La cultura popular acostuma a representar tot allò que identifica un poble i proporciona un bon nombre d’elements susceptibles de ser incorporats en l’imaginari i la iconografia col·lectius. Utensilis, recipients, eines, menjar o peces de roba, ofereixen un camp inesgotable de possibilitats.
Aquest volum presenta dos capítols que desenvolupen alguns dels elements que conformen la cultura popular catalana. Un és aquest i l’altre és el dedicat a la imatge de la festa. El present capítol mostra elements molt tradicionals com ara el porró o la barretina, que representen la dimensió més folklòrica d’aquesta cultura popular. Al seu costat, se’n presenten d’altres que, com el gos Cobi, han entrat a formar part d’una nova iconografia popular en un temps molt més recent, gràcies a la seva vinculació amb un fet puntual com els Jocs Olímpics de Barcelona’92 i gràcies també a un enorme esforç de difusió i «popularització». Són elements d’identitat contemporanis que demostren que la iconografia d’un poble és un fenomen viu que està en contínua construcció.
Però aquest capítol no tan sols se centra en els objectes que tradicionalment hem acabat considerant com a part del cosmos iconogràfic de Catalunya, sinó que integra també uns elements molt més essencials des del punt de vista de la identitat: els símbols que identifiquen Catalunya com a nació.
Les Quatre Barres
Una bandera és un tros de tela, amb uns colors, disseny i motius determinats, que s’utilitza com a símbol d’una comunitat, ja sigui una nació, un país, un regne o simplement una població. Quan es parla de senyera s’entén un objecte que, utilitzat com a estendard, serveix de guia a una comunitat. Moltes banderes tenen el seu origen en un escut heràldic, que és traslladat a un drap; aquest és el cas de la bandera catalana, que hom anomena generalment senyera.
A mitjan segle XII s’ha documentat un segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, que mostra un escut amb les quatre barres verticals vermelles sobre camp d’or. Sembla que aquest escut de la casa comtal de Barcelona es va convertir, amb el temps, en l’emblema de tot el poble català. Quan l’any 1137 Ramon Berenguer IV es casava amb la reina Peronella d’Aragó, l’escut dels comtes de Barcelona esdevingué l’escut de la Corona d’Aragó, que en un primer moment estava conformada per Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears.
L’escut reial va perdurar fins al 1714, quan Felip V va abolir totes les institucions de govern i els símbols catalans. No va ser fins al segle XIX, amb l’esperit de recuperació del moviment de la Renaixença, que va ressorgir la bandera catalana i, de nou, es va utilitzar com a símbol popular de Catalunya. L’any 1931, finalment, el Govern de la Generalitat va oficialitzar la bandera que pocs anys abans la Mancomunitat de Catalunya ja havia utilitzat com a emblema.
Amb les dictadures de Primo de Rivera i del general Franco, la senyera va ser novament prohibida, fins al punt que no es podia mostrar en públic. L’acceptació no es va recuperar fins al 1976, tot i que encara caldria esperar tres anys fins que l’Estatut de Catalunya tornés a atorgar-li l’oficialitat que avui té.
La bandera de Catalunya presenta un fons groc amb quatre barres vermelles, de manera que el resultat final és una combinació de faixes del mateix gruix, cinc de grogues i quatre de roges. Antigament les franges es disposaven bé horitzontalment, com finalment s’imposaria, bé de forma vertical, com en l’escut. És per això que la senyera, la bandera catalana, es coneix popularment com les quatre barres.
Tot i que la bandera catalana no està documentada com a tal fins al segle XIII, és una de les més antigues d’Europa. La seva antiguitat i els seus orígens medievals la van convertir durant la Renaixença en un dels principals símbols de catalanitat i de país. En aquest moment es va consolidar la coneguda llegenda del seu origen sumptuós, segons la qual Lluís el Piadós, l’emperador franc que ajudava els comtes catalans a conquerir territori musulmà, va permetre que el comte Guifré el Pelós, ferit de mort en combat, deixés la marca dels quatre dits ensagnats sobre el seu escut d’or. Aquesta ensenya s’atorgava com a escut del comtat de Barcelona i com a estendard de la lluita contra els sarraïns. Aquesta paternitat llegendària de l’escut i la bandera catalans rememoraven un passat esplendorós i sobirà en el qual el comte Guifré era considerat l’inici de la dinastia catalana.
L’Himne dels Segadors
Uns seixanta anys abans de la Guerra de Successió, la Generalitat es va enfrontar al rei Felip IV de Castella, i especialment al comte-duc d’Olivares, que era el seu home de confiança. La població, davant la situació d’espoli que vivia des dels anys vint del segle, també es va alçar, i els pagesos i segadors van protagonitzar els fets sagnants que el 7 de juny de 1640 acabarien amb un gran conflicte conegut com el Corpus de Sang. Aquesta desfeta significaria l’inici d’un llarg procés de pèrdua de les institucions de govern de Catalunya, que acabaria l’any 1714 amb la signatura del Decret de Nova Planta.
Cap al 1640, doncs, després de la Guerra dels Segadors, aparegué una cançó en forma de romanç històric que expressava el sentiment popular davant el conflicte bèl·lic. Aquesta cançó es va anar mantenint, amb diverses variants tant en la música com en la lletra, i a poc a poc va anar adquirint un caràcter nacionalista. Finalment, l’any 1931 la Generalitat de Catalunya la va adoptar com a himne nacional, tot i que el moviment cultural de la Renaixença ja li havia atorgat aquest significat.
Utilitzant la melodia d’una altra cançó popular, l’any 1892 el músic Francesc Alió va publicar la lletra d’aquest antic romanç que ja era conegut com Els Segadors, i que deu anys abans l’escriptor i filòleg Manuel Milà i Fontanals havia unificat en una sola versió. Pocs anys més tard, la revista Nació Catalana convocaria un concurs amb l’objectiu de convertir aquesta cançó en himne nacional, escurçant la llargada dels versos originals. La poesia presentada per Emili Guanyavents es va imposar i va esdevenir la versió actual que la Generalitat faria oficial: Catalunya triomfant / tornarà a ser rica i plena / Endarrera aquesta gent / tan ufana i tan superba! / Bon cop de falç! / Bon cop de falç, defensors de la terra! / Ara és hora segadors! /Ara és hora distar alerta! / Per quan vingui un altre juny / esmolem ben bé les eines! / Bon cop de falç! / Bon cop de falç, defensors de la terra! / Que tremoli l’enemic / en veient la nostra ensenya / com fem caure espigues d’or / quan convé seguem cadenes! / Bon cop de falç! / Bon cop de falç, defensors de la terra! / Bon cop de falç!
Des de la seva oficialització com a himne nacional, Els Segadors ha patit moments de prohibició, especialment durant les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco, interessades a abolir tot allò que signifiqués el fet català. La societat, però, acostumava a buscar nous substituts que no despertessin «sospites» però que transmetessin un sentiment similar. D’aquesta manera, cançons com La Balanguera (actualment himne de Mallorca), L’Emigrant, La Santa Espina o el Cant de la Senyera, i fins i tot algunes estrofes del Virolai, van esdevenir símbols d’identitat catalana.
Les Corts i el Parlament
Durant la Baixa Edat Mitjana a la Corona Catalanoaragonesa van començar a aparèixer els primers organismes de govern en els quals, a més de l’estament eclesiàstic i aristocràtic, podia participar de forma més o menys activa la societat civil a través d’uns representants escollits. Hereves de la cúria o Senat romà, que era una assemblea constituïda per patricis i magistrats que representava el poder civil a l’antiga Roma, les Corts es van generalitzar com a organismes assessors i de suport al rei, davant el poder eclesiàstic i aristocràtic. La Cort reial, que en un inici tenia només funcions consultives i administratives, a partir del segle XIII va començar a tenir un caràcter també legislatiu.
De la mateixa manera, a partir d’aquest moment es van anar generalitzant els Parlaments, que eren assemblees convocades pel mateix monarca, i que igualment tenien funcions de suport i presa d’acords. La diferència amb la Cort reial era que els ciutadans convocats no estaven obligats a assistir-hi.
Però a l’Edat Mitjana, tant les Corts com els Parlaments eren simplement organismes consultius sense poder decisori, que el rei podia tenir en compte o no a l’hora de prendre una decisió, segons els seus interessos.
A partir del segle XVI el Parlament va esdevenir sobretot un mecanisme per contrarrestar el poder dels virreis i un dels pocs elements d’identitat i autodeterminació del que havia estat la Corona Catalanoaragonesa.
Actualment, el parlament democràtic està també constituït per representants elegits pels ciutadans mateixos, i la seva principal missió és de caràcter legislatiu. De fet, és en el Parlament on s’estudien, s’elaboren i s’aproven les propostes de llei. El Parlament és per a Catalunya símbol d’autogovern i autodeterminació. L’antic arsenal de la Ciutadella ha estat seu del Parlament de Catalunya del 1932 al 1939 i des del 1980.
El timbaler del Bruc
Al principi del segle XIX les ànsies d’expansió de l’emperador francès Napoleó I van portar-lo a travessar els Pirineus, aprofitant els conflictes successoris dels reis espanyols. L’any 1808 l’exèrcit francès, procedent de Barcelona, es dirigia cap a Manresa, comandat pel brigadier Schwartz. Prop de la població del Bruc (Anoia) va topar amb un petit grup de soldats, format sobretot per components del sometent, que anaven en direcció contrària. El destacament català era molt inferior al francès quant a nombre, en una proporció pràcticament de la meitat o d’una tercera part.
Diu la llegenda que en acostar-se els soldats francesos al Bruc, i veient la situació d’inferioritat numèrica, un nen va prendre un timbal i en començar a tocar l’instrument va crear un eco que va fer creure als francesos que s’acostava un gran exèrcit. La fugida de l’exèrcit napoleònic, que no coneixia el terreny, va permetre a la població dels voltants guanyar la batalla amb molt poques armes.
Si bé és cert que el desconeixement de la zona va ser un dels principals motius de la derrota puntual de les tropes franceses, la llegenda del timbaler del Bruc no té cap fonament històric. Els soldats de Napoleó van retirar-se prudentment en veure el petit destacament català, suposant que hi havia la possibilitat que les forces fossin més nombroses.
El timbaler del Bruc ha estat un dels personatges més llegendaris de la iconografia catalana. La figura d’un nen que, amb innocència però molt sàviament, fou capaç tot sol de derrotar tot un exèrcit imperial format per més de tres mil homes, ha esdevingut un paradigma d’identitat amb el país i de la força de la societat més humil per lluitar contra els poders que suprimien les llibertats dels catalans. Com tants altres símbols de catalanitat, aquest minyó va entrar a formar part de l’imaginari popular de la mà dels corrents de recuperació nacional del segle XIX.
La barretina
Sovint la barretina s’ha definit com el barret català. Certament, es tracta d’una mena de barret o d’un objecte per cobrir-se el cap, que normalment té forma de bossa, més o menys llarga i de diversos colors. És una peça de roba tradicional, emprada pels homes, que s’ha documentat a Catalunya des de temps antics, i que des de fa segles es percep pràcticament com un emblema nacional i forma part del nodrit conjunt de símbols de catalanitat.
No se sap ben bé quin és l’origen d’aquesta peça, tot i que la documentació mostra que ja al segle XIV era habitual. Molts pobles de la Mediterrània utilitzen o han utilitzat capells semblants, sobretot els mariners. La semblança amb el barret frigi ha fet pensar en un origen comú, però la veritat és que es fa molt difícil de precisar. Hom sap que la barretina va ser emprada ininterrompudament fins ben bé al segle XX, sobretot entre pagesos i mariners. Curiosament, quan les classes més populars havien començat a deixar d’utilitzar-la a favor de la gorra de visera, especialment a la ciutat, la barretina es va recuperar entre els intel·lectuals com a símbol de catalanitat i, primer els voluntaris catalans que van lluitar amb el general Prim, i després els intel·lectuals mateixos, van començar a usar-la en públic com a signe de distinció.
Les barretines, anomenades també gorres a certs indrets de Catalunya, acostumaven a ser fabricades amb llana o estam (fil de llana pentinat abans de ser filat), i tenien colors foscos que anaven generalment del vermell al muse o al morat. Aquesta darrera tonalitat sembla que era més pròpia de les comarques tarragonines. N’hi havia de diferents mides, i es portava o plegada damunt del cap, de front o cap a un costat, o bé deixada anar. La barretina no sols es va utilitzar al Principat, sinó que també es documenta a les comarques de la Catalunya Nord, a les Illes Balears i fins i tot en terres valencianes.
La popularitat i l’acceptació de la barretina ha estat tan intensa que sovint les expressions i les frases fetes l’han utilitzat com a sinònim del cap mateix: no cabre (alguna cosa) a la barretina, passar per la barretina, treure’s de la barretina, etc.
La barretina representa tot el món de la tradició catalana més pura, sortida directament de la rudesa i l’autenticitat de l’àmbit rural, que es presenta com un emblema d’allò més simple i autèntic del caràcter català. Les societats formades durant la Renaixença, enfocades totes elles a la recuperació dels orígens de la nació, van rescatar de l’oblit aquest capell que llavors tan sols utilitzaven alguns pagesos, i el van adoptar com a part dels seus vestuaris. Potser els que més van utilitzar la barretina com a símbol de catalanitat van ser els grups corals. Des de llavors, la barretina ha entrat a format part de la iconografia catalana, molt a prop de les espardenyes, la botifarra, el porró o la crema catalana. Aquest caràcter popular i ruralista, però, li ha guanyat molts detractors, no tant a l’objecte en si, sinó sobretot pel fet que la barretina també s’ha vist com un símbol d’una catalanitat conservadora, retògrada i massa tradicionalista. Avui, doncs, la barretina és vista simplement com un element més del folklore català.
El passat any 2000 Germinal Ros, exregidor i intel·lectual de Lloret de Mar, va donar una fotografia on apareixia Picasso amb barretina, que Ros va comprar en una botiga de Perpinyà. La fotografia va ser signada pel pintor a París.
El porró
Un porró és un recipient de forma bulbosa o cònica, normalment fet de vidre, que s’utilitza per contenir i dispensar líquids. A la part superior, que tendeix a ser cilíndrica, té un broc gros per on s’aboca el líquid, normalment vi. A la inferior, presenta un altre broc més aviat cònic que arrenca molt a prop del fons i s’aprima fins a formar un forat molt petit. Agafant el vas pel cilindre superior i decantant-lo, el líquid surt pel forat petit en forma de rajolí.
La popularitat del porró va fer que, amb el temps, el continent donés nom a una mesura catalana per al contingut, que en general equival a 0, 94 litres, tot i que a Girona val 0, 96 litres i a Tarragona en val 1, 08.
D’entre els elements que conformen la iconografia gastronòmica de Catalunya el porró sobresurt pel seu caràcter únic. Al costat del pa amb tomàquet, s’acostuma a percebre com un dels símbols més genuïns de la relació amb la terra i amb la cultura tradicional. Tot i que la majoria de pobles mediterranis han trobat un recipient més o menys propi per contenir el vi, cap d’aquests vasos no ha aconseguit la representativitat i el grau d’identitat que té el porró. Hi ha porrons de totes menes i mides, fins i tot de petit format per als infants; amb ells aprenien a beure amb llet quan eren molt petits. La forma del cetrill és pròxima a la del porró.
La crema catalana
La crema és un dels productes més tradicionals de la pastisseria de tot el món. Normalment és un plat dolç d’una consistència semisòlida que té com a productes bàsics els ous, la llet, el sucre i algun tipus de fècula o farina. Tots aquests elements es barregen amb foc suau, per evitar que arribi a bullir, i s’aromatitzen amb canyella, pell de llimona o vainilla.
De cremes n’hi ha de molts tipus, ja sigui segons els ingredients utilitzats o segons el procés d’elaboració, de manera que moltes regions tenen una manera pròpia de fer-la. A Catalunya, malgrat que també hi ha diferents variants, és habitual presentar-la en cassoletes individuals de fang i amb un acabat de sucre cremat amb un ferro roent. En alguns llocs també se serveix amb canyella espolsada per la seva superfície. La rigidesa del sucre cremat li confereix una textura trencadissa que contrasta fortament amb la liquidesa de la crema.
Tradicionalment es consumeix per Sant Josep, tot i que, segurament per la seva especial presentació, amb el temps ha anat convertint-se en unes postres habituals. Avui és molt normal que se serveixi crema catalana en qualsevol restaurant, i fins i tot ha arribat a la cadena de comercialització industrial. Aquestes postres tan populars han arribat a esdevenir un element tan distintiu de Catalunya que fins i tot els restaurants de més categoria l’inclouen en la seva carta, sovint elaborant pastisseria d’autor a partir del producte tradicional.
El caganer
El caganer és la figura tradicional del pessebre català: un pastor que fa obscenament les seves necessitats. De vegades és un pixaner. Aquesta popular figura coneix moltes derivacions contemporànies amb tota mena de personatges i figures, amb col·leccions i col·leccionistes. Fins i tot Internet ha arribat al món dels pessebres. S’han creat una sèrie de pàgines web on podem trobar tota mena d’informació i elements relacionats amb les festes nadalenques, com nadales, contes, felicitacions de nadal i, per descomptat, una part dedicada al caganer.
L’Orfeó Català
Els orfeons són grups corals, formats en un principi només per homes, que van sorgir a mitjan segle XIX a Catalunya, enmig del ressorgiment cultural de la Renaixença, tot i que en molts indrets de l’Estat espanyol també van tenir una certa importància, especialment al País Basc. Van representar un doble paper com a catalitzadors del renaixement musical a Catalunya i com a elements aglutinadors i dinamitzadors de la societat catalana. De fet, els orfeons van dur a terme una intensa tasca de culturització i difusió musical, alhora que recuperaven la música tradicional catalana per oferir-la al món contemporani.
L’Orfeó Català, fundat l’any 1891, es compta entre els primers orfeons que es van crear, just després de l’Orfeó Barcelonès (1862) i l’Orfeó Lleidatà, i seguit de prop per l’Orfeó de Sants (1900) i l’Orfeó Gracienc (1903). Els impulsors de la seva formació van ser els mestres Lluís Millet i Amadeu Vives, que el van convertir en una de les agrupacions musicals més prestigioses del país.
Tot i que en un principi era un cor masculí, aviat va comptar amb una secció infantil i l’any 1896 va permetre l’accés a les dones, que també volien participar d’aquest moviment. El fet de promoure de seguida la participació de dones i nens venia donat per un clar objectiu de formació i educació musicals.
El seu èxit fou tan important que ja el 1905 l’Orfeó Català iniciava la construcció d’una seu pròpia que volia oferir a tota la societat, i que va batejar amb el nom de Palau de la Música Catalana. Les obres es van encarregar al conegut arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i s’inauguraven tan sols tres anys més tard. EL Palau de la Música va esdevenir un equipament obert a tota la societat catalana sense distincions, que s’oposava clarament al caràcter elitista i burgès del Liceu.
L’Orfeó Català també va convertir-se en el model que moltes agrupacions corals catalanes van imitar, especialment, durant un temps, les formades a l’estranger per exiliats.
Malgrat que, com totes les entitats culturals catalanes, l’Orfeó Català ha patit la persecució política en temps de dictadures i ha viscut la crisi de l’associacionisme, la seva trajectòria s’ha anat mantenint en una línia més o menys constant i, encara avui, és un dels grups musicals més prestigiosos i internacionals de Catalunya. El que era un dels objectius fundacionals més importants, l’educació i la difusió de la música catalana, ha perviscut també fins a l’actualitat.
La genealogia
La genealogia és una ciència que estudia els parentius i llinatges i els seu orígens, la descendència i les aliances. És un saber complementari de la història i l’heràldica, i fins i tot de la biologia, la genètica, la sociologia i el dret, entre d’altres disciplines. A l’índia, Egipte i Grècia, a través de la genealogia els reis s’han vist emparentats amb els déus. Als Països Catalans, amb els estudis de diversos historiadors com P. Tòmic, E. Diago, F. Valls i Taberner i Ramon d’Abadal i de Vinyals i M, de Riquer, hom pot conèixer les genealogies dels reis i els comtes sobirans; amb els treballs de D. Montfar i Sorts, F. Montsalvatge i Fossas, J. Miret i Sans, F. Carreras i Candi, S. Sobrequés i Pere Ponsich hom sap de la genealogia de les cases vescomtals i els grans llinatges, i altres historiadors de tots els temps, com F. Llobet i Mas, E. Caselles, F. de Bofarull i Sans, P. Negre i Pastell, Eduard de Baile i Campassol, Maria Teresa Ferrer i Mallol, o A. Pladevall i Font, entre molts d’altres, s’han encarregat de l’estudi dels llinatges o monografies locals.
Les genealogies es poden constituir de diverses maneres. Habitualment es fan a través de taules o arbres genealògics. Les taules d’ascendència comencen pel subjecte base i es van remuntant cap als ascendents, i les taules de descendència parteixen del subjecte base o genearca i davallen cap als seus descendents, A través de l’heràldica, dels escuts i l’abillament dels cavallers medievals s’identifiquen individus i llinatges. Aquests escuts, que eren hereditaris i es regien per unes «lleis heràldiques» van originar-se, a més de:per fer de protecció, també per tal de distingir i identificar els cavallers al camp de batalla.
Els reis i cavallers catalans també van lluir uns escuts que van anar passant d’un individu a un altre. Pere I el Catòlic (1177-1213) va substituir el seu pare Alfons I el Cast com a rei d’Aragó, comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya, Pallars Jussà i Ribagorça, i vescomte de Carladès i Millau, i a més amb el casament amb Maria de Montpeller va esdevenir senyor de Montpeller i baró d’Omelàs. Va ajudar el seu cosí Alfons VIII a lluitar amb els almohades, va pactar amb Sanç VII de Navarra un pacte de mutu ajut i no-agressió amb la República de Gènova, i un altre pacte va amistançar-lo amb el califa almohade Muhàmmad al-Nasir. Després va fer-se coronar pel papa Innocenci III i a partir d’aleshores va ser anomenat el Catòlic, després va intentar pactar la pau amb els croats i els heretges càtars, però no va ser possible. El 1212 va participar en la famosa batalla de Las Navas de Tolosa contra el califa, i va ajudar a conquerir la ciutat d’Úbeda. Després d’intentar la pacificació d’Occitània va assetjar el castell de Muret però va resultar mort en la batalla. Lluitava amb l’escut dels comtes de Barcelona, d’or amb quatre pals de gules i un dels més antics d’Europa.
Pere III (1319-1387) era fill del comte-rei Alfons III el Benigne i Teresa d’Entença. Va ser comte de Barcelona (amb Girona, Osona, Besalú i Pallars Jussà), rei d’Aragó i de Mallorca, de València, de Sardenya i nominal de Còrsega, comte de Rosselló i Cerdanya i duc d’Atenes i de Neopàtria. Va acabar amb la guerra amb Gènova i va ajudar Alfons XI de Castella contra els sarraïns del Marroc. Va aconseguir fer-se amb Mallorca després de vèncer Jaume III (el seu cunyat), i amb el Roselló, i va prometre no separar de nou aquests comtats de la Corona. A l’illa de Sardenya va derrotar l’exèrcit genovès a la batalla de l’Alguer i, el 1354, quan finalment es va rendir, l’Alguer va ser repoblat per catalans. De 1356 a 1369 va tenir lloc la guerra dels «Dos Peres» entre Pere I i Pere III, que lluitaven per les regions d’Alacant i de Múrcia, i van arribar a la pau l’any 1375; uns anys més tard, el 1379 va esdevenir duc d’Atenes i Neopàtria.
Durant el seu regnat la Cort i la Cancelleria van ser un exemple de bona organització, sobretot a causa de la publicació de les Ordinacions; també es va donar molta importància al món de les lletres i les arts: es va escriure la Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, les Taules astronòmiques, un Tractat de cavalleria i la Crònica del seu regnat. Ell va ser qui va instituir el monestir de Poblet com a panteó reial i l’orde de cavalleria de Sant Jordi, el patró dels seus regnes. El seu símbol era un drac alat i va fixar els quatre pals de l’escut dinàstic.
Martí el Jove (1376-1409) era fill del comte-rei Martí l’Humà i Maria de Luna. Va esdevenir rei de Sicília amb la mort de la seva primera esposa Maria de Sicília. Després d’una expedició al nord d’Àfrica i de reconquerir l’illa de Gerba, va guanyar el vescomte Guillem de Narbona, revoltat a Sicília i que s’havia refugiat a Oristany; mentre organitzava l’atac a aquesta ciutat, Martí el Jove va morir de malària i va deixar els deus territoris al seu pare, ja que només tenia fills il·legítims. Al seu escut hi havia les armes del Casal de Barcelona (d’or i amb quatre pals de guies) juntament amb les del rei de Sicília; sortint de la corona de l’elm també hi havia la cimera del drac alat. Són exemples dels lligams entre història, genealogia i heràldica.
Monedes i bitllets
El precedent de la moneda van ser els caps de bestiar que s’utilitzaven com a bescanvi en els pobles ramaders, o els objectes com petxines o dents de senglars que s’utilitzaven també com a canvi en altres pobles. La moneda com a tal va ser introduïda pels grecs al final del segle VIII aC i de seguida va ser adoptada per tot el món antic. N’hi havia d’or, plata i bronze i més rarament d’electre o de bilió. A Romà, però, la majoria de monedes eren de bronze i d’argent, i les d’or van utilitzar-se regularment en temps de Juli Cèsar, que hi feia gravar la seva efígie a l’anvers i escenes mítiques al revers. Els àrabs també van gravar-hi símbols i inscripcions àrabs, però a poc a poc la moneda d’or va anar desapareixent. Carlemany va unificar el sistema monetari, i amb ell les monedes eren monometàl·liques sobre una base d’argent; a partir d’aleshores van sorgir les monedes modernes, que durant el segle XIII van assolir un gran valor artístic. Amb la descoberta d’Amèrica i de noves mines d’argent a Europa, van produir-se canvis en el sistema monetari. A l’època moderna a l’Europa Occidental van predominar les monedes de dos metalls, i a partir del segle XVII la circulació de les monedes era ja normalitzada. Amb la creació de la Unió Monetària Llatina a París l’any 1865, es van fixar uns tipus monetaris per als estats i, progressivament, les monedes de coure o de níquel van anar substituint les d’or i argent.
Els bitllets van aparèixer durant el segle XVII quan els comerciants canviaven als bancs les monedes per certificats, els quals van anar guanyant terreny a les monedes, ja que eren més pràctics, i van esdevenir bitllets de banc.
Les monedes i billets de Catalunya tenen la seva pròpia història des de l’Edat Mitjana fins avui. Durant la República ocupà un lloc important en el disseny de billets Josep Obiols (1894-1967), ja que la Generalitat va encarregar-li el disseny del nou paper moneda que va entrar en circulació a partir del 1936, després de la desaparició de la moneda fraccionaria. En un principi Obiols va dissenyar els bitllets de petits valors, però més endavant també va projectar, juntament amb Enric Cristòfol Ricart, els de valors més alts, encara que no van arribar mai a ser emesos. Els bitllets eren rectangulars i llargs, i s’hi representaven temes sobre la classe treballadora, com obrers, camperols i pescadors.
Cobi
L’any 1986 el Comitè Olímpic Internacional va designar Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La ciutat feia dècades que es presentava com a candidata, especialment des de l’any 1936, quan la supremacia de la dictadura de Hitler li havia arrabassat el lloc a favor de Berlín.
L’acollida d’uns jocs olímpics al final del segle XX significava, per a Barcelona, un pas importantíssim cap a la modernització i cap a la situació de la ciutat en el mapa del món contemporani, a la vegada que aportava unes dimensions econòmiques i culturals gairebé inimaginables. És per això que les institucions van fer tot el possible per preparar-se al màxim per a aquesta designació.
Un dels elements més importants de la preparació d’uns jocs olímpics és la creació d’una mascota que ha d’esdevenir un símbol emblemàtic de l’esdeveniment i de la ciutat que l’acull. És per això que la majoria de ciutats olímpiques han escollit animals propis i representatius del seu país; en el cas de Catalunya, la decantació cap a un gos d’atura (que semblava representar la fidelitat, el treball i la intel·ligència) o bé cap a un drac semblava clara des d’un bon principi.
L’any 1987 Barcelona, sota la jurisdicció del Comitè Olímpic, va convocar un concurs restringit per triar la mascota que representaria Barcelona en els futurs jocs, i en el qual van participar sis dissenyadors: Ferran Amat, Àngel Beaumont, Francesc Capdevila, Xavier Mariscal, Pere Torreny (Peret) i Francesc Petit. La proposta de Xavier Mariscal, que representava un gos de perfil, pla, tot just esbossat amb traços enèrgics, va ser l’escollida, i es feia pública el 15 de març de l’any 1988.
La tria efectuada pels responsables de l’organització dels Jocs Olímpics va provocar una gran polèmica, tant perquè el disseny de Mariscal era escandalosament oposat a la imatge que fins aquell moment tothom havia tingut d’una mascota olímpica, com pel fet que el dissenyador s’havia guanyat l’enemistat política i popular amb la seva actitud provocativa. Malgrat això, la decisió es va mantenir i es va iniciar un procés d’adaptació de la proposta a les funcions que se li demanen a una mascota. Mariscal va treballar juntament amb Quod Disseny i Marketing, l’estudi de Josep Maria Trias i Folch que havia fet el logotip dels jocs, per elaborar una versió definitiva i per definir les múltiples aplicacions de Cobi, ja fos com a símbol dels diversos esports o bé com a element de publicitat.
El procés va ser complex i molt intens. Als primers dibuixos de Cobi els mancava plasticitat, tot i que tenien els elements que sempre el caracteritzarien i que molt probablement van fer que fos elegit com a mascota: la força gràfica i una certa innocència. Era encara un personatge en dues dimensions que s’havia de perfilar. En el procés de «remodelació», la mascota va anar guanyant simetria i rodonesa, preparant-se per poder ser reproduïda en tota mena de suports, materials, formes i volums, fins a assolir la forma definitiva que es va presentar oficialment el juliol del mateix any.
Els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van significar la consolidació d’una imatge de modernitat i contemporaneïtat que la ciutat havia anat perdent a poc a poc al llarg del segle XX. Un altre gran moment de projecció internacional havia estat l’organització, l’any 1888, de l’Exposició Universal. En aquest sentit, i pel que fa al disseny mateix, el gos Cobi va esdevenir un pas més per superar la mera imitació de les formes Disney, creant una figura d’una gran força que transmetia una vivacitat nova i original. Però el més important, com a mascota, no va ser simplement l’originalitat de ser diferent, sinó la capacitat que va demostrar per crear un gran impacte i difondre la imatge de la ciutat de Barcelona per tot el món.