El pardal de bardissa (Prunella modularis) té la mida d’un pardal i el plomatge predominantment de color gris pissarra, bé que al dors és brunenc. El bec és llarg i fi, de color fosc. Sol veure’s, solitari, a les bardisses i les mates baixes, com l’exemplar de la fotografia, feta a Núria.
Jordi Vidal.
El pardal de bardissa és nidificador abundant a Andorra, la Catalunya humida i la zona montana de la Catalunya Nord. També se’l pot trobar a barrancs frescals i humits de les parts altes dels ports de Beseit, i potser estigui també en algun punt del Maestrat i Penyagolosa.
És un migrador parcial, de manera que l’hivern, les poblacions d’alta muntanya es desplacen a terra baixa, i la resta realitzen moviments nòmades o són sedentaris. A partir de la segona meitat d’octubre, i fins al març o el començament d’abril, ens arriben a més a més importants contingents del centre i el N d’Europa, que ocupen una bona part dels Països Catalans, a excepció d’Eivissa, Formentera i una part d’Alacant, on és esporàdic.
En general, el pardal de bardissa és un ocell més aviat solitari, però si l’aliment és abundant poden concentrar-se un bon nombre d’individus que mengen a terra, barrejats entre fringíl·lids i emberícids. La hivernada té lloc, any darrere any, al mateix indret. Freqüenten aleshores zones de matolls prop de camps, camins i boscos, bardisses de torrents i rieres, jardins erms, etc., entre els quals busquen petites llavors o insectes.
Àrea de nidificació del pardal de bardissa (Prunella modularis) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
El pardal de bardissa és el típic ocell muntanyenc de matoll; cria des de l’abril fins al juliol, tant al fons de les valls a baixa altitud, com a l’estatge alpí. Aprofita, per tant, bardisses, fondals i rases, tupides arbredes de ribera, arbusts a les vores o clarianes del bosc, i tot tipus de landes de matolls, ja siguin de neret (Rhododendron ferrugineum), ginebre (Juniperus communis) o boix (Buxus sempervirens). L’explotació d’aquest hàbitat atapeït, on els petits insectes dels quals s’alimenta són molt dispersos, condiciona en bona part l’organització social d’aquesta espècie, que és ben coneguda al nostre país. A causa que l’exclusió dels intrusos del seu territori es fa difícil, el pardal de bardissa opta per exercir-hi una dominància, més que una exclusió activa. D’aquesta manera pot ser copropietari del seu territori amb un altre mascle de la seva mateixa espècie, que l’ajudarà en la seva defensa i, també, en la cria dels polls. En d’altres ocasions, però, si el territori és prou gran i de qualitat, un sol mascle pot reproduir-se amb dues o tres femelles alhora; la monogàmia és també una altra de les seves possibilitats. Aquesta variabilitat en el sistema reproductor és deguda a la independència entre els territoris de mascles i femelles, i a les variacions interanuals en la proporció de sexes. Els mascles tenen un major risc de morir durant l’època reproductora, i les femelles a l’hivern, sobretot si aquest és dur; aquest grau de mortalitat és, però, molt variable segons els anys.