Ramon Benedito

Diversitat i coherència. El disseny i l’alta tecnologia

És interessant comprovar com els dissenyadors més destacats poden sintetitzar la situació del disseny català en conjunt. Quan hom es refereix a Ramon Benedito es comprova que, representant fidel de les millors condicions de la seva generació —que no parteix ja de la formació autodidàctica de l’anterior—, està en la cruïlla de tres línies diferents. Com ha assenyalat Esperança Rabat (Benedito Design, 1995), en la seva trajectòria «conviuen còmodament conceptes de disseny semiartesà i productes d’alta tecnologia, projectes de petites i de grans inversions, processos de disseny experimental i projectes vinculats tant a usos tradicionals com a productes concebuts per a noves utilitats». Paral·lelament ha desenvolupat una línia experimental com a membre del grup Transatlàntic.

Nascut a Barcelona el 1945, va estudiar a l’Escola Elisava, on va donar classes a partir del 1973, activitat docent que també va exercir, més tard, a l’Escola Eina. Ha donat també cursos de postgrau al BCD i ensenya a l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda. Va ser membre de la Junta de l’ADP (1979-82), president de l’ADI-FAD (1987-89) i membre de la Junta del FAD (1987-90). Des d’aquest últim any és membre del patronat del BCD. És consultor del Korean Institut of Industrial Design and Packaging (KIDP) i el seu estudi té delegacions a Mèxic i Xile. Ha estat president d’ADI-FAD (1987-89) i de la junta del FAD (1987-90). Des d’aquest últim any ha estat membre del patronat del BCD. Ha estat guardonat, amb Transatlàntic, amb un Delta de Plata (1986), i un altre Delta de Plata a títol personal (1995); primer Premio a la Innovación Tecnológica, versió Diseño Industrial, del Ministerio de Industria y Energía (1982); Premi al Disseny Industrial del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya (1988 i 1990) i Premio Nacional de Diseño (1992).

De la seva producció tan diversa, que manté en conjunt una gran coherència, destaca la dedicació a l’alta tecnologia, de la qual és el representant més destacat de Catalunya, fet que posa en relleu els avenços realitzats pel disseny català en aquest camp. Mostra d’això, juntament amb els fruits de procupacions diferents, són bona part dels dissenys, que s’emmarquen dins del corrent més viu d’aquesta activitat en l’àmbit internacional. Es pot parlar de versatilitat, de màxim rigor i d’una actuació adequada al tipus de projecte que cal dur a terme.

Els primers dissenys desenvoluparen les possibilitats dels materials plàstics aplicats a objectes diversos. Molt aviat es va dedicar a aparells, els primers d’escassa complexitat —emissor d’ones sonores (1975), telèfon mural (1976)—, però al començament de la dècada dels vuitanta augmentà el nombre i la complexitat dels treballs de màquines i aparells. Per a Vieta, en col·laboració amb el seu equip tècnic, va dissenyar un tocadiscos (1980), un sistema de so (Sistema 7000, 1982) i la pantalla acústica B-10. 000 (1980), que va rebre el primer Premio a la Innovación Tecnológica ja citat, que es pot dir que marca una fita del disseny català cap a l’alta tecnologia. És autor també, en aquest sector, del Sistema Indomàtic Èlite (1989), el punt d’informació Xip (1991), l’analitzador automàtic Diana (1993) i un fax d’ús públic (1994). Destaquen també el cendrer Fond (1989), els llums Teorema i Tisú (1990), Pekín (de suspensió, sobretaula i aplic, 1991), Chairman (de peu i de sobretaula, 1993), Berlín i Armonía (1994).

Cal insistir que, encara que dediqui una especial atenció als aparells i a les màquines, la seva obra és molt diversa. Cal recordar el rodet de pesca (1980), la màquina de cafè Maracaibo (1990), les aixetes monobloc de la sèrie Lògica (1991), els plats de dutxa Havana Club i Sherry (1992), una taula de despatx (1993), el rellotge Miramar (1992) i el carret de servei (1995). En col·laboració amb Josep Lluscà ha dissenyat un expenedor de cervesa (1985) i un banc modular (1979). Cal parlar a més de la seva activitat com a membre del grup Transatlàntic, dedicat al disseny experimental. A més de Benedito, era format per Lluís Morillas i Josep Puig. Creat l’any 1983, va actuar fins al 1989. El grup va participar, entre altres certàmens, en la 19a Biennal de São Paulo i va ser seleccionat per participar en el Design Center Sttutgart el 1987. Transatlàntic va rebre el primer premí del Concurs BIMO (1984) i un Delta de Plata (1986). El disseny més conegut de Transatlàntic és el tamboret Frenesí (1985).