Maber, original dels autors.
Als Països Catalans és un ocell que es presenta principalment durant l’hivern, i és relativament comuna per tot el territori, llevat del S del País Valencià i, sobretot, de les Illes, on és escassa. A les comarques pirinenques, la Fenolleda i la regió oriental humida catalana existeix una població nidificadora encara mal coneguda, així com molt probablement també a Andorra.
Les becades hivernants que procedeixen del centre i el N d’Europa comencen a arribar al final d’octubre, més sovint a partir dels primers dies de novembre, i romanen a les nostres terres fins al final de febrer i, més rarament, fins a la primera desena de març. No es coneixen els moviments que realitza la població indígena.
Els ocells d’aquesta espècie que nien a les nostres terres estan lligats a dos tipus d’hàbitats ben característics. D’una banda els boscos planifolis, principalment rouredes humides o fagedes, que es troben en ambients de muntanya mitjana medioeuropea o atlàntica, i de l’altra les pinedes subalpines de pi negre o avet. A la Catalunya Nord es troben nidificant entre els 650 i els 2100 m d’altitud; a Catalunya, les que crien a la muntanya mitjana plujosa ho fan dels 650 als 1200 m d’altitud i les que es reprodueixen a les pinedes subalpines ho fan dels 1650 als 2050 m.
A l’hivern és un ocell relativament comú arreu, excepte a l’alta muntanya i a les regions més àrides. La seva abundància varia molt segons els anys; és ben coneguda la seva freqüència els anys molt freds amb fortes nevades a centreuropa, i destaquen, per exemple, els hiverns de 1962-63 o el darrer de 1984-85, en què les becades han estat extraordinàriament abundants. Durant l’hivern és especialment comú a les contrades humides, en boscos caducifolis o boscatges de ribera, tant dintre dels boscos com a les clarianes i als marges. Al País Valencià sembla especialment freqüent als tarongerars.