Granota roja

Morfologia

És una granota robusta, que assoleix fins 90 o 100 mm de longitud. Té els ulls notablement separats, el musell és arrodonit i el timpà visible. Les seves potes posteriors són relativament curtes, de manera que si hom les estira endavant, amb el tronc de la granota ben estès, el taló no arriba a l’extrem del musell. El tubercle metatarsià és feble i la membrana interdigital arriba a la meitat dels dits o fins a les dues terceres parts, almenys. Els plecs dorsilaterals són molt propers l’un de l’altre.

La coloració generalment és variable, entorn dels castanys o bruns típics d’aquest grup de granotes: pot ser bruna, rosada, oliva, groguenca, grisa, rogenca, i, fins i tot, negrosa, amb taques més fosques o uniforme. És típica la taca negra timpànica del darrere de l’ull, que cobreix el timpà i continua per darrere d’aquest. Hi ha, també, una banda labial groga. Les taques fosques dorsals rogenques poden anar acompanyades de punts negres o ésser substituïdes per aquests. Els flancs són tacats, el ventre, blanc brut, groguenc o taronja amb taques o jaspiat de gris, i la gola presenta, sovint, una línia clara central. El mascle és més petit i tou, amb un to blavós a la gorja i callositats nupcials negres a la mà.

La larva és relativament petita, d’uns 45 mm, castanya o negrosa integralment i amb la cresta caudal limitada a la cua, que és de punta roma. Té un espiracle a l’esquerra, lleugerament orientat cap amunt, i l’anus s’obre a la vora dreta de la membrana caudal inferior.

Biologia i ecologia

Aquesta granota pot viure en una gran diversitat d’ambients, mentre siguin indrets humits. Es troba arreu tret de les zones permanentment gelades, però arriba certament a llur límit. És una granota de distribució molt àmplia que a les nostres terres troba el límit meridional de la seva àrea i ocupa, només, els estatges montans fins als alpins als Pirineus, certs punts dels Prepirineus i algunes muntanyes mitjanes. Els seus ambients preferits són prats i mulleres als Pirineus, on és francament abundant, encara que també apareix, amb menor freqüència, a rierols i zones boscoses, a les vorades i clarianes. Sempre es troba en aigües calmes no massa profundes i pot aprofitar estanys i basses artificials o petits embassaments. Sovint, sobretot en el cas de les femelles adultes, es troben lluny de l’aigua. És crepuscular, però amb freqüència es deixa veure durant el dia, especialment durant el període reproductor, i també a les localitats més altes, on probablement les nits són massa fredes.

La granota roja pirinenca és un animal tranquil, no gaire àgil (i fàcil de capturar per al consum humà, malauradament). De costums aquàtics a l’època reproductora, posteriorment esdevé terrestre i pot allunyar-se prou de l’aigua, però dins d’entorns humits. La hibernació és més o menys llarga segons la latitud i l’altitud de les localitats. Al Montseny, la hibernació va des de l’octubre o el novembre fins a finals de febrer, però també pot acabar abans. Als Pirineus, s’allarga molt més, fins l’abril, de vegades, o més tard. Per hivernar, es refugia probablement al fons dels estanys o mulleres, o també sota pedres, on s’amaga per al repòs diürn, no nocturn, en període actiu.

La sortida de la hibernació va immediatament seguida de l’aparellament, al Montseny al mes de març i als Pirineus des de l’abril fins, de vegades, el mes d’agost. En realitat, aquest procés va lligat al desgel, aparentment; hom observa moltes parelles en amplexus enmig d’estanys que encara conserven molts blocs de gel; per aquesta raó, la reproducció s’escalona en les diverses comarques. La posta de cada femella consta d’uns 4000 ous, de 2 a 3 mm de diàmetre, distribuïts en paquets de 400 o 500 ous, que cauen al fons i, en inflar-se l’embolcall gelatinós que els envolta, comencen a surar de manera que formen grans masses en què cada ou i la seva capa protectora mesuren prop de 10 mm de diàmetre. Desclouen els ous al cap de tres o quatre setmanes després de la posta, feta a continuació de l’amplexus, i la petita larva triga dos o tres mesos en arribar a la metamorfosi; als llocs freds, pot passar l’hivern en fase larval. Els joves apareixen aleshores en gran nombre a la vora de les aigües de posta. La longevitat mitjana de la granota roja és de dos a quatre anys i la màxima arriba a ésser de tretze anys.

Menja insectes diversos, com dípters, coleòpters, himenòpters, homòpters o larves de lepidòpters, però també abundants aràcnids, oligoquets i gasteròpodes. Relativament lent, és un animal que no captura preses ràpides, roman immòbil llargues estones i caça a l’aguait. La veu és un so semblant a "cor" o "gurc", sord i aspre, emès sota l’aigua exclusivament pel mascle i que no se sent massa ni gaire sovint.

Corologia

Mapa de distribució de la granota verda (Rana perezi, en verd) i de la granota roja (R. temporaria, en ratllat blau), als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Es troba des del N de la península Ibèrica —de Galícia als Pirineus— fins a l’Àsia, on assoleix les costes del Pacífic, passant per tota Europa, inclosa Escandinàvia. És una forma que suporta bé el fred i és, precisament, la temperatura el factor limitant que no li permet de progressar més cap al S, ja que l’espècie sembla tenir problemes a partir de les isotermes de 24 a 26 °C al juliol. A les nostres comarques, meridionals per a ella, apareix als estatges montans, subalpins i alpins, per tota la carena pirinenca i punts dels Prepirineus; a l’eix de la serralada, és extremament abundant, aprofita tots els biòtops disponibles i favorables, arriba fins a 2600 m d’altitud i es fa rara, constituint poblacions puntuals i més reduïdes, cap als Prepirineus i la Serralada Transversal fins al Montseny, localitat més meridional on es coneix als Països Catalans.