Resultats de la cerca
Es mostren 16 resultats
Raspinell pirinenc
Àrea de nidificació del raspinell pirinenc Certhia familiaris als Països Catalans Maber, original dels autors El raspinell pirinenc ocupa una àrea força ben delimitada que fa bona la seva denominació S’estén per ambdós vessants dels Pirineus axials, i en el seu sector oriental arriba al Canigó i al Ripollès, i en una part dels Prepirineus, com ara el Cadí i els boscos de la serra del Boumort a l’E de la conca de Tremp Les densitats màximes són reportades d’una altitud aproximada de 1500-2000 m A més d’aquest important nucli als Pirineus, aquesta espècie viu també a…
Raspinell comú
Àrea de nidificació del raspinell comú Certhia brachydactyla als Països Catalans Maber, original dels autors A diferència de l’espècie anterior, el raspinell comú ocupa una bona part del marc geogràfic objecte d’estudi, des del nivell de la mar fins al voltant dels 2000 m d’altitud És un ocell sedentari i globalment comú als Països Catalans La seva distribució a Catalunya és força àmplia, ja que només manca en indrets marcadament oberts o desforestats, com ara els aiguamolls empordanesos i el delta de l’Ebre Al País Valencià és, així mateix, ben distribuït a les comarques…
Les mallerengues
Els passeriformes tenen hàbits alimentaris diversos, que es reflecteixen en la variada estructura del bec, de la qual cosa n’és mostra la mallerenga blava Parus caeruleus , a dalt i el raspinell comú Certhia brachydactyla , a baix Oriol Alamany La família de les mallerengues pàrids, comprèn 43 espècies, sobretot paleàrtiques, de les quals el principal gènere, únic a les terres catalanes, és el Parus Els pàrids són una mena de menudes i activíssimes boletes de ploma —algunes bellament acolorides— i dotades d’un bec curt i dret, que ressegueixen acrobàticament els branquillons i…
Els petits moixons enfiladissos
Tenim en el nostre àmbit geogràfic dues famílies de moixons que, semblantment als picots, ressegueixen els troncs dels arbres, buscant entre les escletxes els insectes de què s’alimenten La dels sítids, amb el pica-soques blau com a únic representant, és una família de l’hemisferi nord estretament emparentada amb la dels pàrids, que compta amb 31 espècies, bona part de les quals pertanyen al gènere Sitta són ocells menuts, però robusts, amb becs drets i forts, que es caracteritzen per baixar cap per avall al llarg dels troncs Més delicats, i amb el bec prim i encorbat, són els cèrtids, els…
Gestió forestal i avifauna: algunes variables clau a tenir en compte
Mussol pirinenc Aegolius funereus criant en un niu vell de picot negre Dryocopus martius en un tronc mort de pi negre al Ripollès Eudald Solà Entre la gran varietat d’organismes forestals, els ocells es fan servir sovint com a bioindicadors de l’estat de conservació dels boscos relativament fàcils de censar i molt diversificats, responen de manera prou fidedigna a les pertorbacions dels hàbitats Alhora, algunes espècies estan amenaçades d’extinció i, en conseqüència, reben una atenció especial dels investigadors i els gestors del medi natural Els boscos catalans van estar sotmesos a un…
Catàleg dels ocells dels Països Catalans
Catàleg dels ocells dels Països Catalans El present catàleg conté la totalitat de les espècies vivents observades als Països Catalans, amb independència de llur estatut nidificant, hivernant, etc, classificades per famílies i ordres, d’acord amb els criteris sistemàtics més recents i més àmpliament acceptats, concretament, la classificació de Voous 1980 Hom consigna, quan és el cas, el caràcter d’espècie protegida per la llei, sigui a l’estat espanyol ○, a l’estat francès ⊙ o a ambdós • En el cas espanyol, la protecció és basada en el Reial Decret 3181/1980 de 30 de desembre BOE de 6 de març…
El massís de Canigó
Visió de la pica de Canigó des dels gorgs de Cadí Els petits estanys glacials del massís són els més orientals de tota la serralada pirinenca Ernest Costa El massís de Canigó 110, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís del Canigó és situat a l’extrem oriental de l’alta cadena axial pirinenca El seu cim, la Pica del Canigó 2785 m és només a 45 km de les platges del golf de Lleó El massís integra una veritable península muntanyenca que domina la plana rossellonesa limita al nord per la vall de la Tet i al sud per la del Tec A part el seu valor simbòlic per…
Seguiment d’ocells comuns de Barcelona
Tendències de les poblacions d’ocells comuns de la ciutat de Barcelona comparades amb les d’altres hàbitats de la resta de Catalunya, corresponents al període 2002-08, calculades amb el programa TRIM S’utilitzen les espècies i nombre d’exemplars d’ocells identificats en recorreguts lineals de 3 km, fets a velocitat constant, 11 a Barcelona i més de 150 a la resta de Catalunya, tots recorreguts dues vegades a la primavera i dues a l’hivern Les unitats dels gràfics són diferències respecte al nivell de referència de l’any 2002 =1 Es pot observar que el comportament de les poblacions de la…
El massís de Penyagolosa
Estampa típica de la façana més aspriva de Penyagolosa Ramon Dolç El massís de Penyagolosa 13, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric El massís de Penyagolosa se situa a l’extrem sud-oriental de la comarca de l’Alt Maestrat, just en el límit entre el País Valencià i Aragó És format per una àmplia sèrie de muntanyes que presenten un fort pendent en la cara que mira al mar el pic de Penyagolosa 1813 m n’és el cim més elevat Aquest constitueix la segona altura del País Valencià, després del puig Calderón, al Racó d’Ademús L’extensió del massís comprèn al voltant de 150 km 2 ,…
Els petits ocells terrestres nidificants (i hivernants)
Les comunitats vegetals i les variacions del poblament ornític La distribució dels ocells a escala local és determinada per l’arquitectura de la vegetació, és a dir, per la presència o absència de grans troncs, de diferents estrats de vegetació, etc En efecte, els ocells tenen un règim alimentari molt flexible i, en canvi, són molt especialitzats pel que fa a la manera de procurar-se l’aliment i els hàbits de nidificació, per exemple, l’explotació del terra a la foto inferior, el tallarol capnegre, Sylvia melanocephala , dels arbusts, dels troncs, dels branquillons extrems a la foto superior…