Ànec xiulador

Anas penelope (nc.)

L’ànec xiulador (Anas penelope) mascle, que veiem a primer terme a la fotografia, és molt característic pel color castany del cap, tirant a groc al capdamunt, el gris del dors, amb les plomes de les espatlles blanques, molt visibles al vol, i el pit marró clar. La femella, a segon terme, és de colors poc vistents i difícil de reconèixer, com passa en la majoria dels ànecs. Noteu el color gris blavós del bec, amb punta negra, característic d’aquesta espècie. El nom d’ànec xiulador es refereix al xiulet alt que deixen sentir els mascles quan volen.

Xavier Ferrer.

En tot el territori, l’ànec xiulador és un migrador i hivernant regular del litoral i, més ocasional, del rerepaís. A les Illes és migrador molt escàs, i hivernant regular poc abundant a Menorca, Mallorca i Eivissa, mentre que a Formentera és accidental.

Les primeres arribades es donen a la segona meitat d’octubre, encara que a la primera ja hi ha alguna observació aïllada (08.09.74, data extrema). Quantitativament, però, aquest mes és molt fluix, i el fort de migradors comença l’octubre i, principalment, passa el novembre i part del desembre. La hivernada continua fins al març (molt disminuïda aquest mes). La presència de xiuladors es perllonga a l’abril (màxima de 80 exemplars el 08.04.74, al delta de l’Ebre), final d’un pas migratori molt poc manifest a les nostres costes. Al delta de l’Ebre es donen també citacions aïllades el maig (5, corresponents a 4 anys) i 1 el juny (26.06.79), que podrien ser d’exemplars estiuejants, sense descartar alguna possible reproducció esporàdica.

El xiulador és un ànec de superfície i quasi estrictament herbívor. Això vol dir que ha de menester aigües somes i riques en plantes submergides, tot i que en alguns indrets pastura també fora de l’aigua, en els prats salats. Una altra característica li és fonamental: la seguretat. Vol, sempre que sigui possible, aigües grans i obertes per poder refugiar-se del destorb. Aquesta necessitat queda coberta a les principals zones mediterrànies per la pròpia mar. Així, per exemple, és l’ànec més típic a l’hivern a les bassetes terminals dels torrents balears; basses d’aigua salabrosa riques en macròfits submergits i veïnes de la mar, refugi immediat en cas de perill. De preferències més aviat marítimes, ocupa aigües salabroso-salades, ja que li agrada molt Potamogeton pectinatus, Zostera i, especialment, Ruppia, i pastura a les badies marines, albuferes, goles de torrents i rius, estanys litorals, aiguamolls marins i salines. Existeix també algun nucli de xiuladors que exploten l’aigua dolça, el més important dels quals s’ubica als arrossars valencians de Sueca, Silla, Cullera, etc.

La localitat d’hivernada més important és el delta de l’Ebre, amb una mitjana de 5900 exemplars entre l’octubre i el febrer, i unes màximes de 13 700 (el desembre de 1981), i fins i tot de 19 500 (el 06.01.75); durant el setembre alguna desena, i al març algun centenar (màxima de 1100 el 1980). L’albufera de València és un quarter d’hivern molt variable, amb hiverns quasi desèrtics de xiuladors, i d’altres amb 500-3500 individus (màxima de 4800 el gener de 1972). Els marjals del Fondo, juntament amb els de Santa Pola, donen estatge d'uns 300 a 1000 individus, amb una màxima de 1800 el novembre de 1973. La llacuna d’Almenara, també al País Valencià, acull normalment entre 250 i 500 exemplars, però per períodes curts se n’han comptat també fins a 1500 (18.01.75). Excepte l’estany de Canet al Rosselló, que ha tingut fins a 200 xiuladors, el delta del Llobregat, fins a 115, i els aiguamolls de la badia de Roses, fins a 50, la resta de localitats continentals tenen poblacions molt irregulars, que no arriben a la cinquantena d’individus (Vilanova de la Raó, embassaments de Sant Ponç, Sant Antoni, Sant Llorenç de Montgai i, al Baix Cinca, el del Pas i les basses de Raïmat). A les Illes, la població més regular és s’albufera d’es Grau (Menorca), amb una mitjana de 110 exemplars i una màxima de 240 el desembre de 1974; altres localitats de l’illa són Lloriac, Tirant i Addaia. A Mallorca, s’albufera d’Alcúdia (250 individus el 03.01.72) i també Pollença i sa Vall. Finalment, a Eivissa s’ha presentat a les salines.