Situació
Façana de ponent de l’església acabada en forma d’ampli campanar d’espadanya.
J. Riera
Pedrinyà és un veïnat de masies disperses a l’extrem nord del terme municipal de Crespià, entre els torrents de Malhivern i de Can Vellana que aflueixen a la riba esquerra del riu Fluvià, que és a uns 2 km vers migdia. L’església de Sant Just i Sant Pastor és al costat de la gran masia de Can Teixidor.
Mapa: L38-11(257). Situació: 31TDG819726.
Per arribar-hi, el més fàcil és situar-se a la carretera comarcal de Figueres a Besalú, de la qual, entre els punts quilomètrics 8 i 7 (entre el poblet de Queixàs i el trencall que porta a Dosquers) es troba a mà esquerra el camí que arriba fins a l’església, uns 300 m al sud de la dita carretera. (JBH)
Història
En el document de dotació del monestir de Sant Pere de Besalú pel comte bisbe Miró, del 977, el terme de Pedrinyà hi és esmentat entre els límits de llevant d’uns alous centrats al lloc de Fares: “… a parte orientis in ipso fisco que dicunt Juncarias, vel in termino de Petriniano, sive in termino de Portello…”.
L’any 1151 Pedriano figura entre els llocs on el comte de Besalú tenia el dret de percebre usatges i lleudes.
Pel seu testament de l’any 1220 el cavaller Guillem de Creixell llegà a la seva filla Sibil·la les possessions. Al seu torn, el bisbe, en el seu testament del 1245 deixà les viles de Crespià i Pedrinyà a la capella del palau episcopal.
En documents dels anys 1236, 1275 i 1289 hi ha notícies de la casa de l’Hospital de Pedrinyà; el darrer, en relació a una terra d’aquesta rodalia, del terme de Serinyà. Per tant, el domini hospitaler es trobaria en aquest lloc de Pedrinyà i no pas en el seu homònim del Baix Empordà.
L’any 1257 el rei Jaume I concedí un privilegi al bisbe Pere de Castellnou pel qual els homes dels llocs de Dosquers, Pedrinyà i Crespià no havien de pledejar a la cúria reial de Besalú. Aquest privilegi va ésser posteriorment confirmat, en els mateixos termes, pels reis Alfons III, entre el 1285 i el 1291, i Alfons IV l’any 1332.
El lloc és esmentat com a pertanyent a la parròquia de Crespià; així hi figura, per exemple, en un document de l’any 1337, segons el qual Ramon de Coromina, de Pedrinyà, parròquia de Crespià, va fer reconeixement d’ésser home propi del bisbe, o també el 1397, en què el prior comendatari de Palera —que era el cardenal del tituli de Santa Maria “in Cosmedin”— enfranquí Bernat d’Erola, de Pedrinyà, a la parròquia de Crespià.
L’esglesiola de Pedrinyà, dedicada als sants Just i Pastor, degué haver estat sempre, doncs, una sufragània de la parroquial de Santa Eulàlia de Crespià, condició que encara manté. Actualment la celebració del culte hi és molt esporàdica. (JBH)
Església
L’església és un edifici d’una nau i capçalera rectangular a llevant, amb una destacada espadanya sobre el frontis. És una construcció postmedieval que conserva encara elements del temple anterior. La reconstrucció, segons suposava F. Monsalvatje, s’hauria realitzat al segle XVI. Això no obstant, a la portada hi ha gravada la data del 1744, que sembla lògic atribuir-la a l’edificació per les seves característiques formals.
L’element més notable d’època anterior és la portada, al frontis o façana occidental. És una obertura de doble arc de mig punt en degradació, amb llinda i un timpà llis, monolític. Les dovelles són amples i curtes. Al nivell d’arrencada dels arcs hi ha unes impostes que enllacen amb un ressalt horitzontal que corre entre la llinda i el timpà i crea, en conjunt, una motllura bisellada de perfil de pla.
Tots els elements d’aquesta portada són ben tallats i polits, de pedra calcària; la seva tipologia és molt corrent al romànic evolucionat, de caire rural, difosa sobretot per les contrades pirinenques i pre-pirinenques, des del Ripollès al litoral. Aquest tipus de portalada es caracteritza per la manca d’ornamentació, tot i que són obres gens mancades de gràcia, que hom aconseguí amb una extremada limitació de mitjans, només amb la combinació dels elements arquitectònics. Dins d’aquesta tipologia, la porta de Pedrinyà correspon als models de més simplicitat. Aquestes obertures, d’altra banda, es troben en edificis considerats dels segles XII i XIII. Al timpà fou gravada posteriorment la data “23 FABRER 1744”.
La façana es completa amb una finestra romànica de doble esqueixada i arcs de mig punt, tallats en un sol carreu.
Alguns carreus grans i ben escairats, visibles als punts on ha caigut l’arrebossat que cobreix la major part de la façana, fan suposar que gairebé la totalitat, del seu parament correspon a la mateixa època que les dues obertures. Als altres murs del temple, que pertanyen a la reconstrucció, s’hi veuen alguns carreus que hi han estat reaprofitats. (JBH)
Bibliografia
- Constans, 1985, pàg. 80; Monsalvatje, XV, 1908, pàgs. 369-372; XVI, 1909, pàg. 158; Marquès, 1984, docs. 108, 164, 181, 192, 226, 276, 448, 975, 1037, 1451; Villanueva, XV, 1851, pàgs. 254-262; Merino-La Canal, XLIII, 1819, pàgs. 416-419.