Resultats de la cerca

La superfície actual de l’albufera de València —menys de 3 000 ha— és el resultat de la fortíssima reducció que ha experimentat durant els dos darrers segles per l’aterrament de les seves vores i la transformació en arrossars Ramon Dolç L’albufera de València 111, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Si hi ha un espai natural que hagi estat l’impulsor del conservacionisme al País Valencià, aquest és sens dubte l’albufera de València Situada a 4 km d’aquesta ciutat, l’albufera representa, junt amb la devesa del Saler, un dels entorns paisatgístics de major…

Componen aquesta família que molts autors inclouen en la de les lorantàcies unes 400 espècies, la majoria d’elles intertropicals Es tracta gairebé sempre de mates o d’arbusts hemiparàsits que es desenvolupen, a diferència de les santalàcies, sobre les branques dels arbres, a les quals es fixen mitjançant discos adhesius i haustoris Són de ramificació simpòdica, sovint dicasial, i fan fulles oposades, enteres i molts cops coriàcies Quant a les flors, poden ser unisexuals o hermafrodites i contenen en general de quatre a sis tèpals poc vistosos —alguns cops en dos verticils— sobre els quals es…

Àrea de distribució de la boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogom als Països Catalans Maber, original dels autors La boscarla mostatxuda es troba durant tot l’any als Països Catalans, nia localment als aiguamolls del litoral, des del Rosselló fins al Baix Vinalopó, i també a Mallorca i Menorca Aquesta darrera illa sembla haver estat colonitzada recentment, car no hi havia dades anteriors al 1980, i la seva cria es va provar definitivament el 1984 Tot i que es considera un ocell sedentari, almenys algunes poblacions realitzen moviments dispersius després de la cria per aquest motiu,…

Mussol pirinenc Aegolius funereus criant en un niu vell de picot negre Dryocopus martius en un tronc mort de pi negre al Ripollès Eudald Solà Entre la gran varietat d’organismes forestals, els ocells es fan servir sovint com a bioindicadors de l’estat de conservació dels boscos relativament fàcils de censar i molt diversificats, responen de manera prou fidedigna a les pertorbacions dels hàbitats Alhora, algunes espècies estan amenaçades d’extinció i, en conseqüència, reben una atenció especial dels investigadors i els gestors del medi natural Els boscos catalans van estar sotmesos a un…

Gutíferes o clusiàcies 1 Herba de sant Joan Hypericum perforatum a aspecte de la planta x 0,5 b detall d’una fulla amb glàndules escampades per l’anvers x 4 c detall d’una flor seccionada longitudinalment, amb l’ovari súper, els estams agrupats en feixos i els pètals amb glàndules negres marginals x 2 Eugeni Sierra És una família cosmopolita, formada per 50 gèneres i més d’un miler d’espècies —herbes, mates petites i arbres—, algunes de les quals s’han utilitzat per a aprofitar-ne la fusta d’altres donen fruits comestibles, com el mamei Mammea americana , i n’hi ha que produeixen resines i…

Resedàcies 1 Pebrots de ruc Reseda phyteuma a planta sencera, de fulles enteres o pinnatisectes i llargs raïms terminals x 0,5 b flor x 3 c pètal, curiosament retallat en lacínies x 3 d fruit capsular, que recorda un petit pebrot x 3 e llavor x 15 Eugeni Sierra Les resedàcies són en total vora de 70 espècies, la majoria incloses en el gènere Reseda En aquest cas i en general a tota la família, es tracta d’herbes i de mates més o menys xerofítiques, pròpies sobretot de les zones mediterrànies —al nostre país n’hi viuen vuit espècies—, bé que algunes són americanes o sud-africanes Fan fulles…

L’escorxador Lanius collurio , com la resta dels seus congèneres, és fàcil de veure pel seu costum de parar-se en branquetes i suports descoberts El mascle, com el de la fotografia, feta als Pirineus lleidatans, es caracteritza pel color castany del dors i gris del cap, i per la taca negra de la zona de l’ull, que contrasta amb el color blanc de la gola La femella, de tons més castanys, conserva la taca de l’ull, que permet de reconèixer-la Oriol Alamany L'escorxador té els quarters d’hivernada a l’E d’Àfrica i, per arribar-hi o per retornar cap a les seves àrees de reproducció, migra per…

La baldriga cendrosa Calonectris = Procellaria diomedea es diferencia de l’altra baldriga comuna al nostre país, la baldriga pufí Puffinus puffinus , pel fet d’ésser més grossa ateny 45 cm i per tenir poc contrastades les parts superiors, grisoses, de les inferiors, d’un blanc tacat, i pel seu bec de color groc viu L’estatus d’aquesta baldriga a les nostres latituds no és encara prou estudiat Sembla evident que no es troba a l’hivern a les costes del Rosselló, el Vallespir i Catalunya, on se cita, però, des del març o l’abril fins a l’octubre i, més rarament, fins al novembre, i és molt…

El pardal de bardissa Prunella modularis té la mida d’un pardal i el plomatge predominantment de color gris pissarra, bé que al dors és brunenc El bec és llarg i fi, de color fosc Sol veure’s, solitari, a les bardisses i les mates baixes, com l’exemplar de la fotografia, feta a Núria Jordi Vidal El pardal de bardissa és nidificador abundant a Andorra, la Catalunya humida i la zona montana de la Catalunya Nord També se’l pot trobar a barrancs frescals i humits de les parts altes dels ports de Beseit, i potser estigui també en algun punt del Maestrat i Penyagolosa És un migrador parcial, de…

El cargolet Troglodytes troglodytes és un ocell de bardissa activíssim, de cos rodó i plomatge bru del mantell i més clar del dessota, però característic sobretot per les seves petites dimensions no sobrepassa els 9,5 cm i per la posició dreta de la cua Sol veure’s saltant pels branquillons de mates baixes, sovint als jardins Oriol Alamany El cargolet és sedentari i nidificador als Països Catalans, amb presència, a més, d’hivernants nord-europeus A la Catalunya Nord és present entre els 100 i els 2000 m, però només és comú a altituds mitjanes A Andorra, la Catalunya peninsular i els dos…