Resultats de la cerca

Equival a la notació neumàtica in campo aperto o escrita en un espai desproveït de línies horitzontals El seu nom deriva del grec i es refereix als gestos de les mans del director del cor, que se suposa que són els que tracten de reproduir els neumes La ciència que s’ocupa de la interpretació d’aquests darrers en funció del seu traçat rep el nom de semiologia

Els primers documents que es coneixen sobre l’escriptura de la dansa i la coreografia daten del segle XV Manuscrit de Bourgogne 1460 De arte saltandi et choreas ducendi , de Domenico da Piacenza 1462 De pratica seu arte tripudii , de Guglielmo Ebreo 1463 Il perfetto ballerino , de Rinaldo Rigoni 1468, i Il libro dell’arte del danzare 1460, d’Antonio Cornazano 1429-84 L’any 1588 Thoinot Arbeau publicà Orchésographie, ou Traité en forme de dialogue par lequel toutes personnes peuvent facilement apprendre et pratiquer l’honneste exercise des danses , i el 1688 aparegué Le livre de la contredanse…

Aquesta pràctica era molt habitual en l’Antiguitat Egipte, Grècia, Bizanci, etc, especialment en cultures sense escriptura musical, en les quals la quironomia servia com a indicació o recordatori d’aspectes bàsics de l’entonació i el ritme Els neumes de la notació quironòmica pretenien imitar els moviments de les mans del director També s’han utilitzat recursos quironòmics per motius purament didàctics És el cas de la mà de Guido i altres sistemes relacionats amb la solmització com l’anomenat fonomímia En un sentit ampli, es podria dir que tots els gestos que fa un director…

Serveix per a facilitar la recitació de les lliçons, i en general dels textos bíblics, tant en els ritus cristians com en l’hebreu Els signes que utilitzen els diferents tipus de notació ecfonètica comprenen lletres, punts i traces semblants als neumes, que probablement reprodueixen els gestos de les mans del director del cor El seu significat no sempre és clar Entre les més antigues destaca la notació siríaca, codificada abans del segle V i desenvolupada de manera completa abans del segle XI utilitza més de trenta signes, si bé la meitat estan en funció dels més importants Es…

Tot i que la música no fou un dels seus temes principals de reflexió, al llarg de gairebé tota la seva obra es poden trobar referències musicals Els escrits "Plusieurs silences" i "Adorno come diabolo" -publicats en Des dispositifs pulsionnels 1973- i "Musique, mutique", inclòs en Moralités postmodernes 1993, en són els moments més notables Lyotard mostrà la relació entre la consistència que el capitalisme imposava a tota cosa -el principi universal d’intercanviabilitat- i el tractament serialista dels paràmetres musicals El serialisme opera una "dessensibilització" del material musical tot…

Inicià els seus estudis a Barcelona i, després de passar per París, els conclogué a Viena El 1873 actuà a la capital austríaca en un rèquiem celebrat en homenatge a Cervantes, al qual assistí Isabel II D’aquí prengué el cognom artístic de Cervantes, completat amb el nom Esmeralda, amb el qual l’anomenà Victor Hugo Actuà a Londres davant de la reina Victòria i, de retorn a Barcelona, rebé un homenatge pels seus èxits Fou nomenada arpista de la Reial Cambra a Lisboa, i actuà davant Eugenia de Montijo Després començà una gran gira per Amèrica, que la portà al Brasil, l’Argentina, l’Uruguai, Cuba…

L’establiment d’un metre musical implica l’establiment -subjacent a l’esdevenir sonor- d’una sèrie constant i isocrònica de marques o talls que, dividint el temps en parts iguals, en permetin la mesura Absent en músiques amb ritmes no mètrics, la pulsació s’erigeix, a manera de batec de rellotge, en patró de mesura, en unitat de temps musical, valor de referència per a la mesura del ritme La pulsació no és de naturalesa empírica, en el sentit que no ha de ser necessàriament explicitada en els valors rítmics La pulsació es manté present en la consciència musical de l’oient, tot i…

Música culta Vegeu Espanya Música popular Les Canàries, per la seva situació geogràfica, han estat sotmeses a influències culturals de natura força diversa Així, el seu repertori musical i coreogràfic es nodreix, bàsicament, d’elements propis de tres tradicions diferents la prehispànica, és a dir dels indígenes anomenats guanches , la ibèrica i l’americana Cançons A les Canàries es troben interessants romanalles de l’antiga cançó espanyola, especialment del romancer, cosa molt visible, per exemple, a l’illa de Gomera Els romanços conservats presenten molt sovint trets arcaics Les cançons de…

Vida Es formà musicalment amb Domènec Mas i Serracant, Enric Granados, Lluís Millet i Enric Morera Després de conèixer, per referències i articles, l’obra d’ Émile Jaques-Dalcroze , es traslladà a Suïssa, on es diplomà a l’Institut Jaques-Dalcroze de Ginebra 1911 Introduí aquest mètode a Catalunya a través de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica avui Institut Joan Llongueres, que fundà el 1913 Fou també fundador i director de l’Escola Coral de Terrassa 1901-18, inspirada en el model de l’Orfeó Català, i dirigí l’Escola Municipal de Música de la mateixa ciutat 1912-18 També instituí i…

El crític és aquell que sap posar-se en la posició del jutge i decidir quina és la bona música, la bona interpretació Un dels principals objectius de la teoria de la crítica és intentar determinar qui és, en el fons, el jutge de la música, què és el que jutja i quin és el fonament del judici del crític Una de les respostes més freqüents és la següent "el jutge suprem i únic de la Música és l’oïda" BJ Feijoo Però cal veure en què consisteix aquesta oïda és històrica, social, individual, natural L’oïda com a jutge s’ha oposat tradicionalment a la vista, que veu les relacions dels elements…