Àrea de nidificació del raspinell comú (Certhia brachydactyla) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
A diferència de l’espècie anterior, el raspinell comú ocupa una bona part del marc geogràfic objecte d’estudi, des del nivell de la mar fins al voltant dels 2000 m d’altitud. És un ocell sedentari i globalment comú als Països Catalans.
La seva distribució a Catalunya és força àmplia, ja que només manca en indrets marcadament oberts o desforestats, com ara els aiguamolls empordanesos i el delta de l’Ebre. Al País Valencià és, així mateix, ben distribuït a les comarques septentrionals i centrals, si bé defuig la plana litoral; a la regió d’Alacant esdevé més escàs i només es coneixen poblacions isolades a la serra de Mariola, la serra d’Aitana i el cap de la Nau, mentre que no se’n té cap referència de la presència al migjorn valencià. El raspinell comú tampoc no es troba a les Balears.
El raspinell comú (Certhia brachydactyla), és gairebé igual que el raspinell pirinenc del qual és difícil de distingir. En general, el raspinell comú té la ratlla superciliar menys marcada, el dessota de color més brut i el bec més llarg; les femelles són molt semblants als mascles. Tenen una manera característica de pujar pels troncs dels arbres, voltant-los en espiral de baix a dalt, i de saltar després fins al peu d’un altre arbre per repetir l’ascensió. A la fotografia, feta a Begues (Barcelona), veiem un exemplar de raspinell comú arribant al niu.
Oriol Alamany.
Pot ocupar un ampli espectre dels hàbitats forestals i arbrats. És característic de l’avifauna dels boscos mediterranis, com pinedes secundàries, alzinars i suredes, però també és força freqüent a les pinedes de pi roig i rouredes de la muntanya mitjana, i fins i tot arriba al país de les pinedes de pi negre a l’estatge subalpí dels Pirineus; en aquest ambient pot ésser localment freqüent i, fins i tot, pot colonitzar els boscos ja aclarits del límit altitudinal superior. Les fagedes i les avetoses humides són els únics boscos on el raspinell comú es fa rar i ateny densitats inferiors a les del raspinell pirinenc. Li agraden els boscos esclarissats on poder dur a terme les seves volades d’arbre a arbre, raó per la qual ocupa també els medis arbrats més oberts, com els conreus de secà, ametllerars, garroferars i oliverars. També és present en arbredes de parcs i jardins suburbans i urbans.
Les seves preferències concretes es dirigeixen cap a arbres d’escorça fortament solcada, amb abundància d’escletxes i cavitats; aquestes característiques es troben als troncs de les alzines, roures i pins i, encara més, quan es tracta d’exemplars vells. Els problemes derivats de les dificultats, cada cop més notòries, de trobar forats adients als troncs d’arbres vells per a bastir-hi el niu, expliquen la tendència que s’observa a aprofitar cavitats de natura diversa, fins i tot en ambients bastant artificialitzats.