L’ovella negra de la família viu a les Galápagos. Confortablement instal·lat en aigües tropicals que mai no baixen dels 15°C i que sovint superen els 25, Spheniscus mendiculus és un pingüí equatorial amant dels climes càlids. Però és l’excepció, perquè als pingüins, en general, els agrada el fred. Contràriament a la majoria dels altres animals, en efecte, llur nombre augmenta en direcció al pol. Als antípodes climàtics del pingüí de les Galápagos, una altra espècie notable, l’enorme pingüí emperador (Aptenodytes forsteri), fins i tot tria les latituds més australs, en ple continent antàrtic —el lloc més glaçat del planeta—, per viure i reproduir-s’hi.
Els pingüins són ocells no voladors que viuen i s’alimenten en la mar, tret del període en què s’instal·len en terra ferma per reproduir-se, cosa que sol tenir lloc a les illes subantàrtiques (els darrers pingüins àrtics, en realitat els veritables pingüins, s’extingiren al segle XIX). La majoria de les disset espècies actualment existents viuen a les mars fredes australs, la qual cosa explica els magnífics sistemes d’aïllament tèrmic de què disposen. Però fins i tot les espècies que habiten les mars menys fredes necessiten aïllar-se, ja que la seva temperatura corporal (38-40°C) és clarament superior a la de l’aigua oceànica.
Els pingüins són els homeoterms marins més petits, de manera que la seva relació superfície/volum, i la consegüent pèrdua d’escalfor per unitat de superfície, és la més elevada dels animals marins de sang calenta. Probablement per això els pingüins més petits (40-70 cm, 1,5-10 kg) són tropicals o subtropicals (Spheniscus mendiculus, S. humboldti, S. demersus, Megadyptes antipodes, Eudyptes chrysocome, E. pachyrhynchus, Eudyptula minor), els mitjans són subantàrtics i antàrtics (Spheniscus magellanicus, Eudyptes sclateri, E. schlegeli, E. chrysolophus, E. robustus, Pygoscelis adeliae, P. antarctica, P. papua, Aptenodytes patagonicus) i el més gran (100-115 cm, 30-40 kg) és polar (Aptenodytes forsteri).
Als pingüins, doncs, els agrada el fred, però fins a cert punt. Per això, quan s’anuncia el terrible hivern austral, migren cap al nord per tal de passar-lo en costes més benignes o fins i tot en alta mar. Però hi ha una espècie que té un comportament oposat, l’enorme pingüí emperador (Aptenodytes forsteri). En efecte, arribada la tardor austral (març-abril) tira cap al sud per reproduir-se i hivernar sobre el glaç del continent antàrtic, a distàncies de fins a 200 km de la mar oberta. En aquestes desolades latituds, a entrada d’hivern (abril-maig) arriben a aplegar-se’n colònies de fins a 30 000 individus.
L’estratègia reproductora del pingüí emperador és fascinant. De seguida que arriben procedents de la mar, es constitueixen les parelles al lloc d’hivernada i cria: a la darreria de maig, de nits, cada femella pon un únic i enorme ou. No hi ha cap niu per a rebre’l, però el mascle l’acull immediatament sota el seu cos i el cova durant dos interminables mesos, dempeus i immòbil sobre el glaç, plantant cara a l’aire glaçat de l’hivern antàrtic, i en un obligat i estricte dejuni!
Així que han fet la posta, les femelles, en silenciosa corrua, reprenen el camí de la mar en cerca de menjar. Com tots els altres pingüins, el pingüí emperador es nodreix d’animals marins, sobretot de peixos i calamars, que captura en portentoses cabussades fins a 60 m de fondària, amb apnees de quasi un quart d’hora. De fet, la disponibilitat d’aliment en les aigües antàrtiques varia amb les estacions, la qual cosa condiciona el calendari reproductiu del pingüí emperador: el moment de la posta i el període d’incubació s’ajusten de tal manera que l’eclosió dels ous coincideix amb el moment en què les aigües litorals sobreïxen de pesca. Mentrestant, lluny de la seva font d’aliment, els mascles han de suportar en dejuni temperatures de -18 fins a -62°C, com també els temibles vents gelats antàrtics
L’eclosió de l’ou (juliol-agost) coincideix amb l’arribada de les femelles, retornades amb el pap ple d’aliment per als polls. Després del seu fantàstic viatge de centenars de quilòmetres a peu, retroben de manera no pas menys fantàstica la seva colònia i, cosa quasi impossible de creure, fins la seva parella i el seu ou enmig de milers d’individus aparentment idèntics (sembla que el reconeixement es basa en senyals sonors personalitzats que emet cada mascle concret). En tot cas, les femelles prenen cura aleshores de la nierada, mentre que immediatament, en ple torb si molt convé, els depauperats mascles rellevats, que han perdut un 30% del seu pes durant el dejuni, emprenen la ruta del mar per tal de recuperar els àpats endarrerits. Tornen al cap de tres o quatre setmanes (setembre) per tal de peixar els polls i rellevar al seu torn les femelles. Finalment, en complir un mes i mig (octubre), els polls s’emancipen dels pares i s’agrupen en “guarderies” per acabar de passar l’hivern. A l’edat de cinc mesos (gener) la fusió estival progressiva de la vora del “pack” els haurà apropat a la mar, on s’alimentaran autònomament per primer cop.
El pingüí emperador es defensa del fred mitjançant un plomatge compacte i una gruixuda capa de greix subcutani. A més d’un atapeït plomissol adherit a la pell, té el cos recobert amb moltes plomes disposades estretament (unes 11-12 per centímetre quadrat). El seu estrat de teixit connectiu adipós subcutani és travessat per capil·lars sanguinis que es poden contreure, tot impedint, així, que hi circuli la sang i que l’escalfor del cos es dissipi cap enfora. Però aquest eficaç aïllament tèrmic no basta. Per això, els pingüins emperador han desenvolupat una estratègia de grup original i molt efectiva, que consisteix a aplegar-se en denses pinyes, recurs que
redueix la superfície exposada al vent fins en un 80%. D’aquesta manera, la temperatura a l’interior d’una pinya pot arribar a ser fins a 10 °C superior a l’ambiental.
Fantasmagòricament, doncs, durant els mesos d’incubació o de protecció dels polls acabats de néixer, els pingüins emperador queden inactius i somnolents: la immobilitat del grup només es veu alterada de tant en tant, quan els individus situats a la cara exterior de la pinya, l’exposada al vent, busquen un lloc dintre del grup per no congelar-se.
Tot plegat és una història fantàstica. Una història fantàstica explicable segurament per la seguretat davant dels predadors en què viu la colònia, ja que cap enemic no és capaç d’arribar-hi. El fred, doncs, és una arma defensiva per al pingüí emperador: el pateix, però l’ajuda a sobreviure.