Resultats de la cerca

El gratapalles Emberiza cirlus és prou semblant a la verderola, i fins a l’hortolà, i en certa manera fa part del ventall de moixons verdosos o grogosos, com el lluer, el gafarró, etc Això no obstant, gratapalles i verderoles, que ja són emberízids, tenen unes ales prou marronoses i, en el cas dels mascles, unes màscares facials ben conspícues, especialment el gratapalles, tal com s’aprecia en aquest exemplar fotografiat al Montseny Vallès Oriental la fotografia, per contra, no mostra el bell color groc de l’abdomen Són moixons mitjanets, de 15-17 cm Joaquim Reberter Present durant tot l’…

Les heppiàcies reuneixen moltes espècies principalment  terrícoles, de llocs àrids, però poc freqüents al nostre país La de la fotografia correspon a Epiphloea terrena , que incrusta els sòls silicis prims, en llocs oberts i baixos Hom n’ha mullat els tallus esquamulosos abans de fer-la per tal de fer més visibles els apotecis vermellosos En temps sec, aquest petit liquen passa fàcilment desapercebut Jordi Vidal El gènere Heppia , el més important d’aquesta família, viu especialment a les zones àrida i subàrida de les regions mediterrània, macaronèsica i saharo-aràbica, on…

Els moixons terrenejants, característics dels espais oberts, prades, camps de conreu i estepes, són dotats generalment de plomatge críptic En aquest agrupament, la família més destacada i alhora molt uniforme, és la dels alàudids o aloses, que aplega 75 espècies i 15 gèneres —sobretot africans—, dels quals aquí tenim representants tan coneguts com són l’alosa i la cogullada un tret propi d’aquests moixons és el cant aflautat que emeten tot volant Similars per l’hàbitat i la forma als alàudids, hi ha els motacíllids, amb 50 espècies repartides entre 4 i 6 gèneres segons els autors…

Àrea de nidificació del raspinell comú Certhia brachydactyla als Països Catalans Maber, original dels autors A diferència de l’espècie anterior, el raspinell comú ocupa una bona part del marc geogràfic objecte d’estudi, des del nivell de la mar fins al voltant dels 2000 m d’altitud És un ocell sedentari i globalment comú als Països Catalans La seva distribució a Catalunya és força àmplia, ja que només manca en indrets marcadament oberts o desforestats, com ara els aiguamolls empordanesos i el delta de l’Ebre Al País Valencià és, així mateix, ben distribuït a les comarques…

Al N de l’Ebre és un migrador i hivernant regular, però de pocs efectius, que es mou quasi exclusivament per les comarques litorals i prelitorals resta confinat als marjals i els estanys litorals i, esporàdicament, ha criat al delta de l’Ebre Al País Valencià es considera un migrador escàs i irregular Cabanes, devesa del Saler, Pego, el Fondo i Santa Pola A les Balears té una categoria similar, i s’hi afegeixen una hivernada molt escassa i irregular potser menys a Mallorca i una reproducció esporàdica Tot això fa que als Països Catalans, el mussol emigrant sigui una espècie que s’ha observat…

Els passeriformes tenen hàbits alimentaris diversos, que es reflecteixen en la variada estructura del bec, de la qual cosa n’és mostra la mallerenga blava Parus caeruleus , a dalt i el raspinell comú Certhia brachydactyla , a baix Oriol Alamany La família de les mallerengues pàrids, comprèn 43 espècies, sobretot paleàrtiques, de les quals el principal gènere, únic a les terres catalanes, és el Parus Els pàrids són una mena de menudes i activíssimes boletes de ploma —algunes bellament acolorides— i dotades d’un bec curt i dret, que ressegueixen acrobàticament els branquillons i els llucs…

La garsa Pica pica és un ocell gros 44-46 cm, desvergonyit i renouer, molt comú als espais oberts i als conreus Astuta i impertinent, manté sempre les distàncies amb l’enemic, que intueix a temps i escridassa de lluny estant quan cria, sempre en bardisses, arbres alts o llocs d’accés difícil, roman, per contra, en un caut silenci Detestada pel pagès —a qui hom diria que ofèn tant o més que perjudica — és, tanmateix, un ocell bonic, d’un color negre lluent que es tornassola de verd i blau metàllics a la llarguíssima cua i a les vores de l’ala, i d’un color blanc puríssim a l’…

La titella Anthus pratensis té el plomatge ratllat de color marró, com és propi dels ocells terrenejants, i és fàcil de confondre amb la piula dels arbres Anthus trivialis , de mida 13-15 cm i colors semblants se’n distingeix, sobretot, pel cant i també pel lloc on viu, prats i erms, i pel fet que no sol parar-se als arbres Altrament, la titella no és present al nostre país durant l’època de la reproducció Oriol Alamany La titella és pròpia dels prats humits i els ambients oberts del N i el centre d’Europa, per la qual cosa les poblacions que ens arriben presenten un marcat…

Aquest ordre reuneix molses acrocàrpiques terrícoles, anuals o bisanuals, petites, de fillidis ovato-lanceolats, els superiors més grossos i formant una roseta Les cèllules són grosses, romboïdals, laxes, de paret fina i llisa, i això dóna un to clar als fillidis La càpsula és més o menys piriforme, amb estomes basals Funaria hygrometrica és una de les molses més estudiades i proposades com a exemple Forma gespes de plantes petites menys de 30 mm, de color verd clar, en llocs oberts, camps, bosquines, etc, molt sovint sobre sòls cremats, emplaçaments de carboneres o llocs especialment…

És una família més aviat reduïda, amb poc més d’un centenar d’espècies repartides en uns 20 gèneres Es troba ben representada a l’Amèrica tropical, bé que algunes espècies viuen a moltes altres regions intertropicals i temperades Conté arbres, arbusts, herbes i lianes, de fulles esparses, simples i enteres Les flors, poc aparents, s’agrupen en raïms, i solen ser pentàmeres, sense pètals i d’ovari súper Bé que cap fitolacàcia no és originària de casa nostra, hom pot veure-hi amb relativa freqüència dues espècies d’origen americà Phytolacca americana i Ph dioica La primera, el raïm de moro, és…