Els colors del plomatge poden evidenciar diferents característiques d’un individu. En el lluer (Carduelis spinus), la mida del pitet negre que té sota el bec és un senyal de dominància. En experiments en què s’ha pintat més gran la taca d’un individu, s’ha constatat que els altres el reconeixien com a dominant i l’evitaven. La mida de la taca groga de l’ala, en canvi, no està relacionada amb la dominància sinó que sembla que té a veure amb l’habilitat de trobar menjar. A l’hora d’escollir parella, les femelles de lluer es fixen en la taca groga de l’ala i no es deixen seduir per la dominància.
Daniele Occhiato.
La major part dels colors de les plomes són el resultat de la combinació de dos tipus de mecanismes: els basats en l’estructura de les plomes i els basats en pigments. Els colors estructurals es produeixen per les diferents variacions en l’estructura de les barbes i bàrbules de la ploma, que produeixen diferents tipus de refraccions a la llum que hi incideix i que donen lloc als colors blancs, blaus, ultraviolats i iridescents. Amb relació als pigments, n’hi ha dos de principals: les melanines i els carotenoides. Les melanines són responsables dels colors negres, grisos, marrons i marrons vermellosos. Els carotenoides produeixen colors grocs, carbasses i vermells. També hi ha altres pigments més especialitzats, com ara les porfirines, que donen colors vermells, verds i marrons, típics dels rapinyaires nocturns i de les parts inferiors d’alguns ocells, i altres pigments que apareixen només en grups molt concrets, com les psitacofulvines dels psitàcids o les turacines dels turacs. Alguns ocells també s’acoloreixen el plomatge refregant-lo amb olis que extreuen de la glàndula uropigial o òxids de ferro presents a l’aigua o la terra; un cas molt típic és el color carbassa que tenyeix el cap del trencalòs.
El color es pot mesurar de manera objectiva per mitjà de colorímetres i d’espectrofotòmetres. Els colorímetres tenen tres receptors (per al vermell, el blau i el verd) i, per tant, funcionen com l’ull humà, que té tres tipus de cons. De manera similar al procés integrador que té lloc al cervell, el colorímetre proporciona per a cada color tres valors: el to, que defineix el color (vermell, blau, carbassa, etc.), la intensitat, que en defineix la puresa i la saturació, i la lluminositat, que determina el percentatge de blanc de cada color. Els espectrofotòmetres, en canvi, tenen diferents receptors per a les diferents longituds d’ona i, a més de proporcionar els tres paràmetres abans esmentats, també donen l’espectre del color, un gràfic que mesura el grau de reflectància de la llum en xocar sobre la ploma per a les diferents longituds d’ona. Tenen l’avantatge de proporcionar dades sobre els colors ultraviolats i, a més, permeten distingir quins són els pigments responsables del color mesurat.
Els colors dels ocells tenen diferents funcions. Els més apagats serveixen de camuflatge, perquè l’ocell passi desapercebut als predadors. L’enganyapastors (Caprimulgus europaeus) i el colltort (Jynx torquilla) en són els reis. Els predadors, com els astors i els esparvers, també poden tenir plomatges de camuflatge per a no ser descoberts per les seves preses. Altres taques, com les taques blanques a les ales i altres parts del cos, serveixen justament per cridar l’atenció, però de possibles companys de grup; d’aquesta manera es facilita la localització de les zones d’alimentació. En alguns ocells insectívors, aquestes taques blanques són utilitzades movent les ales per fer flaixos que espantin els insectes i així poder-los localitzar. Els colors brillants i contrastats tenen una funció ornamental, de manera que serveixen per a informar la femella que busca parella de la qualitat dels seus diferents pretendents. Un punt molt important és que diferents colors indiquen diferents qualitats. Els colors basats en carotenoides (compostos que només es troben a les plantes i que, per tant, els animals només adquireixen ingerint-les) permeten deduir que l’individu que té uns colors molt vius és molt bo trobant aliment; el fet que una mallerenga, per exemple, sigui molt groga vol dir que sap trobar moltes erugues (que com que mengen fulles són plenes d’aquests compostos), i per tant els seus polls estaran millor alimentats. A una femella, conseqüentment, li interessa molt discriminar aquests mascles i aparellar-s’hi. La melanina, que sí que és sintetitzada pels ocells, va molt lligada a la testosterona, i això permet interpretar que els animals amb taques negres són més agressius i que, per tant, aquestes taques funcionen com a senyals de dominància. Els colors estructurals, atès que van molt lligats a l’estructura de la ploma i que aquesta no es desenvolupa bé si l’animal no està sa, indiquen la condició física de l’individu. Com que tots aquest tipus de colors no han d’estar correlacionats, les femelles moltes vegades han de decidir quines qualitats prioritzen. Aquesta habilitat per a discriminar tota una sèrie de qualitats de l’individu a partir del color del plomatge darrerament s’utilitza per a valorar la qualitat de l’hàbitat. En els llocs on els ocells tenen colors basats en carotenoides apagats, per exemple, vol dir que hi ha força contaminació, ja que no hi troben suficients erugues per a colorejar-se.