Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
esdevenir
Filosofia
Procés de transformació del real que passa d’una forma d’ésser a una altra de diferent.
El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el…
determinisme
Filosofia
Doctrina i sistema filosòfics segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d’un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals.
El determinisme pot ésser establert en relació amb l’ordre de la natura o de la conducta humana en ambdues dimensions apareix lligat al concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat La negació de la llibertat que comporta tot determinisme pot ésser absoluta determinisme pròpiament dit o bé atenuada probabilisme En relació amb el determinisme hom troba també el problema de la previsibilitat, en el sentit que, en ésser acceptada l’existència d’una llei determinant, hom ha d’acceptar igualment la possibilitat de predicció de fenòmens futurs L’extracció de lleis universals…
consciència moral
Filosofia
Religió
Actitud de l’individu envers les implicacions morals i socials del seu comportament que implica un judici de valor dels propis actes en relació generalment amb una norma de moralitat personal o, més aviat, col·lectiva.
Hom hi distingeix la consciència antecedent i la conseqüent , segons que sigui prèvia o posterior a l’acte moral, la consciència vertadera i l' errònia , segons que el judici moral estigui d’acord o no amb la norma que hom creu objectiva, la consciència certa i la probable , segons que hom exclogui o no la possibilitat d’error, la consciència laxa i l' escrupolosa , segons que hom tendeixi a considerar com a moralment bo el que no ho és o com a dolent el que tampoc no ho és, i la consciència dubtosa i la perplexa , segons que hom dubti de la licitud d’un acte dubte o hagi d’escollir entre…
Giambattista Vico
Filosofia
Filòsof italià.
D’origen humil, es formà autodidàcticament i arribà a professor de retòrica a la Universitat de Nàpols Convertí el racionalisme en un historicisme, en presentar la raó com una realitat que actua per si mateixa amb una inexhaurible fecunditat creadora El propòsit de la seva obra Principî di una scienza nuova d’intorno alla comune nature delle nazioni 1725 era de mostrar el fonamental paper agent de les idees en la història, que és el lloc de realització de l’home, i de cercar-hi el veritable coneixement de la natura humana Nega el progrés infinit de la història, i el substitueix pels corsi e…
finalisme
Filosofia
Doctrina que explica la realitat, l’existència i l’estructura del món, l’actuació humana en el món i el sentit de la història com a ordenats i orientats amb vista a un fi o a una sèrie de fins determinats.
En general, el finalisme pot ésser contraposat al mecanicisme , com a forma més comuna del que hom anomena causalisme explicació de la realitat a partir de la causalitat eficient així, hom pot agrupar les filosofies d’Anaxàgores, Plató i Aristòtil, entre altres, i el providencialisme com a sistemes finalistes, i Demòcrit, Descartes i Spinoza com a filòsofs causalistes i, àdhuc, mecanicistes Intents d’harmonitzar ambdues orientacions són els efectuats, per exemple, per Leibniz i Lotze Ara bé, ni els filòsofs finalistes renuncien a la causalitat ni els causalistes o mecanicistes…
Confuci
![](/sites/default/files/media/FOTO/Confuci.jpg)
Estàtua de Confuci en el temple homònim de Suzhou
© iStockphoto.com/gautier075
Filosofia
Confucianisme
Nom llatinitzat de Kong Fuzi (‘mestre Kong’), xinès, filòsof i reformador de costums, considerat el fundador del confucianisme.
Després de la purificació que la crítica històrica n’ha fet, són poques les dades biogràfiques de Confuci que gaudeixen de certesa Sembla, però, que, havent restat orfe de pare des d’infant, s’educà en la pobresa Tanmateix, arribà a ocupar diferents llocs en l’administració Lu Morta la seva mare, es consagrà, durant tres anys de tancament, a l’estudi de les antigues tradicions i lleis, que provà de posar novament en pràctica, començant per ell mateix Per motius desconeguts hagué de sortir de la seva terra al principi del segle V aC, acompanyat d’alguns deixebles, i visqué errant tretze anys,…
hegelianisme
Filosofia
Corrent filosòfic derivat del sistema hegelià.
Com a darrera de les grans síntesis filosòfiques d’Occident, la doctrina de Hegel exerceix un influx difós per gairebé tota la filosofia actual Més directament, però la filosofia de Hegel fou professada pels seus deixebles, els quals, després de la mort del mestre, es dividiren aviat en una dreta , de caràcter teista, representada, entre altres, per Göschel i Daub, i una esquerra , ateística, representada per A Ruge , B Bauer , L Feuerbach , DF Strauss i altres una mena de terme mitjà entre ambdues és representat per autors com JE Erdmann, K Fischer i JKF Rosenkranz Inicialment…
transcendència
Filosofia
Religió
Qualitat del que resta més enllà o fora d’un ésser o d’un conjunt d’éssers i, especialment, que roman fora de tota experiència possible, entesa aquesta en sentit kantià, és a dir, que resta més enllà de l’espai i el temps.
Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que cercà de…
existencialisme
Filosofia
Moviment filosòfic que hom pot caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es manifesta, per l’afirmació que l’existència és prèvia, almenys ontològicament, a l’essència.
Com a corrent filosòfic, l’existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys cinquanta, i trobà en la literatura J-P Sartre, A Camus el mitjà d’una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i àdhuc de moda a tot arreu Fou expressió d’un cansament davant l’essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental i, alhora, d’un desengany davant l’optimisme científic i humanista de la darreria del s XIX i principi del s XX, i hom en pot trobar les arrels en la filosofia antihegeliana de S Kierkegaard Bé que…
raó
Filosofia
Cadascun dels diferents usos que hom fa de la raó, cadascuna de les diferents maneres com hom entén que aquesta facultat pot ésser exercida.
En aquest sentit el terme de raó sol ésser diversament qualificat per l’adjectiu corresponent, i així hom parla de raó analítica tot referint-se a la comprensió més tradicional de l’ús de la raó, en contraposició a l’anomenada raó dialèctica , que expressa l’exercici dialèctic d’aquesta facultat Important és, així mateix, la distinció entre raó pura , que és la raó —entesa en el sentit kantià de contraposició amb l’enteniment— en tant que referida als principis a priori del coneixement, i raó pràctica , és a dir en tant que referida als principis a priori de l’acció humana Cadascun d’ambdós…