Colònia d’Oculina patagonica a l’estatge infralitoral rocós somer de Cabrera. El creixement del diàmetre de les colònies oscil·la entre 0,6 i 1 cm/any; però el creixement potencial en condicions favorables i amb una competència feble pel substrat, pot assolir els 2,2 cm/any. Aquest és el cas de comunitats en substrats artificials de recent construcció, com ara espigons o esculleres o ports, amb molta contaminació, o subjectes a processos intensos de sedimentació i erosió.
Enric Ballesteros.
Oculina patagonica és un hexacorall de l’ordre dels escleractinis (Scleractinia) que va ser introduït a la Mediterrània al segle XX. Els pòlips d’aquest corall són petits, entre 2 i 3 mm de diàmetre, i tenen 24 septes (12 de principals fusionats al centre i 12 de lliures i regularment alternats amb els principals). L’esquelet, de color blanc, és d’aragonita (carbonat càlcic).
Aquesta espècie forma colònies incrustants sobre substrat dur. No obstant això, de vegades pot presentar petites branques ramificades de 2 a 3 cm d’alçada. Les colònies poden assolir més d’1 m de diàmetre i menys d’1 cm de gruix, si bé en certs ambients es poden trobar colònies amb un gruix de fins a 10-15 cm. El color de les colònies és verd marronós com a conseqüència de la presència d’algues unicel·lulars fotosintetitzadores (zooxantel·les) al teixit tou del corall.
Oculina patagonica és una espècie amb sexes separats. L’alliberació dels gàmetes d’ambdós sexes és sincrònica, és regulada per les fases de la lluna i té lloc durant dues nits consecutives de la lluna plena de final d’estiu. De la fecundació en resulta una plànula ciliada de vida lliure, que els corrents marins dispersen fins que troba el substrat adient per a assentar-se i transformar-se en el pòlip fundador d’una nova colònia. D’altra banda, en hàbitats amb un fort estrès ambiental (molta sedimentació o temperatures molt altes), es pot reproduir asexualment mitjançant l’expulsió de pòlips individuals, que formen un peu basal prim que uneix el pòlip a la colònia abans de desprendre’s definitivament, amb el calze calcari inclòs, i formar en pocs dies una nova colònia molt a prop de la colònia mare. Aquesta estratègia de reproducció asexual és poc freqüent en les espècies de corall.
L’espècie presenta una distribució irregular i contagiosa a l’estatge infralitoral som des de la superfície fins a uns 15 m de fondària. Tant la densitat com la mida de colònies tendeix a disminuir amb la fondària. Al contrari del que acostuma a passar amb altres coralls escleractinis, la dispersió d’Oculina patagonica es veu afavorida per les activitats humanes a causa de les seves especials característiques, tals com la capacitat de reproduir-se sexualment i asexualment, el fet de ser fèrtil als 2 anys de vida (amb tan sols 1 o 2 cm de diàmetre), la baixa mortalitat natural, la capacitat de créixer molt i de viure en un ampli rang de condicions de temperatura, salinitat, irradiància, hidrodinamisme i sedimentació. Totes aquestes característiques, típiques d’un colonitzador oportunista, han permès a aquest corall prosperar en un ampli ventall d’ambients del litoral, que van des d’hàbitats ben conservats fins a entorns molt alterats o artificials, com ara ports, espigons i medis molt contaminats.
L’exposició a temperatures superiors a 29 °C durant l’estiu i l’acció d’agents patògens són les principals causes dels episodis d’emblanquiment que afecten l’espècie, ja que li fan perdre les zooxantel·les. Tot i que bona part de les colònies afectades es recuperen a l’hivern, l’emblanquiment afecta la capacitat del corall de reproduir-se sexualment, de recuperar-se de ferides i de competir amb altres organismes pel substrat. A la Mediterrània oriental, l’emblanquiment de les colònies es produeix pràcticament cada any, i aquesta circumstància sembla limitar l’expansió de l’espècie, però no passa el mateix a la Mediterrània occidental, on aquests episodis d’emblanquiment no han estat observats i les poblacions estan molt més desenvolupades.
Detall d’Oculina patagonica. Els calzes dels pòlips creixen cimentats a sobre de l’esquelet. La distància entre els pòlips oscil·la entre la mida del diàmetre del calze i la meitat d’aquesta mida. Ocasionalment, en ambients amb poca llum, es poden trobar colònies blanques, sense zooxantel·les, en què els teixits transparents del corall deixen veure el color de l’esquelet calcari.
Enric Ballesteros.
L’espècie va ser trobada per primera vegada a la Mediterrània l’any 1966 a Albissola, prop del port de Savona (golf de Gènova). Es va considerar que el corall s’havia dispersat accidentalment per transport marítim des de les costes del sud-oest Atlàntic (Argentina-Brasil). Com que la identificació de l’espècie es va basar en fòssils provinents de jaciments argentins de fa 10.000 anys i que, a hores d’ara, encara no han estat trobades colònies vives a la zona de la qual es considera originària, la classificació taxonòmica és encara provisional.
El 1973, la troballa de poblacions importants de l’espècie integrades per colònies grans a la costa mediterrània de la península Ibèrica (Alacant) va fer pensar que, molt probablement, l’espècie s’havia establert al litoral espanyol abans d’expandir-se cap a altres indrets de la Mediterrània. El 1993 es va observar Oculina patagonica a les costes d’Israel, on actualment ja hi ha poblacions importants. Des d’aleshores s’han anat trobant colònies aïllades d’aquest corall a Algèria, Tunísia, Egipte, el Líban, Turquia i Grècia. Però és al litoral de la península Ibèrica on les poblacions d’aquesta espècie són més abundants i s’han expandit més geogràficament. Durant la darrera dècada, l’espècie s’ha duplicat en nombre en indrets on ja era present (illes Hormigas, Múrcia). A Catalunya, la primera colònia es va trobar el 1992 a les Cases d’Alcanar. En l’actualitat, l’espècie és present en 40 de les més de 200 localitats explorades sistemàticament al llarg de tot el litoral català; malgrat la presència de colònies solitàries al sud del cap de Creus, tan sols s’han trobat poblacions ben constituïdes als espigons dels ports i en trams aïllats del litoral rocós comprès entre l’Ametlla de Mar i les Cases d’Alcanar. La seva abundància és més elevada a les aigües valencianes, on l’espècie cobreix una superfície important (al port d’Alacant recobreix fins el 50% del substrat). A les Balears, només es coneix una població abundant als espigons de la central tèrmica d’Alcúdia. A la resta de les illes d’aquest arxipèlag només s’han documentat colònies aïllades a la costa nord d’Eivissa, Menorca i Cabrera.
El resultat de la interacció d’Oculina patagonica amb altres espècies és encara objecte d’estudi. L’espècie és capaç de guanyar competitivament algunes espècies, com ara el corall endèmic Cladocora caespitosa, o de perdre amb altres, com l’esponja Crambe crambe. El resultat de la seva interacció amb alguns briozous depèn de l’estat fisiològic del corall, que si ha patit emblanquiment es troba en desavantatge. Sigui com vulgui, actualment l’espècie està en expansió al litoral ibèric peninsular, i en diferents indrets ja ha assolit el recobriment de més del 50% del substrat i, per tant, està proliferant amb èxit, de manera que limita l’espai disponible a les espècies bentòniques que comparteixen el mateix hàbitat, el qual, a més, està afectat per accions antròpiques destructives.