Resultats de la cerca

Esquemàticament, la diagnosi etiològica es pot obtenir identificant directament l’agent infecciós o el paràsit de l’home responsable del trastorn amb una sèrie de proves complementàries que constitueixen l’anomenada diagnosi microbiològica directa, o bé a partir de la resposta immunitària de l’organisme infectat, la qual cosa s’anomena diagnosi microbiològica indirecta Per a realitzar la diagnosi etiològica, cal obtenir prèviament una mostra de líquids, secrecions o teixits infectats com ara sang, orina, secrecions respiratòries, líquid cefalorraquidi, secrecions…

Els darrers anys s’han desenvolupat una sèrie de tècniques de laboratori gràcies a les quals és possible de detectar i identificar partícules pertanyents a l’estructura dels microorganismes, com ara antígens o molècules d’àcids nucleics Com que aquestes estructures són específiques en cada microorganisme, la detecció que se n’efectuï a partir d’una mostra de líquid o secreció orgànica permetrà d’obtenir la diagnosi etiològica Les proves de detecció de partícules microbianes no sempre requereixen la detecció prèvia de cultius i, així, se solen realitzar amb una relativa rapidesa…

A part les de sang i d’orina, per a la diagnosi etiològica de diverses malalties infeccioses se solliciten mostres d’altres líquids i secrecions orgàniques que, suposadament, pels símptomes i els signes, poden trobar-se infectats Entre aquests líquids i aquestes secrecions, els que més sovint s’analitzen són les secrecions respiratòries, la matèria fecal, el líquid cefalorraquidi i les secrecions que drenen de lesions cutànies o mucoses L’anàlisi de les secrecions respiratòries se sol sollicitar quan hom sospita l’existència d’un procés infecciós en les vies respiratòries…

La majoria dels bacteris i els fongs es poden cultivar artificialment quan es colloquen en medis que contenen els elements nutritius idonis i hom els manté en les condicions físiques òptimes per al creixement i la reproducció, és a dir, quan són conservats en un medi de cultiu adequat La diagnosi etiològica a través del cultiu dels microorganismes s’obté i es confirma amb dos tipus de procediments Un d’ells és l’observació directa de la forma que adopten les colònies de microorganismes que es desenvolupen en el medi de cultiu al cap d’unes hores o uns dies de començat el procés…

La diagnosi de les malalties infeccioses s’efectua bàsicament esbrinant els antecedents personals de la persona que n’és afectada —que poden posar de manifest el contacte previ del pacient amb la font d’infecció—, valorant les característiques dels símptomes i els signes clínics, com ara l’estat general, la temperatura corporal, la localització de la inflamació, i comprovant si hi ha erupcions cutànies Això no obstant, quan aquests procediments senzills no són prou clars, com sol passar quan els processos infecciosos no són gaire característics, hom sollicita diverses proves diagnòstiques…

Es denomina espectre d’acció la gamma d’espècies de microorganismes contra els quals actua un determinat antibiòtic Alguns antibiòtics —la majoria dels que es classifiquen com a bactericides— es consideren de petit espectre , o espectre reduït , perquè actuen específicament contra un nombre relativament limitat d’espècies de microorganismes Al contrari, altres antibiòtics, com en general els bacteriostàtics, es consideren d’ espectre ampli , perquè actuen contra una gran varietat de microorganismes Com que l’acció d’un determinat fàrmac antibiòtic només serà efectiva contra un grup concret de…

Les proves cutànies consisteixen en la inoculació subcutània de diversos tipus d’antígens, amb la finalitat d’observar la reacció cutània local que es produeix al cap de 48 hores o 72 Amb aquest tipus de proves hom intenta de detectar si l’organisme d’una persona ja ha estat prèviament en contacte amb un determinat microorganisme Si l’organisme no ha estat prèviament en contacte amb aquest microorganisme, després de la inoculació de l’antigen corresponent es produeix només una lleu reacció d’envermelliment que no depassa 1 o 2 mm de diàmetre, deguda a la resposta inflama-tòria inespecífica…

Hom sollicita en molts casos exàmens d’orina per a efectuar la diagnosi de les malalties infeccioses i avaluar-ne l’evolució, sobretot les que afecten el ronyó i les vies urinàries Les indicacions per a l’examen del sediment d’orina, és a dir, l’examen del fons d’una mostra d’orina centrifugada, varien segons les característiques de cada cas Per a obtenir la mostra d’orina, el més important és de recollir-la tan pura com sigui possible, sense contaminar Així, convé de recollir la segona part de la micció i collocar l’orina en un recipient no contaminat que es pugui tancar hermèticament Aquest…

En el transcurs de la majoria de les malalties infeccioses se solliciten anàlisis de sang amb l’objectiu d’avaluar algunes alteracions sanguínies més o menys característiques en casos d’infecció Les anàlisis de sang se solen indicar durant les primeres fases de la malaltia per a orientar la diagnosi, i es repeteixen més endavant, durant la convalescència, per tal d’avaluar l’evolució del trastorn La mostra de sang s’obté introduint una xeringa en una vena superficial, generalment de l’avantbraç El volum de sang que s’extreu és variable —depèn del tipus i la quantitat d’exploracions que calgui…

Definició L’osteomielitis és una infecció de l’os i la medulla òssia En general, els gèrmens responsables de la infecció són bacteris, però de vegades es tracta d’un altre tipus d’agents infecciosos, com és ara virus o fongs Tipus i causes Les osteomielitis es classifiquen segons la via que han seguit els gèrmens per arribar a l’os i infectar-lo Seguint aquest criteri, es considera que hi ha osteomielitis hematògenes, osteomielitis per contigüitat i osteomielitis directes La presentació més habitual és l’ osteomielitis he matògena , és a dir, aquella en què la via d’infecció és la circulació…