Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
Ildefons Cerdà i Sunyer
Historiografia catalana
Filòsof social, economista, planificador urbà i historiador de les ciutats.
Vida i obra Estudià a Vic, Barcelona i Madrid Enginyer de camins des del 1841, alt funcionari de l’Estat fins l’any 1849, es dedicà des d’aleshores gairebé íntegrament a la construcció d’una teoria general dels processos d’urbanització de les societats humanes, que és una veritable teoria de la història Aquesta teoria es basà en uns amplíssims coneixements històrics i topogràfics, i en l’elaboració de l’estadística urbana de dues ciutats que coneixia directament Barcelona i Madrid Cerdà fou un dels primers historiadors de l’urbanisme d’Europa, i, alhora, bastí una teoria de la…
Antoni Pladevall i Font
© Fototeca.cat
Historiografia catalana
Historiador i medievalista.
Vida i obra Després dels estudis eclesiàstics a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1957 Realitzà els seus estudis superiors a la Universitat Catòlica de Lovaina, d’on obtingué la llicenciatura en història i també el mestratge en història eclesiàstica Exercí la seva tasca sacerdotal comuna al bisbat de Vic Es formà al costat de mossèn Eduard Junyent, amb qui cooperà durant anys en el Museu Episcopal i en l’Arxiu Diocesà Collaborà breument amb mossèn Antoni Griera Fou redactor del catàleg monumental del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments Històrics de la Diputació de…
,
Arxiu Històric Comarcal de Manresa
Historiografia catalana
Dipòsit documental de la comarca del Bages format per fons de procedència diversa: administració de la Generalitat i administració local, fons notarial, judicial, eclesiàstic, d’institucions, d’empreses, d’associacions, i diferents fons patrimonials i personals. Les referències històriques més antigues sobre l’origen de l’arxiu provenen de la primera meitat del s. XIV, en què s’esmenta com els consellers de la universitat tenien el dret d’accedir amb una clau als segells, privilegis i altres documents, fet que coincideix amb un dels períodes de màxima esplendor econòmica de Manresa.
A la segona meitat del s XVII, ja hi havia un instrument descriptiu del contingut de l’arxiu, que fou elaborat pel cronista Magí Canyelles Amb el pas del temps, la documentació patí les malvestats de les tropes filipistes amb un incendi que l’afectà a l’agost del 1713 La invasió napoleònica també feu malbé el fons després del trasllat i la desorganització dels papers comesos pels soldats francesos No fou fins el 1832 i el 1834 —coincidint amb els canvis més generals del procés revolucionari liberal— que el notari Francesc Suaña ordenà l’arxiu Des d’aquell moment, un funcionari…
Alexandre Galí i Coll
© Fototeca.cat
Educació
Historiografia catalana
Esport general
Literatura catalana
Pedagog i historiador.
Vida i obra Orfe de pare a onze anys, fou deixeble del seu oncle, el pedagog Bartomeu Galí i Claret 1850-1902, amb qui convisqué del 1897 al 1901, i de Pompeu Fabra fins a catorze anys Tots dos influïren en ell decisivament, a més del seu cosí, el pintor, pedagog i cartellista Francesc d’A Galí Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909 Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina El 1910 hom li encarregà la direcció de l’Escola Vallparadís de Terrassa, on…
, , ,
Ramon d’Alòs-Moner i de Dou
Historiografia catalana
Bibliògraf i historiador.
Fill de Lluís Ferran d’Alòs marquès de Dou i gran especialista en heràldica i numismàtica i Gertrudis de Dou i de Moner molt afeccionada a la genealogia, rebé una primera formació preparatòria en el mateix entorn familiar Estudià filosofia i lletres 1902-06 a la Universitat de Barcelona, amb resultats molt brillants, i entrà en contacte amb el que fou el seu mestre principal, Antoni Rubió i Lluch, que el decantà cap als Estudis Universitaris Catalans i el feu entrar a l’Institut d’Estudis Catalans com a secretari redactor, ja d’ençà de la fundació de l’entitat, el 1907 La bona entesa entre…
Josep Maria López-Picó
© Fototeca.cat
Disseny i arts gràfiques
Edició
Literatura catalana
Música
Historiografia catalana
Nom amb què és conegut el poeta, assagista, crític literari i editor Josep Maria López i Picó.
Es llicencià en lletres Després d’algunes collaboracions juvenils a Joventut i a La Veu de Catalunya , feu la seva entrada pública en la poesia catalana amb el volum Intermezzo galant 1910 en la línia de la poesia noucentista establerta per Josep Carner, de qui fou un gran amic, i Guerau de Liost El mateix any publicà un altre llibre de versos plenament noucentista prologat per Eugeni d’Ors Turment-Froment , que havia de ser considerat pel poeta l’ opus I d’una sèrie de poemaris que seguirien aquesta numeració fins al CXXI molts dels quals restaren inèdits Els seus primers llibres, que…
, , ,
Bernat Desclot
Historiografia catalana
Cronista, autor de la segona de les quatre grans cròniques de la tradició historiogràfica catalana medieval ( Llibre del rei En Pere o Crònica de Bernat Desclot, escrita entre el 1283 i el 1288 i centrada en el curt però intens regnat de Pere el Gran (1276-85.
Vida i obra La seva biografia continua essent, avui en dia, un misteri Tot el que se sap es redueix a les paraules que encapçalen el pròleg de la seva crònica «Ací comença lo llibre quen Bernat Desclot dictà o escriví» Desclot compilà els materials necessaris per construir la Crònica i la redactà personalment Això fa pensar que fou un funcionari de la cúria reial que rebé aquest encàrrec, perquè sovint empra documents que devien pertànyer a l’arxiu reial i domina perfectament els mecanismes que dirigien la vida de la institució monàrquica D’altra banda, es fa difícil d’explicar…
noucentisme historiogràfic
Historiografia catalana
Corrent de la historiografia catalana influït pel moviment cultural del noucentisme, que es desenvolupà a Catalunya i s’estengué a la resta dels Països Catalans en les primeres dècades del s. XX.
La primera institucionalització cultural i política del s XX –que tingué una concreció emblemàtica amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans 1907 i de la Mancomunitat de Catalunya 1914– tingué un paper decisiu en la consolidació del moviment noucentista com a corrent hegemònic en el si de la cultura catalana de l’època Noucentisme i institucionalització cultural mancomunitària esdevingueren sinònims Els historiadors participaren activament en aquest procés i arribaren a tenir un paper protagonista cal recordar que el mateix IEC, fins a l’ampliació del 1911, no fou sinó un centre…