Anàlisi de sang per determinar malalties infeccioses

En el transcurs de la majoria de les malalties infeccioses se sol·liciten anàlisis de sang amb l’objectiu d’avaluar algunes alteracions sanguínies més o menys característiques en casos d’infecció. Les anàlisis de sang se solen indicar durant les primeres fases de la malaltia per a orientar la diagnosi, i es repeteixen més endavant, durant la convalescència, per tal d’avaluar l’evolució del trastorn.

La mostra de sang s’obté introduint una xeringa en una vena superficial, generalment de l’avantbraç. El volum de sang que s’extreu és variable —depèn del tipus i la quantitat d’exploracions que calgui realitzar—, però en general es tracta d’uns mil·lilitres.

Amb les anàlisis de sang que se sol·liciten rutinàriament, que inclouen l’hemograma o comptatge de les cèl·lules sanguínies, és possible de detectar les alteracions sanguínies que es produeixen en la majoria dels casos d’infecció. La detecció d’aquestes alteracions orienta la diagnosi però no la confirma, ja que poden ésser provocades per nombroses malalties infeccioses o inflamatòries.

Una de les alteracions sanguínies més característiques de les malalties infeccioses és la leucocitosi o augment de la concentració de glòbuls blancs, que en condicions normals es troben en un nombre de 4.000 a 10.000 per mm3 de sang, i en el cas d’infecció poden arribar fins a 20.000 o 30.000. D’altra banda, en les anàlisis sanguínies que se sol·liciten de manera rutinària també s’inclou l’anomenada fórmula leucocitària, consistent en la determinació del percentatge de cada tipus de leucòcit —neutròfils, basòfils, eosinòfils, limfòcits i monòcits— en relació al total. Aquesta dada pot ésser molt important en la diagnosi de nombroses malalties infeccioses en què la concentració d’alguns tipus de glòbuls blancs augmenta significativament en relació als altres. Així, per exemple, l’eosinofília, és a dir, l’augment de la concentració sanguínia d’eosinòfils, és característica d’algunes parasitosis; o la limfomonocitosi, és a dir, l’augment de la concentració sanguínia de cèl·lules intermèdies entre limfòcits i monòcits, que apareix característicament en la mononucleosi infecciosa.

Una altra prova de rutina que hom sol·licita habitualment és la velocitat de sedimentació globular o VSG, que consisteix a avaluar la velocitat a què els glòbuls vermells continguts en la mostra de sang precipiten cap al fons d’una pipeta mil·limetrada. En condicions normals, durant la primera hora, el volum precipitat no depassa els 15 mm en els homes i els 20 mm en les dones. Al contrari, en la majoria de processos infecciosos que evolucionen amb inflamació, aquestes xifres es veuen incrementades perquè en el cas d’infecció l’organisme intensifica l’elaboració d’alguns elements, com el fibrinogen o l’haptoglobina, que faciliten la precipitació dels glòbuls vermells cap al fons de la pipeta. Igualment, s’elaboren proteïnes especials com l’anomenada proteïna C reactiva —de valoració igualment útil— que incrementa el precipitat.

D’altra banda, en molts casos s’utilitzen paral·lelament d’altres mostres de sang per a practicar les proves que serveixen per a obtenir la diagnosi etiològica directa o indirecta.