Resultats de la cerca

Joaquim Mir 1873-1940 Sol i ombra 1894 Oli Barcelona, Museu d’Art Modern-MNACMNAC Durant la darrera dècada del segle XIX, un grup d’artistes catalans de la generació postmodernista que aleshores tot just encetaven la seva carrera, lligaren els seus camins en el que hom coneix com La Colla del Safrà, dita així per una particularitat estètica clau –no pas l’única– dels seus paisatges pictòrics la saturació de grocs i ocres a què sotmetien sovint les seves composicions Aquest apellatiu potser el va donar algun escèptic visitant a la Sala Setena de l’Exposició de Belles…

Paralellament a tota la creativitat característica de l’època del Modernisme i al costat de les seves formes més o menys sinuoses, tant en la figura i en l’ornamentació com en el paisatge, hi ha sempre un altra llarga línia, molt més tradicional i realista És la del retratisme, el gran oblidat de les històries de l’art català, a pesar que es pot afirmar que va ser conreat per la pràctica totalitat dels artistes d’aquell temps, des de les figures cabdals del Modernisme i el postmodernisme fins a les tan abundoses de la restant nòmina dels artistes de l’època, dedicats quasi sempre…

L’espai creatiu associat a la mort ha deixat un rastre capital per a la història de l’art Dels mausoleus i martyria més esplèndids als enterraments més senzills s’apleguen tota mena de projectes que tingueren en temps del Modernisme l’interès de culminar el procés de substitució d’una antiga idea de cementiri La mentalitat cristiana havia concebut l’espai d’enterrament com a lloc sagrat incrustat en el temple Atès que els altars concebuts per a les relíquies i despulles més valuoses són insuficients, el cementiri neix com a una clara extensió del centre de culte A la rodalia d’…

Quan es parla de Modernisme català, el primer nom que ens ve a la memòria és el d’Antoni Gaudí Ell és qui, per damunt de tots els altres artistes, féu que l’art del seu temps a Catalunya se singularitzés I aquesta singularització fou total l’art de Gaudí no té res a veure amb l’art que es feia abans d’ell aquí –ni tampoc a fora–, i és d’un estil radicalment diferent, d’una originalitat desmesurada, que resultava sorprenent fins a la perplexitat als ulls dels qui el veien per primer cop En l’àmbit personal, si comparem Gaudí amb molts dels seus collegues catalans del seu temps, veurem que els…

El gravat noble durant el Modernisme Des de la invenció de la impremta fins a començament del segle XIX, les úniques tècniques de reproducció gràfica van ser la xilografia i la calcografia Per aconseguir estampes amb aquestes tècniques és imprescindible la figura d’un gravador que treballi la superfície del bloc de fusta ζύλον, en el cas de la xilografia, o de la planxa de coure χαλκός, en el de la calcografia En tots dos casos, el resultat és l’obtenció de matrius «gravades» de manera manual Per bé que la major part dels gravadors del segles XV al XIX van ser d’ofici, dedicats a reproduir…

El Modernisme, versió local de l’ Art Nouveau a Catalunya, tot i ser un moviment ampli i divers que afectà un gran ventall de possibilitats estètiques des de la pintura, l’escultura, l’arquitectura fins a la creació literària i musical, entre d’altres tingué el seu vehicle d’expressió més pur i inequívoc en el món de les arts aplicades i decoratives Sota la influència de les idees de William Morris, una de les banderes del nou estil va ser la idea de la germanor entre les arts i també l’ideal de l’obra d’art total Gesamtkunstwerk «Les diferents branques de les arts que semblen enemigues –…

Introducció El gravat destaca dins la història de l’art popular per ser una de les tècniques artístiques amb una major projecció i èxit, ja sigui per la seva intrínseca reproductibilitat tècnica, com per la accessibilitat pecuniària de les mateixes estampes Ha estat el gravat la tècnica artística que, ja des dels seus orígens, ha esdevingut un dels mitjans que més ha contribuït a acostar a la ciutadania iconografies i formes, alimentant models i continguts de l’imaginari collectiu, que han perviscut al llarg del temps, tot generant certa formulació reiterativa diacrònica de formes i temes,…

Els escenògrafs i l’esperit de taller Podem afirmar que els escenògrafs catalans que es distingiren en temps de la Restauració són classificables segons la formació rebuda en els tallers de realització de l’època deixant de banda que molts d’ells passessin per les aules de Llotja a les ordres d’altres escenògrafs, caps de taller, ja consagrats i amb una activitat professional a les espatlles Bo i admetent que aquesta mena de classificacions resulten sempre discutibles, podem així caracteritzar tres grups diferents els escenògrafs que es formaren amb Josep Planella i Coromina 1804-1890,…