Les lecideàcies
Moltes espècies de lecidees han estat separades, principalment pels seus caràcters ascals, de l’antic gran gènere de les Lecidea. El tipus del gènere, en sentit estricte, és L. fuscoatra, una espècie més aviat mediterrània, que viu sobre roques silícies nitrificades, poc inclinades i ben il·luminades. Aquí, el tal·lus és brunenc, però sovint és gris perla (varietat grisella).
Volkmar Wirth
Clàssicament, aquesta família comprenia fins fa poc temps els líquens amb apotecis lecideïns o biatorins i espores incolores. Com a conseqüència de la creació de grups més naturals, un bon nombre dels tàxons que la constituïen han passat a altres famílies, en part de nova creació. En el seu sentit restringit actual, les lecideàcies tenen el tal·lus crustaci o esquamulós, amb apotecis lecideïns o biatorins, de color fosc, sèssils o inclosos al tal·lus, amb ascs octosporats, amb el tolus I+ blau pàl·lid, amb un casquet I+ blau fosc, a vegades amb una estructura anular, i amb gelatina himenial amiloide. Les paràfisis són capitades, simples o lleugerament ramificades a la part superior, rarament anastomitzades, amb pigment bru a la cèl·lula apical. Les ascòspores són incolores i simples.
Lecidea és un gènere antic, que ha estat escindit actualment en més de 23 gèneres, molts dels quals no pertanyen a aquesta família. En el sentit restringit actual, encara no sembla prou homogeni, i segurament coneixerà nous canvis.
Molt més robusta i espectacular que l'espècie tipus (Lecidea fuscoatra) és L. atrobrunnea, un dels ornaments de la nostra alta muntanya silícia. Vegeu-ne en la fotografia el tal·lus brunenc, gairebé esquamulós, i els apotecis, lecideïns i negres, deformats per pressió mútua.
Albert Masó.
Entre les espècies terrícoles, que també poden créixer sobre molses, podem esmentar Lecidea assimilata, amb tal·lus blanc o gris brunenc, amb cefalodis globosos, brunencs i apotecis convexos, immarginats, registrada a Andorra. L. berengeriana, de tal·lus granulós o verrucós, de color blanc o grisós, viu sobre molses, damunt sòl calcari. Una bona part dels tàxons epifítics han passat al gènere Lecidella (lecanoràcies), però sobre neret (Rhododendron) podem trobar Lecidea rhododendri, d’apotecis còncaus, gairebé urceolats, que al final es tornen plans. Sobre fusta, en llocs muntanyosos, L. botryosa forma tal·lus de color bru o gris verdós, densament recoberts d’apotecis plans, de color bru fosc, amb un marge més clar, persistent. Sobre escorces de planifoli hi viu L. exigua, de tal·lus molt prim, gris més o menys verdós, i apotecis bruns, amb tonalitats vermelles o vermell negroses, més clares en estat hidratat. A l’alta muntanya, sobre roques silícies dures i exposades, sovint més o menys verticals, L. atrobrunnea forma taques de color bru, amb arèoles gruixudes, més o menys verrucoses, lluents, i hipotal·lus negre. Entre elles es veuen nombrosos apotecis negres, al final confluents, immarginats i deformats per pressió mútua. També és bruna L. fuscoatra, d’arèoles poligonals brunes o de color gris fosc, C+ carmí, de marge aixecat i blanquinós, amb apotecis prominents, plans o convexos, de marge prim i persistent. És freqüent sobre roques silícies poc inclinades, il·luminades i nitrificades, a poca altitud (Albera, cap de Creus, Maresme, Montseny). Més nitròfila i menys estrictament silicícola és L. fuscoatra varietat grisella, fàcil de conèixer pel seu tal·lus gris perla, sense hipotal·lus negre i amb apotecis pruïnosos. També d’aquest grup és L. gypsicola, d’apotecis molt convexos i tal·lus gris verdós, que viu sobre el guix compacte.
Poques espècies són paràsites. Podem esmentar Lecidea leprosolimbata, que recorda L. atrobrunnea i que parasita Bellemerea subcandida. Sobre tal·lus d’Aspicilia, L. tesellata forma taques de color grisenc, amb apotecis negres, en general confluents. Amb el mateix aspecte, però no paràsita, en general sobre roques riques en òxid de ferro, tenim L. lithophila, coneguda des d’Andorra fins a l’Albera i el Montseny. L. umbonata és fàcil de reconèixer perquè té un umbó (zona convexa estèril central) al disc dels seus apotecis.
Un grup d’espècies de tal·lus blanc o grisós, difícils de distingir, se separen sobre la base de la coloració de l’hipoteci i les reaccions de la medul·la (amb I i K) i del còrtex (amb K). Lecidea confluens té el tal·lus ben desenvolupat, de color blanc, gruixut, continu o fissurato-areolat (K−), amb el apotecis agrupats, amb el marge prim i poc persistent i l’hipoteci fosc. Semblant és L. lapicida, de tal·lus menys desenvolupat, de color blanc grisós, amb apotecis que poden ésser confluents, amb el marge més o menys persistent, i l’hipoteci incolor. Els tal·lus de L. lactea i L. swartzioidea reaccionen amb K produint microcristalls aciculars de color vermell i formen apotecis negres, gens o poc prominents, amb el marge persistent. L. lactea té el tal·lus blanc i l’hipoteci incolor, i viu sobre roques àcides poc inclinades al Vallespir, Andorra i al Montseny. L. swartzioidea té el tal·lus blanc i l’hipoteci brufosc i és coneguda al Montseny; la seva varietat lithophiloides té el tal·lus grisós. L. auriculata, de llocs més alts, té el tal·lus també poc visible, amb apotecis de marge persistent, ondulat quan són madurs. Una menció particular mereix L. lurida, fins fa poc inclosa al gènere Psora pel seu tal·lus esquamulós, brunenc, que forma crostes sobre capes primes de terra adherida a les parets calcàries.
Steinia geophana viu sobre sòl arenós o argilós no calcari. El seu tal·lus, sovint poc visible i poc desenvolupat, es torna gelatinós en hidratar-se. Els apotecis són globosos i sense marge. Els ascs tenen un aparell apical particular i espores esfèriques.
Les rimulariàcies
Comprenen líquens crustacis, amb apotecis lecideïns, negres i espores simples i hialines, recentment exclosos del gènere Lecidea pels seus ascs, d’aparell apical característic i per les paràfisis, ramificades apicalment i anastomitzades formant una xarxa. Rimularia insularis forma taques circulars, de fins a 10 mm de diàmetre, de color bru fosc, sobre els tal·lus de Lecanora rupicola i espècies afins, a les quals parasita. El tal·lus, fissurato-areolat, és ben delimitat per una línia hipotal·lina negra. Els apotecis, abundants i agrupats, són més o menys prominents, plans o lleument convexos, amb el marge prim i persistent. Ha estat registrada al Montseny, el Moixeró, Núria, la vall de Mulleres, l’Albera i les muntanyes de Prades.