Morfologia
El tritó jaspiat (Triturus marmoratus) presenta una coloració característica en verd sobre fons negre, que és especialment conspícua durant el període reproductor. Durant aquest, la femella (a dalt) no presenta cresta dorsicaudal sinó una línia vertebral taronja, mentre que el mascle (a baix) mostra un desenvolupament espectacular de la cresta i una línia longitudinal nacrada als costats de la cua.
Javier Andrada i Jordi Muntaner.
Aquest tritó és relativament gran, de 12 a 14 cm de longitud total, de tronc relativament robust, de secció arrodonida, i de cap tan llarg com ample, amb el musell deprimit, ample i arrodonit; la cua és fortament comprimida, almenys tan llarga com la resta del cos i té l’extrem afilat. El mascle en període nupcial presenta una cresta dorsal continuada per una cresta caudal, ambdues ondulades, i una cresta caudal inferior de vora rectilínia. La femella presenta un solc vertebral groc o taronja i carenes caudals. Ambdós sexes presenten un plec gular. Tenen les potes ben desenvolupades, amb els dits lliures, més llargs en el mascle. La pell és granulada i porosa al dors i llisa al ventre. La coloració dorsal és d’un verd més o menys viu, jaspiat i amb taques negres més o menys extenses. El mascle en zel presenta a la cresta dorsal barres verticals negres i blanquinoses o verdoses, i una línia nacrada als costats de la cua. Les femelles i els joves presenten una línia vertebral de tonalitat ataronjada. El verd esdevé més viu a la fase terrestre. La part inferior és fosca, grisa, bruna o negrosa, amb punts blancs o taques negres, o bé jaspiada amb negre i blanc. En algunes localitats de Catalunya, han estat trobats individus melànics o quasi melànics, en els quals la coloració predominant és extremament fosca, quasi negra, i el dibuix jaspiat es remarca amb prou feines en una observació molt atenta de l’animal.
La larva mesura uns 9 o 10 mm en sortir de l’ou i assoleix de 50 a 80 mm de llarg en el moment de la metamorfosi. L’aleta dorsicaudal s’estén des del cap fins a la cua, que és molt afilada. Hi ha dotze o tretze solcs verticals als flancs. La coloració pot ser més o menys fosca, amb una mica de verd, però l’aspecte general no és gaire fosc. Sembla més grossa que altres larves de salamàndrids i presenta unes taques fosques grosses, molt característiques, a les vores superior i inferior de la cua.
Biologia i ecologia
El ritual de festeig d’aquesta parella de tritons jaspiats (Triturus marmoratus) il·lustra els preliminars de l’aparellament, que, en els urodels, són prou espectaculars.
Javier Andrada.
És una espècie de plana, relativament termòfila, que a penes supera els 1000 m d’altitud i que demana un cert grau d’humitat. Hom el troba a sèquies, basses i abeuradors a la plana o a la muntanya baixa. Un hàbitat molt típic són les basses d’abeurar bestiar, a conreus i pastures, i els rius mediterranis allà on formen gorgs no exageradament profunds i ben protegits. Escull aigües prou netes amb vegetació aquàtica o sense i, en general, requereix entorns boscosos o, almenys, si són localitats obertes, tria zones on el recobriment vegetal dens i compacte no sigui gaire lluny. No es troba a les regions més àrides, com ara a prop de les platges o a la zona continental, ni tampoc allà on la cobertura vegetal és excessivament pobra.
L’alimentació es constitueix fonamentalment d’invertebrats diversos, principalment, larves d’insectes aquàtics; les larves mengen petits crustacis d’aigua dolça, com cladòcers, ostràcodes, copèpodes i també larves de dípter.
La hibernació no és massa llarga, perquè el tritó jaspiat habita preferentment comarques mediterrànies, d’hivern molt suau. Pot ser a l’aigua, per a reproduir-se, al març, especialment a l’abril i, fins i tot, al maig. No és gaire aquàtic i, després de la reproducció, passa a terra ferma, on habita indrets humits i segueix costums crepusculars i nocturns; de tota manera, la seva fase terrestre és mal coneguda. La còpula és precedida pel festeig típic i els ous, d’uns 2 mm de diàmetre i de color blanc verdós, són dipositats, en nombre de 200 a 380, un per un, a les plantes aquàtiques, com en molts salamàndrids; es desclouen al cap de poques setmanes i donen les ja esmentades larves grosses proveïdes de grans membranes. La metamorfosi es produeix uns mesos més tard. Si fa bon temps, plujós i càlid, sembla possible una segona reproducció a la tardor. Els seus refugis poden ser les pedres, molses o troncs, però també les cavitats subterrànies d’accés no massa difícil.
Corologia
Mapa de distribució del tritó palmat (Triturus helveticus, en verd) i del tritó jaspiat (T. marmoratus, en ratllat blau) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El tritó jaspiat és una forma europea occidental típica, termòfila i higròfila, que hom troba especialment en indrets humits fins a altituds moderades. Apareix a la plana i a la muntanya mitjana a les comarques catalanes costaneres, molt especialment a les serres litorals, si hi ha aigües apropiades per a la reproducció. No hi ha informació sobre el País Valencià. La distribució és discontínua, perquè manca a les zones continentals i desapareix a partir de certes altituds, entre 1000 i 1200 m; no és als Pirineus i, dins l’àrea mediterrània, només és a les zones més seques.