El talpó de tartera (Microtus nivalis) és el talpó més gran dels que viuen als Països Catalans. Els caràcters que més el diferencien dels altres talpons són la longitud de les vibrisses, en relació segurament amb la seva vida rupícola, i la de la cua, que arriba a ser quasi la meitat o una mica més de la llargada del cos i el cap junts. És el que presenta tonalitats de pelatge més clares, generalment de la gamma dels grisos. Les mesures corporals són les següents: 92-140 mm de cap i cos, 45-74 mm de cua, 17,5-25 mm de peu posterior, 12,5-21 mm d’orella; el pes és de 21,5-70 g.
Javier Andrada.
És un talpó de grans dimensions, de cua relativament llarga i orelles ben destacades. La coloració és clara; a la part dorsal és uniformement de color gris marronós clar i a la part ventral és blanc grisenc. Els animals joves tenen la cua bicolor, amb la cara inferior blanca amb tons grisos clars i més clara que la part dorsal; en els animals adults, tendeix a ésser tota blanquinosa, igual que els peus. Les mans i els peus són més llargs i prims que en les altres espècies d’arvicòlids.
Biologia
El seu requeriment ambiental més estricte és la presència de cúmuls de pedres de grans blocs. Tret d’aquest requeriment, no té limitants ambientals importants. Als Alps, habita fonamentalment entre els 1000 m i la zona de pastures alpines, entre 1500 i 2600 m. La localitat més elevada és a 4700 m, al Mont Blanc. A la península Ibèrica, la localitat més elevada és el Picacho de Veleta (Sierra Nevada), a 3150 m. Altrament, al N arriba ben a prop del mar a Ramales (Santander), a 250 m. A la Catalunya Nord, arriba a nivells baixos, amb condicions mediterrànies. Al S de França (Gard, Nimes), habita a llocs pròpiament de garriga.
És estrictament vegetarià. Els continguts estomacals mostren, sempre, una massa verda de restes vegetals i també acostuma a aparèixer una massa blanquinosa, que correspon a parts subterrànies (bulbs) de diferents plantes. L’anàlisi qualitativa de la dieta dona una relació de plantes de prat, que pot variar en funció del lloc i l’època de l’any. Té un cert comportament d’emmagatzematge de material i, en captivitat, accepta larves d’escarabat (Tenebrio), cosa que fa pensar que, en determinats moments, pot completar la seva dieta amb petits invertebrats.
El cicle d’activitat és fonamentalment crepuscular, si bé també pot abandonar el niu durant el dia, encara que, llavors, manifesta poca activitat. Els dies assolellats li són menys favorables que els dies coberts i quan plou acostuma a no sortir del seu cau. No hiverna i, a l’hivern, pot refugiar-se en habitacles humans, si bé és una espècie pràcticament desconeguda per l’home.
Les dades sobre el seu cicle reproductor són fragmentàries i indiquen variacions en funció de les condicions ambientals de l’hàbitat. A les zones dels prats alpins de Briançon (SW dels Alps), entre 1800 i 2600 m, les dades indiquen un període reproductor que va des del maig fins a finals d’agost, amb femelles gestants entre juny i agost. A 1500 m, es troben femelles gestants des de principis de maig fins a principis de setembre, la qual cosa indica una major durada de l’activitat. Es considera que una mateixa femella pot arribar a tenir dues gestacions per temporada i la mitjana d’embrions per gestació és de tres, amb intervals d’un a quatre. Als Països Catalans, les dades provinents dels Pirineus no permeten establir amb precisió la durada del cicle d’activitat. El nombre d’embrions per part és de 3,1, amb intervals d’1 a 5 i, fins i tot, 6, segons alguns autors.
Corologia
Àrea de distribució del talpó de tartera (Microtus nivalis) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
Presenta una àrea de distribució molt fragmentada en petites àrees relictes corresponents a zones rocoses des de l’alta muntanya fins a zones baixes situades fonamentalment als grans sistemes muntanyosos del S d’Europa. La major concentració a Europa correspon als Alps. Fora d’Europa, habita en moltes muntanyes del SW asiàtic: Àsia Menor, Caucas i, cap a l’E, fins Kopet Dág a la Unió Soviètica; pel S, arriba fins al Líban i l’Iran, a les muntanyes Zagros. A la península Ibèrica, habita als Pirineus, Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric, serra de Gredos i Sierra Nevada.
Als Països Catalans, queda acantonat als Pirineus, si bé presenta penetracions cap a zones mediterrànies assolellades fins a zones baixes (la localitat més oriental és la Torre de França, 84 m), per bé que no és freqüent a les terres baixes, a causa, segurament, de la manca de grans cúmuls de roques. Al Principat, penetra fins a alguns indrets dels Prepirineus (Bagà).
Registre fòssil i variabilitat
Els gèneres Arvicola i Microtus pertanyen a la fauna d’Europa des de la segona meitat del Plistocè superior. Des de l’aparició dels primers components del gènere Microtus, ja apareixen espècies parentes de M. nivalis. Durant les glaciacions, ja hi vivien espècies pròximes a una gran part d’Europa. De fet, es pot considerar que els exemplars del Pleistocè inferior ja corresponen a les formes actuals.
M. nivalis és representat per tretze subespècies, una de les quals habita als Països Catalans, aquitanius. Recentment, Graf, a Suïssa, basant-se en l’estudi de proteïnes plasmàtiques, ha proposat que aquesta espècie passi una altra vegada a denominar-se Chionomys nivalis, que era el seu antic nom.