Resultats de la cerca

Àrea de nidificació de la becada Scolopax rusticola als Països Catalans Maber, original dels autors Als Països Catalans és un ocell que es presenta principalment durant l’hivern, i és relativament comuna per tot el territori, llevat del S del País Valencià i, sobretot, de les Illes, on és escassa A les comarques pirinenques, la Fenolleda i la regió oriental humida catalana existeix una població nidificadora encara mal coneguda, així com molt probablement també a Andorra Les becades hivernants que procedeixen del centre i el N d’Europa comencen a arribar al final d’octubre, més sovint a…

La musaranya d’Eivissa o rat grill havia estat descrita com a Crocidura russula ibicensis , subespècie endèmica de la musaranya comuna C russula El 1984 es relacionà amb les musaranyes del Magrib i de Sardenya a partir d’una puça Ctenophthalmus russulae russulae específica de les musaranyes d’Eivissa, Tunísia i Sardenya, i diferent de les puces que parasiten les musaranyes de la península Ibèrica Estudis genètics recents han corroborat que les musaranyes eivissenques pertanyen a la mateixa espècie que les tunisenques i les sardes Crocidura pachyura La musaranya és present a gairebé tots…

La marjal de Xeraco-Xeresa, a trenc d’alba Ernest Costa La marjal de Xeraco-Xeresa i el pla de les Raboses 217, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situada al sud del desembocament del Xúquer, la marjal de Xeraco-Xeresa, recull una bona part de les aigües excedents dels aqüífers del nord-est de la Safor, i constitueix alhora la conca endorreica de molts dels barrancs que la travessen Cap a la fi dels anys setanta s’inicià un procés efectiu de dessecació artificial que va transformar aquesta extensa marjal en una xarxa de conreus d’horta i de cítrics, amb petits…

Àrea de nidificació del boscaler comú Loscustella luscinioides als Països Catalans Maber, original dels autors El boscaler comú és un ocell estival que nia molt localment a la zona continental dels Països Catalans a les Balears la seva situació és menys coneguda, però pot nidificar o ho ha fet a Mallorca, Menorca i Eivissa La fenologia d’aquesta espècie és poc coneguda tan sols se sap que arriba al delta de l’Ebre a partir del final de març primera citació el 230378 i hi roman fins a la darreria de setembre o els primers dies d’octubre darrera observació el 021082…

Una altra joia de la nostra alta muntanya silícia és Ophioparma ventosa , que viu sobre parets de roca molt exposades i ventejades, i que es caracteritza pel seu tallus groguenc i, sobretot, pels seus apotecis lecanorins, de color vermell intens Ramon Pascual Les ofioparmàcies, recentment separades de les hematommatàcies, se’n diferencien pels ascs sense cambra ocular, amb una cúpula apical amiloide contínua, les paràfisis simples i els conidis bacilliformes L’únic representant al nostre país, Ophioparma ventosa , és un liquen amb el tallus de color groc més o menys verdós, gruixut, fissurat…

Anàtida marina molt similar a l’ànec negre, que ha estat detectada durant 13 hiverns, el primer dels quals fou el de 1891 D’un total de 28 citacions, 8 i 9 pertanyen, respectivament, al delta de l’Ebre i a la badia de Roses, on té una presència força regular La resta de localitats amb hivernada accidental o irregular són la gola de l’Aglí, el Maresme, el Baix Llobregat, el Garraf, Tarragona, Grau de Castelló, un sector de l’albufera de València i el port de Maó Li agraden les costes planes i sorrenques i pesca molt a prop de la platja És estrictament marí, excepte comptades ocasions com la…

Exemplar capturat el 2009 en una petita cova del Ripollès situada a 2200 m d’altitud Té una coloració general molt clara, amb el ventre molt blanquinós i el tragus molt llarg Xavier Puig L’orellut alpí Plecotus macrobullaris fou descrit originalment, el 1965, com una subespècie de l’orellut daurat P auritus a partir d’animals del Caucas, i molt recentment, arran dels estudis basats en la seqüenciació de DNA, ha estat acceptat com a espècie La taxonomia del gènere ha estat revisada i qüestionada sovint, fet que també es reflecteix en la sinonímia de l’espècie El 2002 fou descrita gairebé…

Creixement típic de dos exemplars d’ Auriscalpium vulgare , damunt una pinya morta i a mig descompondre, de pi roig Pinus sylvestris Noteu el peu i el barret hirsuts i la superfície himenial amb agulletes Manuel Tabarés / SCM Llur cos fructífer pot ésser reflex o amb barret i amb peu més o menys excèntric i amb la superfície himenial hidnoide o amb làmines diferents de les dels agàrics L’estructura és dimítica Hi ha gleocistidis i les espores són subgloboses o ellíptiques, hialines o poc acolorides, amiloides L’espècie més típica és Auriscalpium vulgare , que apareix sobre pinyes de pi, amb…

Les característiques dels columbiformes són ben conegudes de tothom, gràcies a l’antropofília d’algunes formes domèstiques del colom roquer Columba livia El tudó Columba palumbus , del qual veiem dos exemplars, és de colors menys uniformes que no aquell i es distingeix per les taques blanques del coll i les ales és freqüent als nostres boscos Oriol Alamany Els columbiformes Columbiformes constitueixen un ordre molt homogeni d’ocells de mida mitjana, cos arrodonit, cap menut, plomatge dens i parrupeig característic Nien als arbres i ponen dos ous S’alimenten predominantment de llavors i…

Morfologia La serp de ferradura Coluber hippocrepis , de dimensions mitjanes, presenta al cap el dibuix en ferradura que li dona nom i grans marques fosques dorsals, que en fan un dels ofidis més bonics Lluís Solé La serp de ferradura és un animal esvelt que arriba als 150 cm de longitud El seu cap és ben diferenciat i els ulls són grossos, de pupilla rodona Una característica definitòria d’aquesta espècie és la presència d’una filera d’escates petites entre les escates supralabials i l’ull La folidosi presenta una o dues escates preoculars, dues de postoculars, dues de temporals, nou de…