Resultats de la cerca

L’escultura d’època moderna és sens dubte la que, d’una manera més clara, ha esdevingut als ulls de la historiografia el veritable invariant en referència al conjunt arquitectonicoplàstic català Després de les importacions napolitanes i la presència d’autors foranis —Ordoñez i Forment—, l’escultura catalana s’abocà a un provincianisme que només la bona voluntat dels historiadors de l’art, marcats per un nacionalisme estèril o per una foscor analítica considerable han sobrevalorat Martín Díez de Liatzasolo, Geroni Xanxo, Pere Ostris i Andreu Ramírez, en l’excepció positiva de Cristóbal de…

Els darrers vint-i-cinc anys del segle XVIII, a partir de la creació de l’Escola Gratuïta de Dibuix sota el patronatge de la Junta de Comerç de Barcelona, presenten una panoràmica arquitectònica que fa seus els postulats tradicionals amb l’aparició d’una tendència illustrada de la mà d’una sèrie de bisbes afins a les noves idees Un classicisme acadèmic, ja iniciat anys abans, el trobem en obres d’arquitectes acadèmics, com l’omnipresent Ventura Rodríguez i el menys conegut José Miguel de Toraya El primer, gràcies al bisbe illustrat Tomàs de Lorenzana, projectà la capella de Sant Narcís a la…

La desfeta política de l’11 de setembre de 1714 no influí d’una manera traumàtica en el desenvolupament de la pintura, que seguí de manera decidida un fort ascens qualitatiu No es aliè a aquest renaixement l’arribada a Barcelona dels artistes àulics de l’Arxiduc Carles, en especial Ferdinando Galli, Il Bibienna Amb ell es formà Antoni Viladomat, el més pluritemàtic pintor català setcentista i, alhora, mestre dels germans Tremulles, un dels quals, Francesc, enllaçarà amb l’art de la cort espanyola i francesa en les seves estades a Madrid i París Altres artífexs també van ajudar a situar la…

El segle XVII confirma la decadència de la pintura, ja apuntada als darrers anys del cinc-cents Tot i que les mostres que ens han arribat són poques, el nivell de qualitat es inferior al de la pintura dels primers seixanta anys del segle XVI La raó s’explica en el canvi de gust dels comitents i del poble consumidor cap al retaule escultòric, el qual supera amb escreix qualsevol comanda particular Això no impedirà que els pintors busquin el seu reconeixement professional, que aconseguiran al final del segle amb la creació del Collegi de Pintors La praxi pictòrica anirà evolucionant des del…

La lenta assimilació de la modernitat en la pintura La producció pictòrica del cinc-cents a Catalunya endegà el camí cap a les noves propostes renaixentistes a partir, essencialment, de les aportacions d’artífexs de fora del país, als quals s’adheriren alguns pocs d’autòctons Cal tenir en compte no únicament les realitzacions dels tradicionals tallers catalans, sinó totes aquelles obres que es fan a Catalunya i que, com veurem, són deutores d’artistes, influències i models forans L’estatus itinerant de determinats creadors de l’època farà de les terres catalanes un centre de pas i de…

El segle XVII fou la gran època de l’escultura i en especial de la producció de retaules Els artífexs, la majoria catalans de naixement, entroncaren plàsticament i ideològicament amb els patrons i consumidors Un art d’arrel contrareformista, didàctic i devocional va inspirar els grans programes escultòrics dedicats principalment a les diverses advocacions marianes –Immaculada, Roser, Carme–, a Crist en els misteris del Rosari i als sants patrons o contrareformistes L’evolució estilística a partir d’un naturalisme reformat d’arrel cinc-centista va assolir un alt grau de barroquisme formal,…

La inèrcia d’una tradició classicista prolonga aquesta tendència al llarg del segle XVII, període mal anomenat Barroc A una manera temperada, el sis-cents aportà un cert tarannà barroc, palès en portades i en detalls accessoris És el que anomenem decorativisme marginal, ja que per a nosaltres el Barroc arquitectònic és més un concepte nou –espai dinamitzat–, que una decoració puntual La cultura artística continuarà en mans de les nissagues familiars i dels tracistes eclesiàstics Ambdós s’inseriran en major o menor intensitat en una tradició teòrica i de models fent seves les grans propostes…

La ciutat En parlar de la ciutat del període romànic, cal tenir ben present el pes que hi va tenir l’organització romana constituïda a Catalunya sobretot durant l’Antiguitat tardana La continuïtat entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana, tant pel que fa a l’estructura urbana com a l’arquitectura, és un fet irrefutable que es constata a mesura que es va avançant en l’estudi dels nuclis urbans altmedievals Més important que el castell, la ciutat continuava sent durant l’Edat Mitjana romànica l’element principal del paisatge monumental, perquè era el nucli on…