Resultats de la cerca

Aquesta família és molt evolucionada i es coneix en estat fòssil des del Miocè europeu És un grup de gran èxit i de distribució molt extensa Són granotes petites, esveltes, de pell llisa, amb pupilla horitzontal i ovalada, amb potes molt llargues i primes Tenen tots els dits acabats en coixinets esfèrics adhesius que indiquen llurs costums francament arborícoles El maxillar superior presenta dents La cintura escapular és arcífera, les vèrtebres són procèliques i no hi ha costelles L’amplexus és axillar i hi ha callositats nupcials a la mà del mascle Els ous són clars, dipositats en paquets…

L’ànec xiulador Anas penelope mascle, que veiem a primer terme a la fotografia, és molt característic pel color castany del cap, tirant a groc al capdamunt, el gris del dors, amb les plomes de les espatlles blanques, molt visibles al vol, i el pit marró clar La femella, a segon terme, és de colors poc vistents i difícil de reconèixer, com passa en la majoria dels ànecs Noteu el color gris blavós del bec, amb punta negra, característic d’aquesta espècie El nom d’ànec xiulador es refereix al xiulet alt que deixen sentir els mascles quan volen Xavier Ferrer En tot el territori, l’ànec xiulador…

Els propàguls que es formen als marges de les fulles dels Bryophyllum , crassulàcies molt plantades a les jardineres i a les torretes dels nostres balcons i terrasses, són plantes en miniatura que arrelen al terra tot just caigudes de la fulla mare Josep M Barres La formació de nous individus de manera directa a partir d’unitats vegetatives pluricellulars es produeix de diverses maneres que podem reunir en dos grans grups Parlem de propàguls a propòsit dels elements reproductors formats específicament amb aquesta missió pel vegetal En cas contrari, el procés reproductiu rep el nom de…

Aquesta família és àmplia i s’estén per bona part del món, llevat de la quasi totalitat de la regió australiana Tenen el cos rabassut, la seva cintura pectoral és arcífera, és a dir, no soldada, el maxillar no té dents, i les seves vèrtebres són procèliques Les espècies europees tenen la pell berrugosa, les glàndules paròtides molt grosses i la pupilla horitzontal Mostren el timpà visible, la llengua piriforme o ellíptica, lliure a la vora posterior i projectable Tenen els dits anteriors lliures, la pota posterior els és relativament curta i amb els dits a penes palmats més aviat…

Els colors del plomatge poden evidenciar diferents característiques d’un individu En el lluer Carduelis spinus , la mida del pitet negre que té sota el bec és un senyal de dominància En experiments en què s’ha pintat més gran la taca d’un individu, s’ha constatat que els altres el reconeixien com a dominant i l’evitaven La mida de la taca groga de l’ala, en canvi, no està relacionada amb la dominància sinó que sembla que té a veure amb l’habilitat de trobar menjar A l’hora d’escollir parella, les femelles de lluer es fixen en la taca groga de l’ala i no es deixen seduir per la dominància…

Els gecònids constitueixen una família extensa, present a les parts més càlides i temperades de la Terra No tenen forat pineal ni os premaxillar, els parietals són parells, les vèrtebres procèliques o amficèliques i la cintura escapular és perforada Són animals de cos robust, no gaire grossos, de cua relativament curta i sovint nocturns molts són arborícoles i grimpadors El cap i el tronc són deprimits Els dits són amples i s’adhereixen al substrat gràcies a unes làmines subdigitals cobertes de sedes microscòpiques La cua és gruixuda Tot el cos és recobert de tubercles més o menys pronunciats…

El cabusset Tachybaptus ruficollis és el més petit 25-27 cm i el més abundant de tots els cabussons Noteu a la fotografia el color teula de les galtes i la gola que caracteritza el plomatge estival d’aquesta espècie, i compareu-lo amb el plomatge hivernal, més somort Xavier Ferrer Aquest petit ocell cabussador es pot veure tot l’any en indrets adients dels Països Catalans, quelcom més escampat a l’hivern Resten encara per determinar l’origen i l’abast dels efectius hivernants forans El cabusset es distribueix pel sistema d’aiguamolls litorals, incloent-hi les àrees humides de…

Un aspecte dels saladars de Villena, amb la sal que aflora a terra en època de secada Rafael Paulo Les salines i els saladars de Villena 217, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Aquests dos espais marjalencs d’origen endorreic se situen a ponent del riu Vinalopó, en les proximitats de les poblacions que els donen nom La seva extensió en el passat —425 i 750 ha respectivament— pot considerar-se que fou relativament gran si tenim en compte les dimensions de les conques i els recursos hídrics del territori Avui, però, la major part ha estat dessecada, per obres de…

Petita família pròpia de les regions temperades de l’hemisferi boreal, comprèn només dos gèneres i unes 15 espècies, totes llenyoses, de fulles palmades i fruits capsulars Visió parcial d’un castanyer d’índia Aesculus hippocastanum , de notables dimensions, en plena floració Noteu les fulles amb nervació palmada, de cinc a set folíols sovint una mica inclinats cap avall, i les inflorescències dretes i còniques, molt elegants Teresa Casasayas / Antoni Farràs El castanyer d’índia Aesculus hippocastanum , originari de la part central de la península Balcànica, es troba plantat als Països…

introducció al concepte de dicotiledònia La flor de la magnòlia Magnolia grandiflora , hom sol posar-la com a prototipus de les que es donen a la subclasse de les magnòlides, pel fet que algunes de les seves característiques són considerades força arcaiques, com ara la disposició helicoidal, no verticilada, de les nombroses peces que duu —tèpals, estams i carpels— i la forma cònica, allargada, del receptacle floral Fototecacat / MC Les magnoliates constitueixen el grup d’angiospermes més nombrós, amb unes 175 000 espècies Reben també el nom de dicotiledònies perquè tenen dues…