L’aprenentatge. Jocs i joguines

«Jo quasi diria que no es pot concebre una vida de noi sense jugar: jo crec que no arribaria a home; moriria com moriria en ser tancat en una habitació de la qual prèviament s’hagués extret l’aire.»

Pau Vila, 1912

El joc i la joguina com a veritables fenòmens socials a Catalunya es produeixen i s’utilitzen de manera molt diferent molt abans de la industrialització i després d’aquest procés de transformació de la societat. Al tombant del segle XX, la majoria de les joguines es manufacturen de manera industrial a Catalunya i a València.

El joc en la societat tradicional, abans de la separació conceptual i temporal entre treball i oci, està lligat a processos d’aprenentatge d’habilitats que després seran útils per desenvolupar activitats remunerades o bé domèstiques. L’aprenentatge en família és a la vegada una formació social i una formació per al treball. El procés d’aprenentatge és llarg i consisteix a adquirir habilitats tècniques i també a fer una socialització per formar l’univers cultural dels futurs adults. Amb les seves condicions de treball peculiars, els aprenents dels oficis creen un món propi de creences, gestos, actuacions, relacions socials i valors que es transmeten de generació en generació. L’aprenentatge en família o en obradors propers feia el paper de l’escolarització dels infants fins ben entrat el segle XX.

L’aprenentatge vital per mitjà del joc

Bruno Martinelli defineix l’aprenentatge com un procés cognitiu i de construcció social estès en una gran part de la vida professional, que consisteix en un conjunt d’activitats com la transmissió gestual, la comunicació verbal, l’adquisició d’operacions, la ritualització rítmica i el descobriment de secrets tècnics. Els sabers artesans no són manifestos, no es transmeten pel discurs verbal, sinó que comporten processos de comunicació observables i altres d’inobservables per una persona aliena a les regles. Per ser aprenent d’un ofici artesà –com en el joc–, per arribar a conèixer-ne les regles, s’ha de saber mirar, escoltar i copiar els gestos dels amics o germans, mestres o pares, en una mena d’immersió total en la percepció dels sentits que res extern no destorba.

L’aprenentatge d’un ofici per part dels nens i les nenes en les diferents cultures té unes característiques que s’acosten al que nosaltres entenem per joc: és una adquisició no formal de sabers, que les persones grans transmeten als joves i petits de manera no explícita, sinó per la mirada i els gestos.

La mirada de l’aprenent no és una mirada qualsevol, és una atenció selectiva per comprendre els processos, la qual cosa implica que l’aprenent desenvoluparà una intel·ligència particular a partir del que veu i el que sent. Se li demana que imiti: la imitació és una activitat d’observació, de duplicació mental i de memorització. Quant a l’espai, el nen hi està familiaritzat des del naixement o des de molt petit (des dels nou o deu anys), fins i tot des d’abans que tingui lloc l’aprenentatge formalitzat (B. Martinelli).

Aquests processos també es poden definir com a no-aprenentatge, en la mesura que es realitzen fora de l’escola, en els espais i els temps d’oci: és una experiència personal i privada que mitjançant la repetició d’unes certes activitats es memoritza i que, mentre té lloc, es transmet a d’altres persones.

D’aquesta manera, jocs com les bales o la taba tenen orígens molt antics, atès que ja es coneixien en temps dels romans; semblantment, el joc de la pilota era practicat en la cultura maia prehispànica de l’Amèrica Central. Aquestes cultures, però, no els consideraven jocs d’infants, sinó que tenien altres funcions: per exemple, les tabes eren objectes sagrats i les fones servien per caçar ocells.

Com en els oficis, en el joc també és central l’activitat de la imitació, que consisteix en l’observació de les activitats dels adults i en la reinterpretació dels moviments i de les finalitats d’aquests. En la societat preindustrial, una nena de vuit o nou anys que teixeix en un teler no només està «jugant», sinó que a més està adquirint unes habilitats manuals que configuraran el seu futur mitjà de proveir la seva família de roba o de vendre un producte a d’altres persones.

En la societat rural tradicional, d’altra banda, la infantesa, considerada com un temps de joc i d’aprenentatge, era molt més curta que la que coneixem ara. Si abans es començava a treballar als onze o dotze anys, avui la dependència dels pares pot prolongar-se fins als vint anys o més enllà. Els temps reduïts d’oci i una certa pobresa de recursos, sumats a la fragilitat dels materials de les joguines de la societat tradicional i al caràcter efímer d’aquestes, fan que se’n conservin pocs exemplars. Moltes joguines eren construïdes amb fusta per artesans o amb objectes trobats a les cases o als camps pels nens.

A diferència dels aprenentatges per als oficis, el joc dels infants no té una finalitat clara d’inserció immediata en el món laboral. Al contrari, el joc té un objectiu implícit de no-utilitat pràctica, com explica J. Huizinga aHomo ludens:

«Acció lliure, sentida com a ficticia i situada fora de la vida corrent, capaç, no obstant això, d’absorbir totalment el jugador; acció desproveïda de tot interès material i de tota utilitat que es duu a terme en un temps i en un espai totalment circumscrits; es desenvolupa en un ordre, segons regles establertes, i fa sorgir, en la vida, relacions de grup que gustosament s’envolten de misteri o que accentuen, mitjançant la disfressa, com són d’alienes al món habitual»

El joc és considerat una activitat lliure, sense una finalitat directa, un desdoblament o oblit de la realitat, que és bàsic per a la maduració psíquica i física dels nens i les nenes. Es pot diferenciar el joc competitiu del joc com a representació, que ara s’anomena joc simbòlic a partir dels estudis de Jean Piaget. Aquest pensador inclou un tercer tipus de joc: el joc reglat.

El joc competitiu és de caràcter grupal, de manera que actualment es practica a les escoles i en espais d’educació no formal, com casals i centres esportius. El joc simbòlic és individual o per jugar en petits grups i es practica a l’escola, en ludoteques o bé en l’àmbit domèstic, des dels divuit mesos de l’infant.

El joc també inclou aspectes de plaer, de relaxació i d’evasió de la realitat més immediata i de les obligacions. Constitueix un conjunt d’experiències individuals o en grup a partir de

l’entorn immediat que van configurant la personalitat del nen o de la nena, que aprèn a acceptar voluntàriament les normes d’interacció social. El joc respon a una necessitat d’activitat física, d’una banda, i d’imitació dels adults, de l’altra. A més, és lliure, no està sotmès als manaments dels adults i és autoorganitzat, ja que molt sovint el nen estableix les seves pròpies regles, com afirma M. L. Fernández: «És jugant que l’infant s’inicia en els comportaments de l’adult, en el paper que haurà de fer més endavant en la societat; aixi és com desenvolupen les seves aptituds físiques, intel·lectuals i la seva capacitat per a la comunicació».

Per tal de sistematitzar l’estudi dels jocs, s’ha fet diverses catalogacions. L’any 1933 Maspons feia una classificació de jocs d’infants, dels quals s’ha conservat una bona representació fins als nostres dies. Són jocs de comunicació dels pares i les mares amb els fills, o entre els infants, que no requereixen joguines, com per exemple L’escarabat bum, bum o Vall manetes o bé Olles olles de vi blanc, i que han perviscut fins avui, en part gràcies a cantautors com el desaparegut Xesco Boix i a l’extraordinària difusió que va fer de cançons i jocs populars entre la mainada i les escoles.

Malgrat les diferents definicions de joc, que insisteixen en el seu comportament de llibertat, el joc està sotmès a una sèrie de pautes que s’exposen a continuació. En primer lloc, es dóna una classificació de jocs segons diferents criteris i a continuació, una catalogació de joguines.

Classificació de jocs

Per definir els jocs, caldria tenir en compte els següents paràmetres de classificació i, a partir d’aquests, fer-ne una combinació per saber a quin tipus de joc ens referim. En primer lloc, els jocs presenten característiques diferents segons les ubicacions geogràfiques o els espais on tenen lloc.

Ubicació geogràfica

Els nens i les nenes juguen on viuen: a la muntanya, al mar o a la plana. Els seus costums de vida són diferents segons si es tracta d’entorns de cultura rural o urbana.

En el món rural són habituals els jocs al carrer, al camp, al bosc, amb joguines i estris com tiradors, baldufes o carretons. Saltar a corda, per exemple, és un exercici de lleugeresa i d’habilitat corporal que es fa a l’aire lliure, individualment o en grup. Gran part dels jocs que tenien lloc al carrer s’estan oblidant. La memòria col·lectiva perd la noció del que eren jocs com el bòlit o la billarda, esmentat per Valeri Serra i Boldú a Folklore infantil el 1931. Les bales són el joc més conegut per jugar al carrer. Es tracta de petites boles de pedra o de vidre que es tiren a terra i interactuen entre si.

Els espais de joc

Una classificació dels jocs de carrer és la proposada per L. Anglada i F. Curet a Visions barcelonines. N’hi hauria tres tipus: jocs de moviment i agilitat, jocs de destresa i enginy i jocs de rotlle i rondes. En l’àmbit urbà, els jocs que majoritàriament es desenvolupaven al carrer han canviat i actualment les activitats de joc tenen lloc a les cases i en espais especialment dissenyats per a les activitats lúdiques dels nens i les nenes, com els casals i les ludoteques. Aquesta transformació es deu a la major inseguretat ciutadana i viària, a la contaminació i al canvi de costums de les famílies, que pràcticament no utilitzen els espais públics per relaxar-se i comunicar-se amb els veïns, sinó que després del treball es confinen als àmbits privats de la família nuclear, en habitatges que ja no tenen sortida directa al carrer.

Estacionalitat temporal

Segons les estacions, predominen uns jocs o uns altres. L’estiu comença amb Sant Joan i les fogueres al carrer: jocs de saltar el foc, amb tot el contingut simbòlic de purificació del foc i renovació de la vida biològica dels animals i les persones que té lloc amb el pas de la primavera a l’estiu. D’altra banda, amb la moda d’anar a prendre banys de mar iniciada al començament de segle –costum que s’ha anat imposant en les últimes dècades–, han sorgit una sèrie de jocs de mar i de sorra que requereixen molt poques joguines, ja que els jocs estan en relació amb la sorra o l’aigua de mar o de riu.

El començament de l’hivern i el canvi d’estació també està marcat per una activitat ludicoreligiosa: el pessebre, que a diferència dels jocs del començament de l’estiu té lloc a l’àmbit domèstic. La confecció del pessebre és una activitat familiar amb una alta càrrega simbòlica que permet explicar als nens fets religiosos; però també és important perquè potencia altres aspectes com l’habilitat manual en la construcció i la disposició d’elements arquitectònics, humans, animals i paisatgístics. A Catalunya, el pessebre reprodueix paisatges de muntanya, com a miratge del paradís perdut. Després de Nadal, la festa de Reis és la gran festa de les joguines, amb tota la teatralitat i els enganys que comporta.

Nivell social i econòmic

Els jocs es diferencien segons les classes socials: mentre que les classes populars han hagut de posar a treballar els nens des de molts joves fins a mitjan segle XX, els nens de les classes altes han pogut dedicar un temps llarg a l’escola i a l’oci que representa el joc. Les joguines mateixes són diferents d’un nivell social a un altre, ja que cal tenir poder adquisitiu suficient per comprar-les.

Eren propis de les classes altes els cavalls de cartró per als nens i les nines de porcellana per a les nenes. Els nens de les classes populars han jugat amb bales de pedra o de vidre, amb bitlles i amb nines de drap fetes per les nenes mateixes o les mares.

Femení versus masculí

El joc, com a element educatiu, participa dels problemes de gènere que es donen en tots els nivells socials: segueixen havent-hi jocs destinats a nens o nois i d’altres destinats a nenes o noies.

Per què saltar a corda ha estat sempre més aviat un joc de nenes? Per què jugar a pilota és considerat un joc de nens? Si es fa aquesta pregunta a un nen d’avui: són jocs de nenes les nines i saltar a corda?, és molt possible que respongui amb indignació: «Això que dius és masclista».

És probable que avui, en determinats ambients, els nens i les nenes puguin detectar sexisme en les conductes o en les apreciacions dels adults respecte als seus jocs i les seves joguines, perquè hi ha un corrent impulsat per mestres que. defensa la coeducació o la igualtat de pautes d’educació per a nens i nenes. Els industrials, però, no han cregut convenient fer modificacions en les presentacions comercials de les joguines. En les joguines que duen capsa, a la tapa es representa una situació de joc de la qual ja es dedueix a qui va dirigida (per exemple, els jocs de rol per a nens i els jocs de cosmètica per a nenes), i d’aquesta manera es creen exclusions en la participació del joc.

Un altre problema és la dificultat existent perquè nenes i nens juguin junts en els espais comuns. L’aculturació de les activitats reservades a un i altre sexe té lloc en la família, en l’escola (malgrat els esforços que fan alguns mestres per a la coeducació o l’educació igualitària), en la societat en general i, en concret, a través dels moderns mitjans de comunicació.

En la societat occidental, es consideren i es potencien socialment com a pròpies del gènere femení activitats com jugar a nines, a casetes, a fer les feines de la casa: cuinar, planxar o adquirir habilitats artesanes, com fer fang, la cistelleria, cosir vestits per a nines, que se suposa que prepararan la futura dona per al treball domèstic que li és assignat per la societat. «El juego de muñecas es un remedo de la vida domèstica», afirmava Valeri Serra i Boldú l’any 1931. En canvi, és vist com a masculí el joc amb soldadets o el joc amb armes, que suposen una mostra de valentia i de preparació per a la guerra, o els jocs de rol, que introduiran el noi en els mecanismes de poder social.

Infantil versus adult

«Sense exagerar, podríem assegurar que els jocs, tant per als xics com per als grans, són necessaris en la vida com el menjar i el vestir, bé que es mirin en sentit d’esbargiment o com a exercici físic i mental»(L. Anglada i F. Curet).

Actualment, les joguines es classifiquen als comerços i als espais lúdics segons les edats dels infants, perquè suposen unes fases graduals d’aprenentatge que s’han d’assolir, però en la societat tradicional les joguines no tenien edat. Les primeres joguines dels nadons són la mare i les persones que l’envolten, que els canten cançons.

Les joguines són considerades infantils per la societat, però si s’observa la concentració amb què els adults adquireixen les joguines de Reis o la passió dels col·leccionistes pels seus objectes-joguina, podrem concloure que l’activitat de jugar no és un fet exclusiu del món infantil.

Les joguines per al joc dels adults són pensades per a grups: loteries, rifes, però també hi ha els jocs de taula i la pràctica i l’observació de jocs esportius. D’una banda, els nombrosos col·leccionistes de joguines, que no en fan publicitat, no les utilitzen per jugar, sinó pel plaer de contemplar-Íes i mostrar-les als seus amics. D’altra banda, l’activitat mateixa del col·leccionisme es pot considerar un joc, ja que forma part de l’oci de l’adult. El Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona conserva les col·leccions de joguines del segle XIX d’Apel·les Mestres i de Rossend Serra i Pagès. En l’àmbit de Catalunya, una altra col·lecció notable és el conjunt de 400 nines de Lola Anglada que es troba al Museu Romàntic de Sitges. El col·leccionista Rocamora va adquirir un centenar de nines per a les seves col·leccions d’indumentària. L’escultor Frederic Mares es va dedicar també a recollir figures de pessebre dels segles XVIII i XIX, com es pot contemplar al Museu Mares de Barcelona. Finalment, el Museu de Joguets de Figueres, creat el 1982, presenta com a exposició monogràfica la col·lecció de Josep Maria Joan Rosa, amb peces de tot el món i, especialment, de Catalunya i el País Valencià. La bibliografia recull els catàlegs per consultar les diferents dades dels museus esmentats.

Jugar amb joguines o jugar sense joguines

El terme joc es confon amb el de joguina. La joguina és l’objecte material que s’empra per jugar a un determinat joc. Es pot, però, jugar sense joguines, com per exemple en les ombres xineses, que es fan projectant l’ombra de les mans en una paret. D’altres jocs es fan amb materials reutilitzats que no tenen relació amb l’espai lúdic: cordes, pinces, embalatges diversos, com caixes de cartró de diverses mides, des de les d’electrodomèstics, per simular habitatges, fins a les de productes alimentaris, per construir ciutats senceres i jugar amb petites figures.

També es juguen sense joguines els jocs col·lectius d’exercicis a l’aire lliure, com picar i amagar o córrer. En el joc sense objectes, el nen o la nena són ells mateixos objecte i alhora subjectes del joc, com en el joc de saltar a corda o de saltar persones que s’anomena saltar pilars, o com en jocs a partir de balls dirigits, com El jan petit, que es balla com una sardana. La xarranca és un joc ben antic en què es dibuixen a terra unes caselles que s’han de saltar. Els nens acostumen a jugar a cavall fort amb dos bàndols, els que s’ajupen i els que salten, i es munten com si muntessin a cavall. El joc d’estirar cebes és considerat per F. Maspons per a noies i consisteix en una filera de noies arrenglerades que han de fer aixecar d’una en una les noies assegudes a terra i enllaçades les unes amb les altres, les quals s’hi oposen amb tota la seva força.

Joc individual o joc de grup

Els jocs poden ser per a una sola persona o bé per a dues o més persones. Els jocs de grup són els jocs d’exercici físic, de competició o persecució –amb les dualitats de «bons i dolents», com lladres i policies, indis i cowboys, senyors i bandolers–, els jocs reglats de taula o simbòlics, el teatre o les representacions de circ o de titelles.

Així mateix, els jocs d’enfrontament bèl·lic o de caça, com el tir a l’arc, i els que utilitzen pistoles, fletxes, espases, figures de plom, o les escenes de batalla, poden ser practicats per una o diverses persones que construeixen un univers fictici.

La tècnica i l’origen de les joguines

Es diferencien les joguines construïdes pels nens o els seus familiars, que no es comercialitzen, de les fetes per artesans o les manufacturades en sèries industrials, que es venen en fires o botigues.

Les joguines fetes pels nens, que segons Ramon Violant són pròpies principalment del món rural, interessen especialment perquè el joc comença ja en el procés de manufactura, és a dir, la persona ha d’elaborar l’objecte segons el joc que vulgui crear. Com a exemples de joguines fetes per nens hi ha el gronxador (dues cordes subjecten un tros de fusta que fa de seient per a un infant –que es dóna impuls amb les cames per gronxar-se), el balancí (un objecte sobre el qual es posa en equilibri una fusta i un nen seu a cada banda) i anar a cavall (amb un pal d’escombra). Aquests són jocs de moviment i d’habilitat psicomotriu.

Com a exemples d’habilitats manuals de nens i adults en una societat tradicional rural, al Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona es conserven joguines fetes fa dues generacions amb escuradents, pedres, closques de nous i retalls de teixits o taps de suro, que es poden comparar amb altres de fetes per alumnes de l’Escola Joan Miró de Barcelona amb materials reutilitzats propis del final de segle, com ampolles de plàstic o rotlles de paper de cuina o de lavabo, però que utilitzen tècniques de realització i de concepció similars. Una joguina antiga curiosa eren els patacons, petits retalls quadrats de naips, antecessors dels cromos industrials.

Dins el conjunt de les joguines fetes pels nens, l’estel hi té un paper central. Els estels vuitcentistes tenien diferents formes i modalitats:

«Hi havia una diferència entre grues i estels. Les grues, més petites, simulaven un ocell, concretament l’au de passada que els ha donat el nom, mentre que l’estel, que s’enlairava més, volia significar una estrella, encara que, després, grues i estels es confonen.

»D’estels, n’hi havia de totes formes i mides. Els més antics, derivats de la grua, eren semblants a un cor i als escuts dels guerrers; arrodonits o amb punta i vessants al cap i acabats, a baix, en forma de cua de peix. Després van venir els de figura quadrada, romboïdal i estrella radiada. Eren de paper o de roba, muntats damunt un tramat de canyes o llistons, i gairebé tots duien pintats sols, estrelles, ninots, caricatures i altres figures més o menys grotesques»(L. Anglada i F. Curet).

Josep Mañá recull la tradició de la rivalitat entre estelaires al seu Petit llibre de l’estel: «Els antics estelaires barcelonins organitzaven lluites d’estels molt semblants, penjant fulles d’afaitar a les cues dels estels per tal d’intentar de tallar la corda d’un altre estelaire i, d’aquesta manera, desbaratir-li el joc».

L’estel ha estat una joguina per a nens i adults a Barcelona, però ara s’ha fet impossible enlairar-ne a causa de la gran quantitat de fils elèctrics que travessen la ciutat. El lloc més adient per enlairar estels és la platja, on se celebren els concursos internacionals d’estels, com el que té lloc cada any a la platja de la Marbella. Actualment, cada diumenge s’enlairen estels a les platges recuperades de Barcelona.

Aquestes distincions que s’acaben d’exposar per catalogar les diferents tipologies de joc s’han de combinar entre si –i potser afegir-hi la distinció entre jocs quiets i jocs moguts– per entendre com es classifiquen les activitats lúdiques. Com s’ha vist, el joc té un component espacial i temporal; hi influeixen factors socials i econòmics, és pensat per a infants o adults, té una assignació social com a femení o masculí, es pot basar en certs objectes especialitzats –les joguines–, en objectes trobats o es pot jugar sense objectes, i pot ser practicat per una o diverses persones, de manera espontània i creativa o bé seguint unes regles.

Al llarg del segle XX, hi ha hagut una transformació del joc al carrer i en espais oberts, com saltar a corda, la xarranca, picar i amagar, els jocs de pilota dirigits per adults en espais tancats com ara els poliesportius. En el seu origen, al començament de segle, el joc esportiu era propi de les classes altes, que així demostraven que posseïen un tret distintiu de classe: l’oci. Al llarg del segle XX, els jocs esportius s’han democratitzat i s’han estès a totes les classes de la societat mitjançant l’acció de les administracions públiques de posar les instal·lacions esportives a l’abast de totes les classes socials.

El futur dels jocs

Altres jocs que prenen una gran embranzida en el món infantil i dels adults avui són els informàtics, que estan substituint els jocs tridimensionals materials per altres de virtuals. Són majoritàriament individuals i es realitzen dins l’àmbit familiar i casolà. D’altra banda, avui pràcticament totes les joguines són industrials i presenten una gran complexitat d’ús; les fetes pels nens tenen una vida molt efímera i no es conserven, només serveixen per al moment del joc. Malgrat l’ús individual de l’ordinador, els jocs de grup relacionats amb activitats esportives i les vacances escolars –reglades per adults– tenen cada vegada més ressò social.

Tipologia de joguines

Josep Corredor-Matheos, en la seva obra El juguete en España, del 1989, presenta una classificació de joguines basada en l’acció, que té set categories: nines i animals, representacions de la vida real (mobles, cuines, cases), joguines de transfigurado o disfressa, joguines d’arrossegament, joguines de llançament, instruments musicals i sonors, i joguines mogudes pel vent.

La tipologia que es presenta a continuació s’ha realitzat d’acord més amb el criteri de la funció de les joguines en l’aprenentatge de l’experiència vital i en la comunicació amb els altres membres d’una comunitat, que amb les accions desenvolupades. Es distingeix entre joc simbòlic, joc reglat, manualitats, joc d’aprenentatge lligat a l’escola, joguines per a l’aire lliure, objectes festius i altres.

Jocs simbòlics

En primer lloc, el joc simbòlic o de representació requereix uns objectes que recordin eines o artefactes de la vida quotidiana dels nens i les nenes. Com hem vist, la societat ha assignat als nens un tipus de joc i de joguines i a les nenes, uns altres.

Dins les joguines atribuïdes a nens, cal destacar les de transport i els seus complements, com ara vaixells, cotxes, helicòpters, avions, submarins, tramvies, cavalls, carretons, els formats dels quals varien: n’hi ha que caben a la mà que les impulsa, altres que poden ser dirigides a distància mitjançant comandaments i d’altres en què el nen pot penetrar i que pot impulsar amb el seu propi cos. Com a complements dels mitjans de transport es poden esmentar estacions de trens, garatges o sortidors de benzina. Els jocs de gran format són els de cotxes de carreres o els circuits complets de trens, com l’Escalextric.

Un altre joc simbòlic és el de la guerra, que es pot reproduir en miniatura gràcies als soldadets de plom o a les figures de plàstic o de fusta. Més que personatges, en aquests jocs intervenen tots els components de l’escenografia del joc. Per exemple, les figures de plom estan compostes de tots els elements que participen parades militars o accions civils o religioses (com la festa del Corpus). El Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va recollir el 1963 una col·lecció del 1850 de figures de plom i la totalitat del taller Ortelli (amb 1400 eines, documents i motlles), que estava en funcionament des del 1830 i va ser un dels dos que va figurar a l’Exposició Universal del 1888 de Barcelona.

Les joguines atribuïdes a les nenes, com s’ha esmentat més amunt, són aquells objectes de la vida quotidiana que formaran part del seu univers de mare, esposa i mestressa de casa de la seva pròpia família. Per tant, les joguines seran nines, per adoptar el paper de mare (i els seus complements: el cotxet, el bressol, els vestits), cases de nines, amb el seu mobiliari i els seus aparells domèstics miniaturitzats, com fustes de rentar o rentadores, màquines de cosir o planxes, que moltes vegades efectivament funcionen. Per al paper d’esposa atractiva, se’ls subministren estris de cosmètica i bellesa (perruqueria) i models corporals que cal seguir, com les nines «Barbie». Les primeres nines que es coneixen són fetes d’objectes trobats, de materials diversos, recoberts amb uns retalls de tela que les embolcallen o els fan de vestit. Les nines de les classes riques van ser considerades un objecte de luxe fins al segle passat, en què la industrialització va permetre que totes les nenes poguessin tenir les seves pepones (J. Amades).

Altres jocs simbòlics comuns a nens i nenes són els dels obradors de pastisseria, per exemple, o la venda d’ultramarins, amb tots els productes alimentaris realitzats a petita escala en diferents materials, com massapà o plàstic. Els titelles, els teatrins, les lectures, les disfresses i els cromos són jocs i entreteniments infantils que es practiquen en àmbits públics o privats. Una joguina extraordinària que cal destacar és el cinema a casa, amb els projectors de pel·lícules Nic, empresa fundada pels germans Nicolau al Poble Sec el 1933 i que va estar en funcionament fins al 1974. Prèviament havien existit la llanterna màgica i els zoòtrops.

Jocs reglats

Els anomenats jocs reglats poden ser de taula o bé de moviment. Impliquen sempre més d’un jugador. Els participants han de conèixer i acceptar les regles del joc. Entre els jocs de taula, que es juguen a l’interior de les cases com a jocs pausats, destaquen els naips, el dòmino, el parxís, els escacs, l’oca o la loteria, així com els actuals jocs de rol.

Els jocs de societat a la Barcelona vuitcentista eren els següents: «Com a jocs de taula figuraven, en primer lloc, els de l’oca, el biribís i el jaquet o tric-trac. El biribís era un joc de . sort semblant al de la loteria o quinto. En un cartó dividit en caselles quadrades o rodones, cadascuna amb el seu número, hi havia pintades diverses figures. En una bossa es, posaven tantes boletes com caselles i dintre de cada bola hi havia un pergamí o paper enrotllat amb un número corresponent als de les caselles, i, extret el número de la bossa, guanyaven multiplicadament els qui havien jugat en la casella que tenia el mateix número» (L. Anglada i F. Curet).

Els jocs reglats de moviment es practiquen a l’exterior de les cases –ja que requereixen espais grans– i són, per exemple, els de pilota (futbol, jugar a matar, jocs amb pales i raquetes). Molts d’aquests són considerats activitats esportives i són dirigits per adults.

Manualitats

Les manualitats tenen com a funció el desenvolupament de les habilitats artesanes dels nens i, per tant, tenen una estreta relació amb l’aprenentatge dels oficis, com s’ha exposat al començament d’aquest text. Actualment es consideren manualitats els jocs de construcció de cases i espais urbanístics (amb elements que es combinen de fusta, plàstic o ferro), que serien un aprenentatge dels oficis de paleta, constructor o arquitecte. Altres manualitats són, per exemple, el desenvolupament de tècniques manuals, com el teixit, la ceràmica o el modelatge amb fang o plastilina, la pintura i el dibuix.

Jocs d’aprenentatge formal

Encara que tots els jocs i les joguines serveixen per desenvolupar habilitats manuals i psíquiques dels infants, hi ha un tipus de joguines anomenades educatives que pràcticament són materials d’escola lligats a àrees concretes del coneixement, com les matemàtiques (aparells de fer operacions), la geografia (mapes i aties, globus de la Terra, trencaclosques). Aquestes joguines provenen dels nous corrents de psicologia i psicopedagogia infantil i, per tant, no es coneixen en els antics llibres de jocs dels folkloristes de la primera meitat del segle XX.

Jocs a l’aire lliure

A banda dels jocs que ja s’han esmentat, hi ha els jocs de locomoció, com cotxes i motos, patins, patinets o bicicleta. La bicicleta, a mig camí entre el joc i l’esport, i també un autèntic mitjà de locomoció, és considerada la joguina més representada en les famílies de Catalunya. Si totes les bicicletes considerades joguines (utilitzades els dies de festa) es posessin en marxa com a mitjà de transport personal, envairien totes les poblacions de Catalunya de manera espectacular.

Altres joguines que antigament eren fetes pels infants i que ara es comercialitzen són els habitacles i refugis en petit format, com les tendes de campanya i les cabanes d’indis.

Un joc molt popular en la societat tradicional eren les bitlles, que són peces de fusta cilíndrica amb la part superior ovalada que es col·loquen en tres fileres de tres formant un triangle. Des d’una ratlla llunyana, els jugadors tiren una bola de fusta que ha de fer caure el màxim nombre de bitlles.

Com que la majoria de la població viu en zones urbanes, el cap de setmana es fuig cap al camp i els nens i les nenes tenen joguines per tocar la sorra i la terra, com pales i rasclets, per transportar terra i aigua, com cubells i carretons, o per modelar la sorra humida, com motlles de pastissos imaginaris.

Festes i ritus

Existeixen joguines lligades a festes i actes col·lectius importants, perquè juguin plegats nens i adults, que es distingeixen pel seu caràcter efímer: duren un dia o una diada i són poc reutilitzades. El preu, és clar, és baix, però habitualment no es compren soles, sinó amb un conjunt d’articles de festa. Poden ser joguines petites, com els espanta-sogres, les trompetes, les boles de neu, les disfresses, els barrets, els bigotis, les espases, o bé petites figures de fusta o de fang (per Nadal).

Altres joguines són les musicals i sonores. D’una banda, els instruments musicals, com els tambors, els xilòfons, les flautes, els flabiols i els xiulets, així com les guitarres, han tingut molt èxit entre els nens, i també els sonalls per a infants molt petits, les primeres joguines que aquests coneixen, que, a més de ser joguines, són alhora talismans màgics que allunyen els mals esperits amb el seu soroll (R. Violant). Entre els xiulets, cal destacar els siurells de tradició mallorquina i altres peces anàlogues andaluses o valencianes.

Dins un altre grup, les joguines de llauna són un conjunt que representa animals, transports de tots tipus, dues figures unides, com les dels boxejadors o personatges de circ, que fan moviments fascinants si se’ls dóna corda. Cal destacar especialment les joguines de llauna fabricades a Ibi (València) per les empreses Paya Hermanos i Rico, SA.

A banda dels grups de joguines esmentats, caldria anomenar els objectes miniaturitzats de tota mena, fets de fang, cistelleria o fusta, que fan els artesans o els seus aprenents com a prova o divertiment.

Activitats comercials relacionades amb les joguines

Les fires de joguines que se celebraven a Barcelona al segle XIX eren les de Sant Joan, Sant Antoni, Sant Cristòfol o la de la Mare de Déu del Carme. A cadascuna es venien joguines diferents, però no existia la fira de Reis, que és un costum recent a Barcelona. Actualment, altres fires temporals on les joguines tenen un paper essencial són les que se celebren pels volts del dia de Reis. Així, per exemple, a Barcelona cal remarcar la fira de Sant Ponç i la de la Sagrada Família, i la fira només de joguines de la Gran Via de Barcelona.

Les joguines dels infants actualment provenen de comerços especialitzats, però les botigues de joguines estan desapareixent de la ciutat de Barcelona. Els seus habitants prefereixen adquirir-les en grans magatzems o àrees comercials, o puntualment a les fires i els mercats que se celebren pels volts de la diada de Reis.

El Museu de Joguets de Figueres organitza anualment una fira internacional de joguines a Figueres, un diumenge de maig, on es poden observar joguines catalogades d’antigues i de gran valor patrimonial.