Resultats de la cerca

Aquest tipus de textura es contraposa a d’altres com l’estrictament homofònica o la contrapuntística Tot i que des de sempre una part melòdica, generalment vocal, ha pogut anar acompanyada, la locució no fou aplicable fins a l’època barroca, quan el naixement del baix continu provocà la clara diferenciació textural a dos nivells, en què la part del baix, a més a més de desprendre l’harmonia funcional com a suport de la melodia, també la impulsà contrapuntísticament Exemple 1 - Viderunt omnes , primer verset del gradual de la missa del dia de Nadal © Fototecacat/ Jesús Alises Amb el…

Pot ser compost de números independents o combinar actuacions musicals amb un argument sumari que encadena les diverses escenes Les incursions humorístiques, que giren entorn de l’actualitat de vegades amb contingut polític, són l’element principal, juntament amb les allusions sexuals Afí a la comèdia musical, el music-hall , el cabaret, l’opereta, la revue que n’és el model europeu de filiació més clara, almenys pel que fa al nom i altres gèneres teatrals, amb els quals manté fronteres imprecises, la revista es desenvolupà als grans centres industrials i urbans com a forma d’entreteniment…

Com a gènere literari el seu origen es remunta a l’Antiguitat clàssica -destaquen Els idillis , de Teòcrit, i Les bucòliques 44-43 aC, de Virgili- La tradició cristiana recollí aquesta temàtica utilitzant-la sobretot en les dramatitzacions nadalenques Durant el Renaixement i el Barroc, fins ben entrat el segle XVIII, el gènere pastoral fou molt conreat Molts madrigals del segle XVI empraren textos d’aquesta mena, com també molts dels oratoris i les cantates dels segles XVII i XVIII Oratori de Nadal , de H Schütz cantates 85, 104 i 112, de JS Bach Messiah , de GF Händel, etc La influència d’…

Al segle XVIII solia rebre el nom de serenata WA Mozart Il re pastore , 1775 Generalment els efectius instrumentals es limiten a una orquestra de cambra, amb un nombre petit de cantants G Donizetti Rita , obra pòstuma, 1860 Al segle XX, les creixents dificultats d’escenificació feren renéixer l’interès per l’òpera de cambra GC Menotti The Telephone , 1946, i Amahl and the Night Visitors , 1951 F Poulenc La voix humaine , 1958 A Catalunya, aquesta solució ha estat adoptada també per diversos autors X Montsalvatge Una voce in off , 1961 D’Arquer Una jornada con-Vincent , 2001

Més rarament, el terme s’utilitza per a designar actes sacramentals del teatre espanyol de la segona meitat del segle XVIII i del XIX L Misón i A Guerrero es consideren els primers autors documentats de tonadillas , composicions que tingueren una rellevància especial en els escenaris madrilenys El gènere, del qual es coneixen riques mostres com La plaza de Palacio de Barcelona , de JValledor estrenada al Teatre de la Santa Creu barceloní el 1774, es val de recursos populars com aires de dansa a l’estil del fandango, la jota o la seguidilla , a més del tractament dels personatges vinculats als…

Tot i que en ocasions consistí únicament en música instrumental intermedio non apparente , el tipus més popular fou una escenificació de temes pastorals o mitològics a càrrec d’actors, cantants i ballarins intermedio apparente Sorgí al final del segle XV a la cort de Ferrara, i s’interpretava entre els actes d’obres d’autors clàssics -sobretot Plaute i Terenci- o contemporanis En l’àmbit cortesà del segle XVI, especialment en noces i altres celebracions, es representaren els intermedii més luxosos, combinant efectes escènics amb allegories mitològiques que afalaguessin els espectadors…

S’identifica amb l' intermedio italià, tot i mostrar una major presència coreogràfica Aparegué a França al segle XVI, vinculat a la tradició de les mascherate italianes i dels espectacles musicals i coreogràfics que amenitzaven els convits a la cort anomenats entremets A la segona meitat del segle XVII s’interpretaren intermèdes entre els cinc actes de les obres llatines, sobretot a París, i a partir del 1687 arribaren a tenir l’abast d’una òpera sencera Entre els autors d' intermèdes destaquen MA Charpentier, A Capra i GB Lulli

Més en particular, peça de caràcter popular que té el seu origen en les músiques que solien interpretar-se durant els entreactes i al final dels entremesos i sainets del teatre castellà dels segles XVI-XVIII Acompanyades generalment d’instruments de corda pinçada guitarres, violes de mà, foren conegudes també amb el nom de bailetes

Aquestes representacions, pròpies del teatre espanyol dels segles XVII i XVIII mojiganga , tenien sovint acompanyament musical i incloïen cançons i danses També hi eren freqüents les disfresses d’animals Un dels autors més representatius que conrearen aquest gènere fou Pedro Calderón de la Barca Hi ha llocs d’Espanya i l’Amèrica del Sud on aquest terme també s’aplica a algunes danses i comparses relacionades amb escenes o ritus religiosos, i a determinades celebracions que tenen lloc en temps de carnaval

Per extensió, la música i la dansa -aquesta sempre en compàs ternari- que l’acompanyen o amb què es canta El terme podria provenir de la qualitat de jaque gallet, bravejador atribuïda al personatge retratat Al segle XVII esdevingué una forma típica d’entreacte en les obres teatrals, el desenvolupament de la qual donà lloc a la tonadilla Alguns autors consideren la jácara com una variant del villancico També existeixen jácaras de temàtica religiosa, algunes conservades en els reculls de polifonia espanyola dels segles XVII i XVIII La dansa fou coneguda popularment a València amb el nom de…