Resultats de la cerca

La marsopa comuna Phocoena phocoena és una espècie gregària, que forma grups de deu a tretze individus Viu a prop de la costa i sovint penetra a les ríes i badies per tal de buscar arengades, lluços o verats, que són les seves preses preferides Eduardo Saiz Es tracta del més petit dels cetacis que habita a les nostres costes Es caracteritza per la seva forma robusta, l’absència de morro i l’aleta de forma triangular o lleugerament falciforme Només la trobem a les aigües costaneres de l’hemisferi N, tant a les aigües temperades, com en les aigües fredes A l’Atlàntic septentrional és molt…

El dofí llistat Stenella coeruleoalba és una espècie molt sociable i sovint li agrada situar-se a la proa dels vaixells per tal d’aprofitar-ne l’empenta de desplaçament Els grups de dofins llistats poden assolir una grandària molt variable, de pocs exemplars a alguns centenars Esteve Grau Aquest dofí, en la seva forma externa, és molt semblant al dofí comú, però les dues espècies es poden distingir per les seves pautes de pigmentació Ocupa les aigües temperades i tropicals de tots els oceans, inclòs l’Atlàntic Nord i la Mediterrània És molt comú a les costes d’Anglaterra fins al golf de…

Les musaranyes d’aigua Neomys són difícils de diferenciar externament La pirinenca N fodiens , a dalt es diferencia de les musaranyes del gènere Sorex pel fet que té a la cua una quilla ventral formada per pèls llargs i rígids, i perquè presenta una filera de pèls al marge extern dels peus La mediterrània N anomalus , de la qual veiem dos detalls té una talla lleugerament més petita, i la quilla de la cua és restringida a la part distal alhora, la franja de pèls rígids que voregen la part externa dels peus és menys patent Les mesures corporals de N fodiens són les següents 62-96 mm de cap…

Mata d’ Atropa baetica en el seu hàbitat Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre Les localitats d’ Atropa baetica al massís del Port, única referència fins ara als Països Catalans, representen la presència més septentrional i oriental d’un tàxon propi de les muntanyes Bètiques i Subbètiques i de l’Aties mitjà i el Rift, al Marroc El fet de trobar-se a l’extrem de la seva àrea de distribució i molt allunyada d’on es concentren la major part de les poblacions si es deixen de banda algunes localitats no sempre prou ben aclarides del sud-oest del Sistema Ibèric confereix a aquesta planta un…

Els acritarcs són organismes del microplàncton que tenen un gran valor cronostratigràfic, especialment per als sediments precambrians i paleozoics El de la fotografia, feta al microscopi òptic × 1000, és Solisphaeridium stimuliferum i procedeix dels sediments marins de l’Albià de les comarques tarragonines Noteu les projeccions en forma d’espines que caracteritzen el subgrup dels acantomòrfits al qual pertany Núria Solé El nom d’acritarcs acritos , incert, archae , origen fou proposat recentment 1963 per Evitt per designar certs microorganismes planctònics d’afinitat incerta, tots amb paret…

El concepte d’animal acelomat, desproveït de qualsevol categoria taxonòmica, permet de posar de costat dos fílums d’animals vermiformes que comparteixen, com a mínim, el fet de no tenir una cavitat celomàtica interna desenvolupada D’una banda, els platihelmints, que reuneixen una gran quantitat de cucs paràsits, a més d’altres de vida lliure, i de l’altra els nemertins La fotografia correspon al trematode digeni Brachylecithum eliomydis , que parasita les rates cellardes Eliomys quercinus del nostre país Santiago Mas-Coma Hom inicia aquí l’estudi dels genèricament anomenats cucs o verms ,…

Morfologia El tritó jaspiat Triturus marmoratus presenta una coloració característica en verd sobre fons negre, que és especialment conspícua durant el període reproductor Durant aquest, la femella a dalt no presenta cresta dorsicaudal sinó una línia vertebral taronja, mentre que el mascle a baix mostra un desenvolupament espectacular de la cresta i una línia longitudinal nacrada als costats de la cua Javier Andrada i Jordi Muntaner Aquest tritó és relativament gran, de 12 a 14 cm de longitud total, de tronc relativament robust, de secció arrodonida, i de cap tan llarg com ample, amb el…

El talpó de tartera Microtus nivalis és el talpó més gran dels que viuen als Països Catalans Els caràcters que més el diferencien dels altres talpons són la longitud de les vibrisses, en relació segurament amb la seva vida rupícola, i la de la cua, que arriba a ser quasi la meitat o una mica més de la llargada del cos i el cap junts És el que presenta tonalitats de pelatge més clares, generalment de la gamma dels grisos Les mesures corporals són les següents 92-140 mm de cap i cos, 45-74 mm de cua, 17,5-25 mm de peu posterior, 12,5-21 mm d’orella el pes és de 21,5-70 g Javier Andrada És un…

Morfologia La granota roja Rana temporaria , molt comuna als Pirineus, és més aviat bruna, amb una taca fosca estesa des de l’ull fins a la part posterior del timpà les seves potes posteriors són relativament curtes, i és menys aquàtica i menys àgil que la seva congènere, la granota verda Rana perezi Hàbitat/Xavier Moreno És una granota robusta, que assoleix fins 90 o 100 mm de longitud Té els ulls notablement separats, el musell és arrodonit i el timpà visible Les seves potes posteriors són relativament curtes, de manera que si hom les estira endavant, amb el tronc de la granota ben estès…

Característiques del grup Els símfils són miriàpodes petits, tous i blancs, amb dotze parells de potes en estat adult, un parell d’antenes multiarticulades i un parell de fileres terminals Viuen en el sòl, arreu on hi hagi un grau d’humitat important Presenten reproducció indirecta, amb fecundació externa i mudes durant tota la seva vida adulta Els símfils es troben per tot el món la major part de gèneres i espècies es limiten a una determinada àrea geogràfica, però com a classe són cosmopolites Morfologia i anatomia Aspecte extern d’un símfil una escutigerella, en visió dorsal A i ventral…