La precarietat de les instal·lacions antàrtiques
Territoris de l’Antàrtida reivindicats per les diferents nacions i localització de les bases antàrtiques. Actualment n’hi ha 69, pertanyents a 18 nacions. D’aquestes 69, 42 funcionen durant tot l’any i 27 són ocupades només durant els mesos de l’estiu austral.
Editrònica, a partir de fonts diverses
La Terra Australis meravellosa i habitada per criatures fantàstiques resultà un veritable fiasco per a l’arrogància de la nostra espècie. Després de segles imaginant un gran continent austral, els paisatges desolats i les duríssimes condicions de vida obligaren a revisar les idees que hom havia cultivat: a l’Antàrtida real no hi viu cap població humana estable, ni sembla que n’hi hagi hagut mai. L’absència de terres emergides hauria d’haver estat motiu suficient per a descartar la teoria de la Terra Australis, però la convicció d’aquesta geografia imaginària impedí durant molt de temps acceptar les observacions amb totes les seves implicacions. És la ciència qui ha desvetllat les veritables riqueses del continent glaçat, precisament perquè l’exploració antàrtica ha estat peculiarment situada entre els interessos científics i els comercials.
Les bases científiques
La vida humana a l’Antàrtida ha estat sempre molt difícil. Es tracta d’una regió molt allunyada, separada de la resta del món pel tempestuós oceà Antàrtic i sotmesa a un clima que impossibilita la majoria d’activitats. El fred hi és intens i el torb freqüent, de manera que cal refugiar-se en habitacles resistents i aïllats. Això comporta la sensació de confinament i monotonia en un ambient sense gaire intimitat. Per acabar-ho d’adobar, els llargs períodes de foscor o de claror alteren la noció del dia i la nit. Tots aquests problemes són els que han d’afrontar les expedicions actuals, però cal recordar que les primeres exploracions disposaven de mitjans tècnics molt inferiors, transports infinitament més rudimentaris i coneixements mèdics poc avançats.
Els establiments humans a l’Antàrtida es poden agrupar en tres tipus principals: bases permanents, campaments estacionals i refugis. Avui en dia hi ha moltes estacions permanents al continent glaçat, on petits destacaments altament especialitzats i entrenats duen a terme tasques molt variades. La seva reduïda presència demostra alhora la tenacitat i la petitesa de l’espècie humana a l’Antàrtida. Les bases són constantment sota l’amenaça d’un incendi o de col·lapsar-se per la pressió del glaç acumulat al damunt. Les que se situen sobre plataformes de glaç poden acabar formant part d’un iceberg a la deriva. Un perill menys evident però molt greu és el risc de desordres psicològics. De fet, hom ha dut a terme diversos programes de recerca sobre l’impacte del confinament en bases antàrtiques sobre la personalitat. Una conclusió mencionable és que la simple presència de dones fa disminuir la tensió dels grups, que són tradicionalment masculins.
Però, amb tants problemes, a qui se li acut anar a viure a l’Antàrtida? Ja no són els temps dels baleners que necessitaven una factoria per a processar les seves carnisseries, ni els possibles naufragis tenen com a conseqüència l’aïllament durant períodes llargs. La raó està en les conseqüències que la carrera pel pol sud tingué sobre la política internacional. Tanta rivalitat sota banderes diferents havia de reflectir i reforçar interessos conflictius. I aquests interessos només es poden defensar si es disposa d’una colònia, per petita que sigui. El Tractat Antàrtic representà un fre a les disputes, però reconeix que el tema territorial no és soluble, la qual cosa es pot interpretar de diverses maneres. Per això mateix proliferen les bases: avui n’hi ha més de 40 de permanents, a les quals cal afegir-ne unes 20 més que operen solament durant els mesos de l’estiu.
Les implantacions estratègiques
Països signataris del Tractat Antàrtic i de la Comissió Científica Internacional per a la Investigació Antàrtica (SCAR) des de l’any en què s’hi incorporaren. Les primeres bases del tractat foren elaborades l’1 de desembre de 1959, però no van entrar en vigor fins el 23 de juny de 1961 (la data es refereix al moment de ratificació, aprovació i acceptació del tractat). El comitè gestor és format pels 12 països signataris originals del Tractat (MO). Els membres consultius (MC) són els 12 països originals, més els 14 que acataren el status després d’haver-se involucrat activament en la recerca a l’Antàrtida; la resta són els membres adherits al Tractat (MA). En l’actualitat (1994) els països adherits al Tractat són 44. Els membres associats (ASC) a la Comissió Científica Internacional per a la Investigació Antàrtica són 15, i 25 els de ple dret (PD). Aquesta comissió va ser formada anteriorment, el 3 de febrer de 1958, i forma part del Consell Internacional d’Unió Científica. Dins del SCAR hi ha països amb dedicació plena i països associats, que hi participen de manera diferent.
Scott Polar Research Institute
Les activitats científiques són les més reconegudes, però cal dir que en general han estat enfocades a explorar les possibilitats econòmiques del continent. Les raons militars, sobretot durant els anys de l’anomenada Guerra Freda, primaren amb certesa sobre qualsevol altra consideració. Així s’establí una cursa entre els Estats Units i la Unió Soviètica pel control de l’espai antàrtic. Ja el 1939, el president Roosevelt expressava obertament la necessitat d’ocupar l’Antàrtida de manera permanent. Immediatament després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, l’Operació Salt d’Alçada dugué quasi 5 000 homes a fer simulacres d’enfrontaments bèllics a les regions polars. Avui hi ha vuit bases americanes, totes permanents i estratègicament situades per tota l’Antàrtida, incloent-hi el mateix pol sud. La base de McMurdo, establerta el 1956, hostatja sovint més de mil persones, i és el major de tots els establiments humans a l’Antàrtida.
Paral·lelament, els soviètics invertiren també en completar un conjunt de dotze bases, set de les quals permanents, que encerclen el continent sencer. Polònia s’afegí a l’empresa soviètica, aportant finançament i accedint a una base ja clausurada. Actualment hi ha una altra base polonesa en funcionament, destinada fonamentalment a avaluar els recursos explotables.
Les reivindicacions alemanyes sobre la major part de l’Antàrtida atlàntica deixaren d’ésser tingudes en compte després de la Segona Guerra Mundial. Actualment hi ha quatre bases permanents alemanyes. El Japó també tingué aspiracions imperialistes a l’Antàrtida, però és l’únic país que s’ha definit explícitament per no tenir reivindicacions territorials, d’acord amb el Tractat de Pau de San Francisco del 1951. De tota manera, sí que té interessos econòmics a la zona, i molt grans, que són objecte principal dels estudis que es duen a terme a les tres bases que manté a la zona suposadament noruega.
L’Argentina ha dut a terme una política de colonització antàrtica, amb plans ambiciosos de gran impacte ambiental. Com a mostra de la determinació del procés, el govern militar s’hi desplaçà en ple a l’estiu del 1973, i declarà una de les seves bases permanents com a seu provisional. Ja s’hi han registrat naixements i la població augmenta. Els militars que prengueren el poder a Xile no es quedaren enrere quan, amb visites oficials al més alt nivell, es construïren pistes d’aterratge, botigues, bancs i hotels. Aires semblants han bufat al Brasil: en suport a la teoria segons la qual li pertoca una porció de l’Antàrtida equivalent a la projecció de les seves costes meridionals, manté una petita base a les Shetland del Sud.
L’actitud dels països sud-americans no és un exabrupte espontani, sinó que té un component que és resultat de les pretensions territorials de les potències europees. La Gran Bretanya presentà la primera reivindicació territorial el 1908, però amb tan mala fortuna que per un error de càlcul pretenia apropiar-se del sud de l’Argentina i de Xile. Els anys cinquanta la tensió arribà a intercanvis de projectils sense majors conseqüències. Els darrers cinquanta anys han existit fins a 21 bases britàniques, encara que no totes en funcionament alhora. Després de la guerra de les Malvines, la decisió britànica de mantenir reivindicacions sobre l’Antàrtida s’ha vist reforçada amb nous plans encara més ambiciosos. El pressupost, però, s’atorga a condició que es posi èmfasi en l’exploració de les possibilitats d’explotació econòmica dels recursos naturals.
Austràlia heretà amb la independència una part molt gran de les reivindicacions britàniques, i les defensa amb un programa ambiciós i obertament destinat a mantenir el dret a sobirania. Nova Zelanda es trobà en una situació semblant, i actualment té una base permanent i dues d’estiu a la zona de la mar de Ross. Sud-àfrica té una estació permanent i dues d’estiu a la zona noruega, una sobirania que reconeix tàcitament. A més, disposa de dues bases a les illes subantàrtiques de Gough i Marion.
Bèlgica és un membre anòmal del Tractat Antàrtic, perquè no hi té cap base ni programa en actiu, encara que sota la seva bandera es dugueren a terme algunes expedicions i diverses activitats els anys cinquanta i seixanta. Malgrat les nombroses expedicions de baleners noruecs i el fet que fossin noruecs el primer home que trepitjà el continent i el primer que arribà al Pol Sud, la situació de Noruega també és estranya, ja que no té cap base permanent a l’Antàrtida, encara que hi duu a terme expedicions importants amb relativa freqüència. França ha demostrat un interès intermitent en els temes antàrtics, però els anys vuitanta es dugueren a terme obres faraòniques d’expansió de la seva única però important base a la Terra d’Adèlia.
Els països dits no-alineats, amb l’Índia al capdavant, s’oposaren durant dècades a l’esperit exclusivista del Tractat Antàrtic. A partir del 1981, dues bases i un programa de prospecció indis reberen les crítiques d’altres països que havien compartit l’oposició a les reivindicacions nacionals a l’Antàrtida. La Xina seguí el 1983, enviant una expedició de 591 persones per a la construcció d’una base que causà greus perjudicis al medi i a certs programes científics existents. Uruguai entrava al club el 1985, mercès a un desplegament diplomàtic que li permeté establir una base pròpia.
Itàlia i Espanya són nouvinguts a l’Antàrtida, encara que justifiquen la seva presència en viatges científics més o menys remots. La base italiana a la zona neozelandesa opera des del 1986, mentre que l’espanyola es troba al ja densament ocupat arxipèlag de les Shetland del Sud.
L’única organització no governamental que ha mantingut una base a l’Antàrtida ha estat Greenpeace. Durant cinc anys l’estació parc mundial permeté tenir veu i vot als ecologistes al si del Tractat Antàrtic. Aquesta base es desmantellà de manera rigorosa i exemplar el 1992, un cop aconseguit l’objectiu d’una moratòria en les activitats extractives al continent austral.
Un parc natural mundial?
L’Antàrtida i l’oceà Antàrtic que l’envolta contenen ecosistemes fràgils i excepcionals. Les condicions hostils a la vida no han impedit la proliferació de diverses espècies de microorganismes, plantes i animals, totes amb adaptacions admirables. La vida, però, es concentra a les costes, precisament on els humans han trobat porcions sense coberta de glaç permanent on establir bases. La constatació que la naturalesa polar és molt sensible a les pertorbacions introduïdes pels humans ha menat a la idea de declarar l’Antàrtida un gran parc natural mundial. Preservar-ne la integritat és necessari pels seus valors intrínsec, científic i pràctic.
La contraposició d’interessos
La costa fou durant molt de temps l’escenari de les activitats dels caçadors de foques i els baleners. Les matances indiscriminades tingueren un impacte molt gran sobre les espècies explotades i les xarxes tròfiques de la regió. Ja quan hi arribaren per primer cop, els caçadors venien avalats per una reputació indiscutible. La intensitat d’aquest tipus d’explotació queda palesa en recordar que la vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), un habitant pacífic i gegantí de la remota mar de Bering, havia estat exterminat definitivament el 1767, menys de trenta anys després del seu descobriment. No es podia suposar que a l’extrem oposat del planeta es comportarien de manera diferent. Efectivament, les caceres no acabaren abans de posar diverses espècies de grans cetacis al límit mateix de l’extinció, quan la destrucció d’aquests animals deixà d’ésser rendible. Els interessos dels estats seguiren els dels caçadors.
L’Any Geofísic Internacional (divuit mesos, per a ser més precisos) de 1957-58 representà un pas important vers la resolució dels conflictes. Hi participaren 67 estats i es formà la Comissió Científica Internacional per a la Investigació Antàrtica, una organització no governamental que assessora però que no obliga a complir les seves directrius respecte a les activitats a l’Antàrtida. Per tal d’evitar conflictes oberts i després de llargues negociacions, el 1959 se signà el Tractat Antàrtic. Aquest document admet que la superposició de reivindicacions territorials és un problema insoluble, la qual cosa obliga els estats signataris a consensuar directrius. Abans de l’entrada en vigor del Tractat Antàrtic es redactaren unes normes generals per a la protecció de la natura per damunt dels 60°S. El 1975 s’elaborava una llista d’indrets especialment protegits. Però tot això s’ha anat quedant en declaracions de bones intencions: en cas de conflicte entre la instal·lació d’una base i la protecció, la segona duu les de perdre. Un exemple evident el forneix la destrucció de la regió de llacs de la península de Fildes, on Xile i la Unió Soviètica instal·laren bases; el 1968, l’àrea protegida es reduí a un sol llac, i el 1975 es retirà la protecció atesa la degradació ambiental de la zona.
La proliferació de bases ha ocupat els ministeris militars de diversos països, però les conseqüències de tanta activitat sobre els fràgils ecosistemes antàrtics no preocupava gairebé ningú. Les parts del Tractat Antàrtic signaren el 1964 un document per evitar la “destrucció incontrolada o interferència pels humans” dels mamífers i ocells nadius. La construcció de bases i de pistes d’aterratge en indrets molt sensibles demostra el cas que se n’ha fet. La pista que hom ha construït a la base francesa comportà l’anivellament i la unió de diverses illes mitjançant explosions i maquinària pesada enmig de colònies de cria de pingüins. Resulta sarcàstic que la base es destinés originàriament a l’estudi de la riquesa biològica de la zona. Una altra dada pintoresca i absurda és la introducció de coloms a la base xinesa.
Els anys seixanta la base de McMurdo es dotà d’un reactor nuclear. Fou una mala inversió i acabà essent retornat als Estats Units junt amb 11 000 m3 de sòl i roca contaminats. El 1975 es consensuà un Codi de Conducta sobre deixalles, que es reformà considerablement el 1989; però encara que obliga a netejar i eliminar les restes tòxiques o radioactives, la majoria de les bases estan envoltades per materials perillosos al descobert i grans quantitats d’escombraries de tota mena. La incineració de deixalles és freqüent, sovint sense cap control; de tota manera, la incineració amb crematoris sofisticats tan sols transfereix el problema local de contaminació de sòls i aigües a una àrea més extensa en forma de pol·lució atmosfèrica. Les aigües residuals no reben tractament. El 1987, després de diverses recomanacions, s’establí l’acord de procedir a un estudi d’impacte ambiental abans de la construcció de qualsevol base, però el fet és que la localització sovint es decideix quan l’expedició constructora trepitja l’Antàrtida.
Un altre impacte brutal sobre l’Antàrtida és el turisme, un negoci florent que ha resultat catastròfic en algunes de les àrees més emblemàtiques per al mateix turisme. La pertorbació dels ocells nidificants, les petjades damunt de catifes de líquens i molses de creixement lentíssim i que retenien l’escàs sòl, l’espoliació d’objectes naturals com a “souvenirs” i la generació de deixalles són una aportació freqüent dels cada cop més nombrosos visitants ocasionals. El personal de les bases també ha ocasionat greus perjudicis amb activitats recreatives impròpies.
El replantejament necessari
És evident que els estats no han vetllat adequadament per la integritat de l’Antàrtida. Per això mateix ha pres força la idea d’una gestió directa internacional. Es proposà de posar el continent sencer sota jurisdicció de l’ONU, però la iniciativa afectava massa interessos i no prosperà. A partir del 1982 altres països que no s’han embarcat en aventures antàrtiques, particularment Malàisia, han recuperat la proposta i han conduït a un replantejament del tema.
La iniciativa de declarar l’Antàrtida parc natural mundial, la inicià la Segona Conferència Mundial de Parcs Nacionals el 1972. Hom sol·licità als membres del Tractat Antàrtic que iniciessin negociacions, però tan sols Nova Zelanda, amb el suport de Xile, es pronuncià a favor de la idea al cap de tres anys. Els altres països interessats no volgueren ni considerar la proposta. La iniciativa ha estat continuada activament per l’organització ecologista Greenpeace.
El 1991 tingué lloc a Madrid una reunió dels 26 estats membres del Tractat Antàrtic. Després de sessions maratonianes, arribaren a l’acord de prolongar durant 50 anys les actuals mesures de protecció i establir per al mateix període una moratòria en l’explotació de recursos minerals. Finalitzat aquest lapse, hom revisarà per majoria el status del continent. Això representà una victòria parcial per al moviment ecologista, però és un pas definitiu vers el parc mundial.
La proposta de parc natural mundial no preveu la creació de més estructures burocràtiques, sinó una remodelació de les ja existents i una modificació vers la raonabilitat de les polítiques que duen a terme. Sense afectar el delicat tema de la sobirania, hom prohibiria totes les activitats nocives. Entre aquestes hi ha les militars i les nuclears, com també l’abocament de deixalles i residus tòxics i la destrucció de mamífers i ocells nadius. Altres activitats es permetrien sota controls estrictes: el turisme, la pesca comercial, la construcció de noves infrastructures de suport, o fins i tot el funcionament de les mateixes bases. El Parc Mundial de l’Antàrtida hauria de tenir una forma legal acceptable internacionalment, per a assolir l’objectiu de protegir la salvatgia, la fauna i els ecosistemes. Es potenciaria la cooperació científica en projectes valuosos i de llarga durada, duts a terme per persones del món sencer a totes les bases. L’Antàrtida seria una zona de pau, on la humanitat sencera col·laboraria en el respecte a la natura i el progrés científic.