Les heppiàcies reuneixen moltes espècies principalment terrícoles, de llocs àrids, però poc freqüents al nostre país. La de la fotografia correspon a Epiphloea terrena, que incrusta els sòls silicis prims, en llocs oberts i baixos. Hom n’ha mullat els tal·lus esquamulosos abans de fer-la per tal de fer més visibles els apotecis vermellosos. En temps sec, aquest petit liquen passa fàcilment desapercebut.
Jordi Vidal
El gènere Heppia, el més important d’aquesta família, viu especialment a les zones àrida i subàrida de les regions mediterrània, macaronèsica i saharo-aràbica, on colonitza els sòls nus o amb un recobriment molt reduït de fanerògames, margosos, més o menys argilosos, margosoguixencs o arenosos. Es caracteritza pel seu tal·lus esquamulós, amb cianofícies que apareixen en forma de cèl·lules isolades o reunides en paquets de 2 a 4. Els ascocarps es troben inclosos al tal·lus, no presenten marge i el seu disc és pla o urceolat (una mica enfonsat respecte a la superfície del tal·lus), de color vermell més o menys fosc. Els ascs són octosporats, i les espores són unicel·lulars, incolores, el·lipsoïdals o ovoides. Així doncs, es diferencien bé de les peltulàcies que, entre d’altres coses, tenen més de vuit espores per asc.
Fins ara només han estat reconegudes tres espècies d’aquesta família als Països Catalans, totes tres vora Santa Pola (Alacant), i la primera, a més, a Sagunt. Heppia turgida (=Gloeoheppia turgida) es distingeix per les seves esquàmules de color verd olivaci fins a gairebé negres, inflades, amb nombrosos ascocarps puntiformes o, al final, una mica oberts. És fixa al substrat per un grup d’hifes laxament unides entre elles i poc aglutinades. H. solorinoides i H. gigantea es diferencien de l’anterior perquè les seves esquàmules, més planes, es fixen al substrat mitjançant un feltre de rizohifes, i perquè poden tenir ascocarps grans, amb el disc ample des del començament. H. solorinoides és una bella espècie fàcil de reconèixer perquè té la cara superior coberta d’una capa gruixuda de pruïna blanca, d’aspecte reticular, per la presència d’escletxes entrecreuades. H. gigantea presenta esquàmules que arriben fins a 7 mm de longitud, de color bru ocraci, amb la superfície llisa o lleument fissurada i amb fossetes. Normalment es reuneixen sobre el sòl argilós dels espartars, formant rosetes convexes. Al nostre país, és estèril. H. lutosa, molt estesa a les zones temperades de l’hemisferi Nord, viu també probablement als Països Catalans.
Epiphloea terrena forma esquàmules de color gris brunenc, amb apotecis vermellosos, amb espores dotades de 4-7 septes transversals, sobre sòls prims i sorrencs, nusos, a la península del cap de Creus.