Resultats de la cerca

Algun dia convindrà reunir els textos que representen esforços concrets per definir com cada generació ha vist doncs el problema de l’elaboració d’un art propi, d’un art nacional, aquí i a fora En alguns casos, artistes, com per exemple durant el Noucentisme, s’han decantat cap a la mediterranéïtat per definir l’essència catalana de l’art En d’altres casos s’ha mirat cap a Europa o cap a les pròpies tradicions autòctones sorgides del mon preromà i romà Ara i aquí no podem reunir ni tan sols seleccionar els textos que pensadors i artistes catalans han dedicat a la relació entre art i nació,…

És propi de la cultura francesa del darrer terç del segle XX d’assumir que un president del país passarà a la història més pels projectes culturals que haurà desenvolupat, sobretot en el camp artístic, que no pas per altres raons Pompidou, el primer, amb el centre d’art que fa que el seu nom sigui conegut arreu del món De Gaulle no va saber aprofitar la personalitat de Malraux en aquests àmbits, Giscard d’Estaing amb el Museu d’Orsay, que no va poder acabar, i sobretot Mitterrand han portat aquest concepte molt enllà El doble septenni de François Mitterrand 1981-95 no es va acabar guanyant…

En sortir del Modernisme, Eugeni d’Ors 1881-1954 va definir un nou moviment, anomenat Noucentisme, a través d’un Glosari en forma d’articles sobre l’actualitat cultural i política publicats entre el 1906 i el 1921, sobretot a La Veu de Catalunya La ben plantada és una novella en la qual d’Ors va exposar l’ideal d’un catalanisme classicista El moviment, que al seu origen era més aviat polític i literari, es va consolidar en el camp artístic amb el naixement de l’agrupació Les Arts i els Artistes 1910, amb la publicació de l’ Almanach dels Noucentistes 1911, dirigida en l’aspecte artístic per…

Mai com ara l’art havia estat tan present, com la cultura tota, com la informació No obstant això, la seva obscuritat exiigeix dels espectadors un paper intellectual superior al gaudi estètic En un llarg procés iniciat en el romanticisme, l’art s’ha anat desvinculant de l’encàrrec oficial, vingués de la clerecia, la noblesa o la mateixa burgesia La conquesta de l’autonomia de l’obra d’art ha alterat la relació amb l’entorn l’art presenta més que representa, interroga més que publicita El segle XX ha vist, fins i tot, un art de ruptures radicals amb les avantguardes i d’insòlites i inèdites…

L’any 1984, l’artista Ben Vautier, nascut el 1935 escrivia «Il n’y a pas de peuple sans “sa” langue Il n’y a pas de langue sans “sa” culture Il n’y a pas de culture sans son avantgarde, sans “sa” différence» Apelles Fenosa 1899-1988, el gran escultor català universal, explicava així la seva catalanitat «Ésser català és molt important, Escolteu, amb un vas només pot beure vi una persona, mentre que amb un porró el vi és de totsRemarqueu bé aquest detall, és molt important Un poble que ha inventat el porró és un gran poble» Joan Miró 1893-1983 donava sovint visions molt personals de la…

La cultura popular acostuma a representar tot allò que identifica un poble i proporciona un bon nombre d’elements susceptibles de ser incorporats en l’imaginari i la iconografia collectius Utensilis, recipients, eines, menjar o peces de roba, ofereixen un camp inesgotable de possibilitats Aquest volum presenta dos capítols que desenvolupen alguns dels elements que conformen la cultura popular catalana Un és aquest i l’altre és el dedicat a la imatge de la festa El present capítol mostra elements molt tradicionals com ara el porró o la barretina, que representen la dimensió més folklòrica d’…

« Jo quasi diria que no es pot concebre una vida de noi sense jugar jo crec que no arribaria a home moriria com moriria en ser tancat en una habitació de la qual prèviament s’hagués extret l’aire » Pau Vila, 1912 El joc i la joguina com a veritables fenòmens socials a Catalunya es produeixen i s’utilitzen de manera molt diferent molt abans de la industrialització i després d’aquest procés de transformació de la societat Al tombant del segle XX, la majoria de les joguines es manufacturen de manera industrial a Catalunya i a València El joc en la societat tradicional, abans de la separació…

La lenta assimilació de la modernitat en la pintura La producció pictòrica del cinc-cents a Catalunya endegà el camí cap a les noves propostes renaixentistes a partir, essencialment, de les aportacions d’artífexs de fora del país, als quals s’adheriren alguns pocs d’autòctons Cal tenir en compte no únicament les realitzacions dels tradicionals tallers catalans, sinó totes aquelles obres que es fan a Catalunya i que, com veurem, són deutores d’artistes, influències i models forans L’estatus itinerant de determinats creadors de l’època farà de les terres catalanes un centre de pas i de…

La inèrcia del Barroc tardà, empeltada d’un esperit berninesc ben assumit pels imatgers catalans, continuà amb força en el darrer quart del segle XVIII Tanmateix, el llenguatge escultòric anà depurant-se vers un academicisme classicista que va donar pas a un neoclassicisme ben assumit en l’obra de Damià Campeny, fet al qual no és aliè la seva estada com a pensionat a la Roma dominada per la nova ideologia plàstica del gran escultor Canova La fundació i ulterior desenvolupament de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, potenciada per la Junta de Comerç, va posar l’accent en uns estudis en…

Els darrers vint-i-cinc anys del segle XVIII, a partir de la creació de l’Escola Gratuïta de Dibuix sota el patronatge de la Junta de Comerç de Barcelona, presenten una panoràmica arquitectònica que fa seus els postulats tradicionals amb l’aparició d’una tendència illustrada de la mà d’una sèrie de bisbes afins a les noves idees Un classicisme acadèmic, ja iniciat anys abans, el trobem en obres d’arquitectes acadèmics, com l’omnipresent Ventura Rodríguez i el menys conegut José Miguel de Toraya El primer, gràcies al bisbe illustrat Tomàs de Lorenzana, projectà la capella de Sant Narcís a la…