Becada

Scolopax rusticola (nc.)

Àrea de nidificació de la becada (Scolopax rusticola) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Als Països Catalans és un ocell que es presenta principalment durant l’hivern, i és relativament comuna per tot el territori, llevat del S del País Valencià i, sobretot, de les Illes, on és escassa. A les comarques pirinenques, la Fenolleda i la regió oriental humida catalana existeix una població nidificadora encara mal coneguda, així com molt probablement també a Andorra.

Les becades hivernants que procedeixen del centre i el N d’Europa comencen a arribar al final d’octubre, més sovint a partir dels primers dies de novembre, i romanen a les nostres terres fins al final de febrer i, més rarament, fins a la primera desena de març. No es coneixen els moviments que realitza la població indígena.

Els ocells d’aquesta espècie que nien a les nostres terres estan lligats a dos tipus d’hàbitats ben característics. D’una banda els boscos planifolis, principalment rouredes humides o fagedes, que es troben en ambients de muntanya mitjana medioeuropea o atlàntica, i de l’altra les pinedes subalpines de pi negre o avet. A la Catalunya Nord es troben nidificant entre els 650 i els 2100 m d’altitud; a Catalunya, les que crien a la muntanya mitjana plujosa ho fan dels 650 als 1200 m d’altitud i les que es reprodueixen a les pinedes subalpines ho fan dels 1650 als 2050 m.

A l’hivern és un ocell relativament comú arreu, excepte a l’alta muntanya i a les regions més àrides. La seva abundància varia molt segons els anys; és ben coneguda la seva freqüència els anys molt freds amb fortes nevades a centreuropa, i destaquen, per exemple, els hiverns de 1962-63 o el darrer de 1984-85, en què les becades han estat extraordinàriament abundants. Durant l’hivern és especialment comú a les contrades humides, en boscos caducifolis o boscatges de ribera, tant dintre dels boscos com a les clarianes i als marges. Al País Valencià sembla especialment freqüent als tarongerars.