter de veritable clàssic. Això es fonamenta en la validesa que segueixen tenint dissenys que han quedat enrere en el temps i que conserven absolutament vàlids tots els seus valors: bellesa, simplicitat, honestedat, funcionalitat, tot queda fos en un conjunt. Així, per exemple, els llums que ha dissenyat: el llum de peu TMC i el de taula Cesta (1961), el Globo (1965) i el fanal d’il·luminació urbana realitzada amb Pep Bonet (1967). El mateix es pot dir d’altres objectes. És interessant assenyalar la persistència —a causa del seu rigor— amb què tracta alguns temes. En el cas dels llums cal recordar la llarga gestació que va tenir el primer llum de peu, començat el 1956, el qual, tot i que va donar un fruit tan aconseguit com el TMC (1961), va reprendre el 1983; el 1988 en va donar una versió fidel i alhora innovadora amb la mateixa TMC, que revela la depuració aconseguida en la forma, l’adequació dels materials i el millorament de l’ús.
Un conjunt ampli és el del mobiliari: taules tan severes i tan formals com la Wertheim (1976), la de centre (1981) i la de despatx per a Artespaña (1988); sofàs (Libitum, 1987) i el prestatge Cuero (1961). Les solucions senzilles que dóna als seus dissenys parteixen de la simplicitat i naturalitat amb què veu els objectes i la seva expressió. Es pot apreciar en l’atenció que ha prestat a elements tan modestos com necessaris. Així el suport i accessoris per a xemeneia (1973) i el paraigüer (1975). Al mateix temps que s’interessa per diferents aspectes de la intimitat —cal mencionar també l’escala de caragol del 1975 i la xemeneia del 1977— ho fa pels àmbits públics, com en el cas dels bancs, que ha tractat repetidament la darrera època: Banc Clínic (1980), el banc de la plaça Reial (1983), el banc públic del 1987 (en col·laboració amb Carlos Marzábal), el banc Montserrat (1989) i el Viceversa (1995). La trajectòria de Milà és un bon exemple del dissenyador de primera generació que, tot i donar des del començament mostres de la seva alta qualitat, s’ha vist forçat durant un temps, pel desinterès dels industrials —encara que sigui amb gust i amb uns resultats excel·lents— a limitar-se a objectes petits i mitjans, per bé que finalment ha aconseguit encàrrecs més complexos d’institucions públiques, com és el cas del disseny del vagó de metro per a Barcelona (1986).