Resultats de la cerca

Moviment contrari exemple 1 © Fototecacat/ Jesús Alises L’ús del moviment contrari es considera un dels recursos més importants per tal d’aconseguir la independència melòdica de les diferents veus que componen un contrapunt D’altra banda, el moviment contrari, a diferència dels moviments directe i oblic, no és objecte de cap restricció per part de la teoria harmònica També es denomina ’per moviment contrari’ la versió d’un tram melòdic produïda de resultes d’invertir la direcció dels intervals així, si la versió inicial havia efectuat una 2a asc i una 5a des, la versió per…

És un tipus de vàlvula en forma d’èmbol que consisteix en una peça metàllica que, amb la pressió dels dits, es desplaça per dins d’una camisa, posant en comunicació -mitjançant unes ranures o forats per on passa l’aire en vibració- el tub principal de l’instrument amb diferents segments de tub més curts En deixar anar el dit, una molla retorna el pistó al seu lloc inicial L’objecte d’aquests acoblaments és obtenir noves fonamentals a partir del tub principal i, així, completar amb nous harmònics sèrie dels harmònics les mancances de la sèrie principal La primera notícia pública de l’ús de…

Respecte al text de l’ordinari de la missa, cal destacar que en el rèquiem se suprimeixen el glòria i el credo i es modifica el text de l’agnusdei En el propi, l’alleluia se substitueix per un tractus Des del final del segle XV existeixen composicions polifòniques de parts del rèquiem El més antic que es conserva compost com a obra unitària és el de J Ockeghem, la constitució del qual no coincideix del tot amb l’estructura coneguda actualment, establerta pel papa Pius V l’any 1570 En generalitzar-se la composició de rèquiems s’establí la tradició d’incloure no sols l’ordinari, sinó també el…

Salm del penediment i del perdó, atribuït durant molts segles al rei David, quan confessà el seu pecat d’adulteri, la litúrgia romana l’empra com a salm penitencial abans de la reforma litúrgica 1970 es cantava a les laudes, a l’ofici de difunts i a les exèquies, i al final de l’ofici de tenebres per Setmana Santa A partir del segle XVI, molts compositors començaren a tractar-lo en polifonia vocal, mantenint gairebé sempre l’estructura antifònica per a cors alterns Un dels misereres més famosos és el de G Allegri, compost probablement el 1638, que la Capella Sixtina cantà en exclusiva i amb…

La localització documental del terme en el marc ibèric se circumscriu d’una manera especial a la cort de Portugal i a l’àmbit geogràfic de la Corona d’Aragó, entre la primera dècada del segle XV i el primer terç del XVI El teòric M Praetorius encara en fa esment al principi del segle XVII Tot i que avui es desconeix la tipologia d’aquest tipus de veu, el seu àmbit tessitural i les seves prestacions, cal pensar en una probable identificació amb la part del tenor sobre la qual s’articulava la polifonia des del període gòtic Tanmateix, en el decurs del segle XV, la designació sembla obeir a les…

Es caracteritza per la utilització de textos poètics d’elevat nivell literari i per un tractament musical semblant al de la música de cambra De tota manera, a l’origen estigué vinculat a la imitació dels models populars de cançó, i aquests eren sempre un punt de referència i d’inspiració tant pel que fa al text com a la música

Els concerti grossi del Barroc amb tres instruments solistes en el concertino no acostumen a ser anomenats així Al segle XVIII moltes obres de característiques semblants han estat designades pels seus autors com a simfonies concertants L’obra més popular coneguda amb el nom de triple concert és l’opus 56 de L van Beethoven, malgrat que no el titulà pròpiament així, sinó que li donà el nom de Concert per a piano, violoncel i violí amb acompanyament d’orquestra

Els parcials es caracteritzen sobretot per la seva freqüència La descripció de les intensitats i freqüències del conjunt de parcials que constitueixen el so o el moviment s’anomena espectre Els parcials se solen numerar per ordre ascendent de freqüència Així, el primer parcial és el de freqüència més baixa Quan les freqüències dels diferents parcials són múltiples enters d’una mateixa freqüència que s’anomena freqüència fonamental, es diu que els parcials són harmònics La superposició de parcials harmònics sempre dona lloc a un so o una vibració periòdics Recíprocament, si un so…

La incompletesa de les estructures verbals descansa, per la seva finitud i per la impossibilitat de comprendre’s i explicar-se a si mateixes, en la consciència, però la intuïció obre la porta a un camí més alt i aquesta porta, aquella que les donzelles de les quals parla Parmènides obriren fa vint-i-cinc segles, condueix a l’última revelació "l’Ésser és" I aquest "és" no pot ser copsat per la paraula ni explicat, ni descrit, per cap verb la intuïció que ens el pot explicar -si això és possible- només resideix en una operació intemporal Plotí ho digué de manera admirable "L’Ésser no resideix…

Actualment és el joc simple més agut de l’instrument excepte en els orgues italians Aparegué ja al segle XVI, en la descomposició del Blockwerk unitari, fins i tot duplicat i triplicat a causa de la seva debilitat Cadascun dels seus tubs sona una vint-i-dosena justa interval equivalent a tres octaves més amunt de la nota que correspon a la tecla polsada, sempre per sobre del flautat de 8', reforçant-li així el vuitè harmònic El tub més greu només té 1’ 30,48 cm de llargada, per la qual cosa en arribar al sol4 aconsegueix el sostre més agut, artísticament audible, i torna a…