Resultats de la cerca

És propi de la cultura francesa del darrer terç del segle XX d’assumir que un president del país passarà a la història més pels projectes culturals que haurà desenvolupat, sobretot en el camp artístic, que no pas per altres raons Pompidou, el primer, amb el centre d’art que fa que el seu nom sigui conegut arreu del món De Gaulle no va saber aprofitar la personalitat de Malraux en aquests àmbits, Giscard d’Estaing amb el Museu d’Orsay, que no va poder acabar, i sobretot Mitterrand han portat aquest concepte molt enllà El doble septenni de François Mitterrand 1981-95 no es va acabar guanyant…

Sense por de sorprendre voldria afirmar, per introduir aquest text, que la cultura artística de la darreria del segle XX potser no existiria sense comunicació i mediatització O, més ben dit, que sense aquesta materialització de cara al públic la cultura artística potser només seria un residu destinat al plaer individual i solitari d’una elit introvertida i poc oberta al món de la vida de cada dia Ens agradi o no, avui, a un director de museu, d’art o de qualsevol altra cosa, sobretot als Estats Units, se li exiigeix molt més de generar recursos econòmics i mediàtics que no pas de conèixer l’…

El present esbós de raonament a l’entorn de quina és la matèria que es desprèn de la sentència Ut pictura poesis , «Com la pintura, així és la poesia», pot ser qualificat de joc de mots, d’embolic destinat tal vegada a construir una mena d’aporia, és a dir, una absència de camí –la desconstrucció, doncs, d’una suposada via de coneixement–, o, traduint més literalment del grec el concepte d’aporia –amb un mot d’origen àrab–, un atzucac, una proposició sense sortida lògica O sigui, encetem una qüestió –Com la pintura, així és la poesia, és a dir, la relació entre art i escriptura, o literatura…

La mostra presentada a Roma la primavera del 2000 amb el títol L’Idea del Bello Viaggio per Roma nel Seicento con Giovan Pietro Bellori , ens proposava un suggerent recorregut per l’obra d’una sèrie d’autors que havien configurat el cànon esteticoplàstic del tractadista italià Hom, des de Catalunya, voldria intentar fer un recorregut que mostrés un llegat configurat, igual que a Itàlia, per a artistes de dins i fora del país, les obres dels quals, amb deutes i aportacions, haguessin creat el nostre imaginari cultural i artístic Però no tenim un Bellori, i la nostra contribució a l’art europeu…

Més enllà de les querelles entre figuratius i abstractes, entre Realisme, nou Realisme i les formes d’expressió artística que no fan servir la figura humana, el paisatge directe del natural o les imatges reproduïdes, un assaig sobre l’art del segle XX en general no pot deixar de banda una tradició tan genuïna de pintura o d’escultura que no ha fet progressar el segle A Catalunya, aquesta tradició està representada per una sala d’art, d’història centenària, que sempre s’ha mantingut fidel a aquesta pintura, fins i tot des d’abans del Noucentisme la Sala Parés de Barcelona, inaugurada el 1877…

L’estètica al servei de la funcionalitat A propòsit de Josep Lluscà, Jordi Llovet ha escrit paraules molt encertades que es poden aplicar als millors dissenyadors i al disseny mateix en general en relació amb l’art «Ni l’obra d’art posseeix solament una dimensió “estètica”, ni els objectes dissenyats esgoten la seva dimensió en el camp de la “utilitat”» Tant una cosa com l’altra posseeixen «una dimensió estètica —són bells o no ho són— i una dimensió moral en un sentit mediat en les obres d’art i immediat en els fets de disseny» El desequilibri d’aquests dos vessants…

Algun dia convindrà reunir els textos que representen esforços concrets per definir com cada generació ha vist doncs el problema de l’elaboració d’un art propi, d’un art nacional, aquí i a fora En alguns casos, artistes, com per exemple durant el Noucentisme, s’han decantat cap a la mediterranéïtat per definir l’essència catalana de l’art En d’altres casos s’ha mirat cap a Europa o cap a les pròpies tradicions autòctones sorgides del mon preromà i romà Ara i aquí no podem reunir ni tan sols seleccionar els textos que pensadors i artistes catalans han dedicat a la relació entre art i nació,…

Lleida Per què tan lluny Parlar de Lleida durant el segle present en art vol dir plantejar-se una història a part marcada per un monument, la Seu Vella, i per una personalitat, Leandre Cristòfol La Seu Vella és una fita geogràfica i històrica determinant de l’aspecte de la ciutat El visitant que hi arriba per primer cop té aquesta imatge d’una manera instantània Però la transformació de la zona i la realitat del futur Parc de la Seu Vella ha estat preocupació constant dels lleidatans, tant per l’esdevenidor del monument durant el franquisme com per la voluntat actual d’associar la recerca…

Passat i present de la fotografia La fotografia hauria d’interessar més com a document històric i com a branca autònoma de la creació artística contemporània La fotografia és encara, malauradament, un dels temes pendents, amb greus mancances, de la política patrimonial del nostre país i això, tant en l’àmbit de museus com de la coordinació coherent dels diversos arxius de negatius o d’imatges positivades que hi ha a Catalunya Pel que fa a la collecta fotogràfica, ja és urgent reaccionar si no volem assistir a la pèrdua definitiva de diversos fons o a la seva expatriació França serveix de…

Mai com ara l’art havia estat tan present, com la cultura tota, com la informació No obstant això, la seva obscuritat exiigeix dels espectadors un paper intellectual superior al gaudi estètic En un llarg procés iniciat en el romanticisme, l’art s’ha anat desvinculant de l’encàrrec oficial, vingués de la clerecia, la noblesa o la mateixa burgesia La conquesta de l’autonomia de l’obra d’art ha alterat la relació amb l’entorn l’art presenta més que representa, interroga més que publicita El segle XX ha vist, fins i tot, un art de ruptures radicals amb les avantguardes i d’insòlites i inèdites…