Resultats de la cerca

Al setembre del 1895 la família del professor de Belles Arts malagueny José Ruiz Blasco arribà a Barcelona, on aquest començaria a exercir el seu nou càrrec de professor numerari de Dibuix de figura a l’escola oficial de Belles Arts, coneguda com Llotja El fill del professor, Pablo Ruiz Picasso, que encara no havia fet catorze anys, seguia les passes del seu pare i estava estudiant Belles Arts per això tot just arribar ja va matricular-se a la mateixa escola on el pare entrava de professor i va sollicitar permís de copiar obres al Museu de l’Acadèmia de Belles Arts Les obres que li serviren…

Tot moviment artístic necessita, per difondre’s massivament, un altaveu que faci arribar les seves realitzacions al públic que informi sobre elles, que les comenti i que les valori Aquest paper, en l’art de l’edat contemporània, el fa la crítica, i molt especialment la crítica que es manifesta des de la tribuna de la premsa, perquè és la que es canalitza a través d’uns mitjans de lectura habitual per part del ciutadà «Quants artistes d’aquest temps –deia Charles Baudelaire ja el 1846– deuen només a ella a la crítica la seva pobra anomenada» A Catalunya hi havia una crítica d’art als diaris…

Pau Gargallo 1881-1934 Autoretrat abans del 1907 Localització desconeguda Reproduït al catàleg de la Exposición de Auto-retratos de Artistas Españoles, del Círculo Artístico de Barcelona FF El pas entre una tipologia escultòrica dominant a Catalunya entre la fi del segle XIX i l’inici del XX que coneixem com a modernista, ben definida en paraules d’Eugeni d’Ors com a més pròxima a l’anècdota que a la categoria i mes aparent que essencial, cap a una nova formulació, és un moment únic, intens i precís, de dubtes però de circumstància vàlida i necessària, clarament intermediari i relacional amb…

Durant el Modernisme, la formació dels pintors i escultors ja no era exclusiva de les escoles oficials de Belles Arts Aquestes escoles –a Barcelona Llotja– havien perdut prestigi entre els aspirants a artista, ja entre els primers modernistes, i es considerava que estaven anquilosades i que predicaven un academicisme rutinari que calia defugir Per suplir-les, molts pintors del tram final del vuitcents català exerciren un mestratge privat –Tomàs Moragas, Modest Urgell, Lluís Graner– i alguns d’ells formalitzaren aquest mestratge en forma d’acadèmies particulars Marià Pidelaserra, Emili…

Amb un estil de gran pompositat i barroquisme, que per als nostres ulls postmoderns és més propi d’èpoques passades, Josep Maria Sert va assolir durant la primera meitat del segle XX gran fama i èxit social Pintor muralista, dedicat principalment a la decoració dels salons més aristocràtics del seu temps, la seva obra no respon als cànons imposats per les avantguardes i, tanmateix, manté les seves arrels en els mateixos moviments artístics i culturals que a final del segle XIX li van obrir les portes L’obra de Sert, que té molt a veure amb la idea que de si mateix tenia l’artista i que, en…

Salutació de La Ilustració Llevantina a la premsa catalanista Doble plana al número 2 de la revista 20 de març de 1900 BC Els grans mitjans d’informació –la premsa diària en primer terme i, després, la ràdio i la televisió– gairebé sempre han anat pel darrere dels moviments socials i dels canvis d’opinió o de gust dels amplis públics als quals volen adreçar-se i, fins i tot, també representar Presoners doncs dels tiratges i de les audiències que han aconseguit i obligats a l’amortització dels amplis mitjans tecnològics de què disposen en relació amb els seus…

«Per una de tantes ironies de la vida, entremig dels galls, de les perdius, dels faisans penjats a les tendes, la gent que anava a fer compres saludava una caixa llarga En aquella caixa llarga i estreta hi duien a enterrar a un home que tots haurien vist retratat cent voltes en caricatura, en sèrio, a peu, a cavall, en barca, si és que no heu perdut la memòria hi duien a enterrar a n’en Pere Romeu El pobre Pere Romeu, passant seguit de molts pocs amics, era no sols un amic que se’n anava era una època, un temps passat, una era de la nostra terra, eren els darrers cabells llargs d’una tongada…

En els llibres d’història dedicats a l’art català modern, hom hi troba la figura d’Antoni Maria Gallissà al costat d’importants arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch o Antoni Gaudí D’aquests tres últims, en coneixem força bé el seu treball, ja sigui per mitjà de les biografies o bé per monografies de les seves obres Contràriament, però, la persona i l’obra de Gallissà han transcendit ben poc Què fa doncs que mereixi estar entre els arquitectes catalans més significatius de principi del segle XX La resposta es troba en la seva breu però fecunda producció,…

Els primers temps A les acaballes dels anys vuitanta del segle XIX, quan el que després s’ha conegut com el Modernisme català podia donar-se per iniciat, la joieria, l’orfebreria i argenteria eren, en opinió coetània de Josep Coroleu, una indústria verament barcelonina i la que més havia progressat els darrers temps El mateix Coroleu el 1888 consignava la respectable xifra de cinquanta-cinc joiers i argenters a Barcelona, i destacava d’entre aquests les cases Vídua Masriera i fills –de fet aleshores ja Masriera Germans–, Vídua i fills de Cabot, Joaquim Feliu, Josep Guimet, Pere Bruny, i una…

No és fàcil d’emmarcar amb precisió l’obra arquitectònica d’un personatge com Josep Puig i Cadafalch 1869-1956 que es presta a tants punts de vista, que es mou cap a tants objectius simultanis i que al llarg de la vida ha hagut d’afrontar tantes circumstàncies contradictòries o, almenys, plurivalents Aquesta complexitat és, en bona part, conseqüència de l’acumulació de moltes activitats diverses en un alt grau de dedicació i de representació Al costat de la seva professió d’arquitecte, Puig fou un polític molt important en el desenvolupament del catalanisme polític i…