Resultats de la cerca

Morfologia d’una coccosfera recoberta de coccòlits A i detall d’un coccòlit A’ en visió proximal 1 disc distal, 2 disc proximal, 3 àrea central Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses Els coccolitoforis, els discoàsters i els nanoconus constitueixen un grup d’organismes informalment anomenat pels micropaleontòlegs nanoplàncton calcari, fent referència a les seves petites dimensions, la seva forma de vida i el seu tipus d’esquelet Els coccolitoforis són organismes constituïts per una única cèllula que té la superfície externa recoberta de petitíssimes d’1 a 30 µ plaques…

Petita caleta tancada per rocam, a la costa nord-oriental d’Eivissa, prop de cala Mastella Ernest Costa La talaia de Sant Carles 21, entre els principals espais naturals de les Pitiüses El nord-est d’Eivissa és format per un massís accidentat i alt, la talaia de Sant Carles És un territori de turons i muntanyoles ben coberts de vegetació forestal pi blanc, savina, etc amb enclavaments de conreus tradicionals El substrat és calcari, de la sèrie tectònica d’Eivissa calcàries i calcarenites secundàries Es tracta d’un dels punts més variats de la geologia eivissenca dolomies i…

La banda de ponent de la serra del Cabeçó de l’Or destaca pel seu caràcter abrupte Ramon Dolç La serra del Cabeçó de l’Or 213, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra del Cabeçó de l’Or és un massís calcari de 1207 m d’altitud, amb cim pla i vessants abruptes per la cara oest, que ressalta fortament en el relleu per la seva proximitat a la mar La serra està intensament afectada per processos càrstics que han donat lloc a profunds tallats, línies de crestalls, agulles i cavernes, com la cova de la Granota i la dels Canelobres Aquesta última, de grans…

Capçalera del barranc de Lleriola, acolorida per la florida hivernal de la gatosa Ulex parviflorus Jaume Orta Les serres de Tivissa, Vandellòs i Llaberia-Colldejou 24, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Sota aquest nom s’aplega un gran bloc muntanyós calcari que s’estén, formant una figura aproximadament rectangular, entre Calafat, Ginestar, el coll de la Teixeta —topònim originat per la presència de teixos— i Montroig Constitueix un conjunt orogràfic d’altitud modesta mola de Colldejou, 914 m, però de gran complexitat i de relleu molt accidentat,…

Les esponges es troben representades d’una manera irregular en el registre fòssil i, tot i que es coneixen des del Cambrià, on són més abundants és en els materials mesozoics L’exemplar de la fotografia, de Syphonia piriformis 83 mm de diàmetre màxim, pertany al grup dels litístides, que són les úniques esponges que poden preservar l’esquelet sencer després de mortes gràcies al fet que tenen les espícules soldades Ha estat trobat al Maastrichtià dels voltants de Santa Engràcia Pallars Jussà Jordi Vidal / UAB Les esponges o porífers són organismes pluricellulars sense teixits organitzats que,…

La vall de l’Ardericó, a la banda de llevant de Catllaràs, coberta per fagedes i pinedes de pi roig Ernest Costa La serra del Catllaràs 213, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus La serra prepirinenca del Catllaràs s’aixeca al sud de l’alineació orogràfica formada per les serres de Cadí, Moixeró i Mogrony, dins la conca del Llobregat És un espai força desconegut i interessant pel relleu accidentat i perquè és un nucli de vegetació i fauna d’alta muntanya És de substrat calcari i supera els 1700 m d’altitud en set cims de relleu suau En els contraforts…

L’Argenteria —el més gran dels dipòsits de travertí del congost de Collegats— es veu ornada a l’hivern per bells conjunts d’estalactites de gel Juan M Borrero El congost de Collegats 27, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus La Noguera Pallaresa s’obre pas a través dels Prepirineus interiors gràcies a un congost força bell i singular, molt notable des del punt de vista geològic A banda i banda, els contraforts de les serres de Peracalç i del Boumort queden així incisivament separats al llarg de 4 km Litològicament, hi predominen els conglomerats de color vermell que…

Costa rocosa, vora S’Estalella La Marina de Llucmajor forma part de la plataforma calcària del sud de Mallorca, retallada al litoral per penya-segats d’importància variable Yves Hennechart Sa Marina de Llucmajor 29, entre els principals espais naturals de Mallorca Les contrades situades entre les viles mallorquines i la mar, àrides i poc poblades, es denominen tradicionalment «marines» La més extensa és la de Llucmajor, un altiplà calcari, de sòls argilosos en gran part recoberts de crostes holocèniques, d’un gran interès ecològic, botànic i zoològic La vegetació potencial d’…

Les lecideàcies Moltes espècies de lecidees han estat separades, principalment pels seus caràcters ascals, de l’antic gran gènere de les Lecidea El tipus del gènere, en sentit estricte, és L fuscoatra , una espècie més aviat mediterrània, que viu sobre roques silícies nitrificades, poc inclinades i ben illuminades Aquí, el tallus és brunenc, però sovint és gris perla varietat grisella Volkmar Wirth Clàssicament, aquesta família comprenia fins fa poc temps els líquens amb apotecis lecideïns o biatorins i espores incolores Com a conseqüència de la creació de grups més naturals, un bon nombre…

Colònia d’ Oculina patagonica a l’estatge infralitoral rocós somer de Cabrera El creixement del diàmetre de les colònies oscilla entre 0,6 i 1 cm/any però el creixement potencial en condicions favorables i amb una competència feble pel substrat, pot assolir els 2,2 cm/any Aquest és el cas de comunitats en substrats artificials de recent construcció, com ara espigons o esculleres o ports, amb molta contaminació, o subjectes a processos intensos de sedimentació i erosió Enric Ballesteros Oculina patagonica és un hexacorall de l’ordre dels escleractinis Scleractinia que va ser introduït a la…