La garsa (Pica pica) és un ocell gros (44-46 cm), desvergonyit i renouer, molt comú als espais oberts i als conreus. Astuta i impertinent, manté sempre les distàncies amb l’enemic, que intueix a temps i escridassa de lluny estant; quan cria, sempre en bardisses, arbres alts o llocs d’accés difícil, roman, per contra, en un caut silenci. Detestada pel pagès —a qui hom diria que ofèn tant o més que perjudica — és, tanmateix, un ocell bonic, d’un color negre lluent que es tornassola de verd i blau metàl·lics a la llarguíssima cua i a les vores de l’ala, i d’un color blanc puríssim a l’abdomen i a la zona alar mitjana.
Joaquim Reberter.
Típicament sedentària i molt abundant, la garsa apareix en una bona part de la meitat nord dels Països Catalans, a excepció de les cotes més altes dels Pirineus i l’extrem sud del Principat. Al País Valencià solament se la troba, d’una manera molt escassa, a les zones interiors de la regió de Castelló i als contraforts de la Meseta. És absent de les Balears. La garsa és un ocell típic de terrenys conreats, amb vegetació arbòria no gaire abundant i en forma de petits boscanys. És molt corrent també als horts dels afores de pobles o ciutats, bosquets de ribera, especialment pollancredes (Populus) o omedes (Ulmus), llindars de boscos, arbredes de peu de carretera, urbanitzacions, arbredes suburbanes, i també, cada vegada més, al medi urbà. Com podem veure, apareix en qualsevol medi no forestal on trobi arbres o grans arbustos on nidificar, i camp obert amb vegetació baixa on alimentar-se.
Àrea de nidificació de la garsa (Pica pica) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La reproducció té lloc des de l’abril fins al juny, i la majoria dels polls surten del niu cap al final de maig o començament de juny. Nidifica en colònies disperses que mostren una bona sincronització en la data de posta, i que s’ajuden mútuament quan algun dels individus del grup és atacat. El niu, construït pels dos membres de la parella, és molt gran i generalment té una cúpula de branques grosses i punxants que el protegeixen dels depredadors. Aquests venen majoritàriament per terra (rèptils o micromamífers), o són altres còrvids, especialment el corb (Corvus corax). L’altre gran enemic seu és el cucut reial (Clamator glandarius), especialitzat en el parasitisme dels nius de garsa: s’ha calculat que en determinades contrades pot ser la causa del 20% de nidificacions fallides.
Un cop acabada la reproducció, els joves inicien moviments de tipus dispersiu, tot formant estols. Es poden veure aleshores grans grups de garses que divaguen, amb el característic comportament insolent que tipifica l’espècie, per terrenys oberts, especialment erms prop d’arbredes, vinyes, etc. L’hivern són també molt corrents les joques, que poden arreplegar dotzenes d’individus. Al final de l’hivern o començament de la primavera tenen lloc, en determinats grans arbres o en boscanys, reunions cerimonials en les quals se suposa que els diferents individus busquen parella. Alguns individus, però, quedaran sense aparellar i formaran els estols de solters.