Hom sol·licita en molts casos exàmens d’orina per a efectuar la diagnosi de les malalties infeccioses i avaluar-ne l’evolució, sobretot les que afecten el ronyó i les vies urinàries. Les indicacions per a l’examen del sediment d’orina, és a dir, l’examen del fons d’una mostra d’orina centrifugada, varien segons les característiques de cada cas.
Per a obtenir la mostra d’orina, el més important és de recollir-la tan pura com sigui possible, sense contaminar. Així, convé de recollir la segona part de la micció i col·locar l’orina en un recipient no contaminat que es pugui tancar hermèticament. Aquest recipient es pot adquirir a les farmàcies. De fet, però, hom pot utilitzar també un pot d’ús domèstic després de rentar-lo bé i bullir-lo durant uns minuts.
En condicions normals, l’orina és d’aspecte pràcticament transparent, per bé que conté alguns elements com ara quantitats mínimes de proteïnes o un escàs nombre de cèl·lules que procedeixen de la sang filtrada als ronyons; quan l’orina se centrífuga a gran velocitat tots aquests elements precipiten cap al fons del recipient on formen una acumulació anomenada sediment urinari. En alguns processos infecciosos que comprometen els teixits renals o les vies urinàries, l’orina sol adoptar un aspecte tèrbol visible a ull nu ja en el moment de la micció. En aquestes infeccions de l’aparell urinari, el sediment és superior al que hom considera normal, i, analitzant-lo microscòpicament, s’hi pot detectar la presència de nombrosos gèrmens i glòbuls blancs.
D’altra banda, en bona part dels processos infecciosos l’orina conté gèrmens i sobretot antígens procedents de la sang o dels teixits, la detecció dels quals pot ésser útil per a establir la diagnosi etiològica del trastorn. Probablement, aquest tipus de procediments tindran un gran valor diagnòstic en un futur proper, quan es perfeccionin i se n’estengui l’ús, i ja es consideren útils en la diagnosi de determinades malalties.