Resedàcies. 1 Pebrots de ruc (Reseda phyteuma): a planta sencera, de fulles enteres o pinnatisectes i llargs raïms terminals (x 0,5); b flor (x 3); c pètal, curiosament retallat en lacínies (x 3); d fruit capsular, que recorda un petit pebrot (x 3); e llavor (x 15).
Eugeni Sierra
Les resedàcies són en total vora de 70 espècies, la majoria incloses en el gènere Reseda. En aquest cas i en general a tota la família, es tracta d’herbes i de mates més o menys xerofítiques, pròpies sobretot de les zones mediterrànies —al nostre país n’hi viuen vuit espècies—, bé que algunes són americanes o sud-africanes. Fan fulles esparses, enteres o pinnatipartides, i les tiges acaben en raïms o espigues allargats. Les flors són zigomorfes, sovint amb sis peces a cada verticil periàntic; molts cops els pètals són retallats o, fins i tot, laciniats. Cada flor duu un nombre variable d’estams i un únic pistil d’ovari súper que correspon a tres, quatre, cinc o sis carpels. Bé que sovint són flors no gaire grans, atrauen els insectes per l’aspecte general de les inflorescències que formen i perquè produeixen un nèctar força aromàtic. El fruit és una càpsula sense envans interns que de vegades manté els carpels soldats només per llur part inferior. A Sesamoides pygmaea, per exemple, que és una herbeta de les pedrusques i els terregallers pirinencs, el fruit recorda una menuda estrella, en la qual cada punta correspon a un dels carpels.
Aspecte d’una planta de Reseda alba al principi de la floració, amb els raïms de flors encara molt contrets. Viu en indrets eixuts i calcaris, com ara erms i costers rocosos, i destaca, quan és ben florida, per la llargària de les seves inflorescències blanques.
Anna Borbonet
A totes les nostres comarques mediterrànies són molt freqüents algunes espècies de Reseda, com ara R. phyteuma, pròpia dels conreus de secà i de les vores de camí. És una herba de menys d’un pam, grisenca, que fa les floretes blanques i les càpsules penjants. A la forma d’aquests fruits, una mena de petit pebrot, deu el nom de pebrots de ruc. També és comuna a les zones mediterrànies R. lutea, de raïms erectes coberts de floretes groguenques. Altres resedes són molt més robustes, com per exemple R. alba i R. luteola; la primera, que pot arribar a fer fins 1 m d’alçada comptant-hi els seus llargs raïms de flors blanques, és freqüent a les Illes i al País Valencià, i rareja a les comarques catalanes eixutes; la galda o gavarró (R. luteola), que pot ser encara més gran, és pròpia d’ambients més frescals que les seves congèneres i es fa sobretot a la Catalunya humida, bé que apareix també a les Balears i a diverses muntanyes valencianes; creix a les vores de camí i a d’altres indrets ruderals, i en altre temps es cultivà per treure profit del colorant groc encès que conté i, per aquest fet, deu haver esdevingut més estesa que no era.