L’escorxador (Lanius collurio), com la resta dels seus congèneres, és fàcil de veure pel seu costum de parar-se en branquetes i suports descoberts. El mascle, com el de la fotografia, feta als Pirineus lleidatans, es caracteritza pel color castany del dors i gris del cap, i per la taca negra de la zona de l’ull, que contrasta amb el color blanc de la gola. La femella, de tons més castanys, conserva la taca de l’ull, que permet de reconèixer-la. .
Oriol Alamany.
L'escorxador té els quarters d’hivernada a l’E d’Àfrica i, per arribar-hi o per retornar cap a les seves àrees de reproducció, migra per la Mediterrània oriental. És per això que l’escorxador és un cas únic d’ocell que, essent estival, no es detecta en migració pel SW d’Europa. Com a nidificador ocupa l’anomenada regió humida dels Països Catalans, que suposa el límit septentrional en la seva distribució pel NE de la península Ibèrica; aquesta distribució és típica de diverses espècies de la nostra avifauna. D’altra banda, és un ocell molt rar al S de les seves àrees de cria; no ha estat mai citat al País Valencià, i a les Illes s’ha presentat excepcionalment en pas autumnal.
Durant l’època de cria es troba en una zona que engloba els Pirineus i els Prepirineus, inclosa Andorra, i les comarques muntanyoses de la Catalunya Nord. El Montseny i les seves rodalies suposen el punt més meridional de la nidificació i defuig les comarques litorals com ara el Rosselló, el Vallespir, l’Empordà, algunes parts de la Selva, el Gironès i el Maresme.
Als Països Catalans, el límit de la seva àrea de distribució queda força ben delimitat per la isohieta de 700-800 mm de precipitació anual i per la isoterma de 20 o 21 °C del mes més càlid (agost), la qual cosa coincideix, en algunes zones, amb altituds superiors als 500 m, i hom l’observa comunament fins als 1700 m, si bé aquesta altitud varia segons les condicions climatològiques de cada localitat.
Àrea de nidificació de l’escorxador (Lanius collurio) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’escorxador viu en un medi ben característic, amb vegetació de tipus eurosiberià. Ocupa zones de baixa muntanya, vessants suaument inclinats, planes i valls on la vegetació arbustiva esclarissada alterna amb prats i camps de conreu; mostra una predilecció especial per terrenys amb bardisses, mates disperses, esbarzers i altra vegetació arbustiva punxant de marges de camins, parets i vores de torrents.
La informació que existeix sobre la biologia d’aquesta espècie als Països Catalans és ben poca. Els primers ocells són detectats cap al final d’abril i hom suposa que realitzen una sola cria i que la reproducció s’inicia durant la segona quinzena de maig, després de l’arribada de la majoria d’exemplars. Cap al final d’agost i el setembre inicien el retorn de tardor.
La seva migració, marcadament cap a l’E, impedeix que hom els pugui observar durant els dos passos. Els exemplars que poden ser detectats a la primavera segurament són migradors esgarriats, que solament han estat reportats al centre i el S de Catalunya (una citació al Tarragonès i dues al Maresme, des del final d’abril en endavant). Igualment a la tardor, els pocs ocells que s’observen (una citació al Maresme i cinc entre l’agost i l’octubre a les Balears) deuen ser exemplars en dispersió postreproductiva o migradors molt desviats de la seva ruta usual.