Resultats de la cerca

La manera més habitual de referir-s’hi és amb els mots grup, grup petit o conjunt Als Països Catalans, algunes escoles de música moderna fan servir el terme per a indicar les classes de pràctica en grup

En la pràctica, el cas paradigmàtic és el d’Aleksandr Skr’abin, que, imbuït d’idees teosòfiques, compongué Prometeu, el poema del foc 1908-10 El compositor, però, s’inspirà en els escrits de Louis-Bertrand Castel, inventor d’un clavicèmbal ocular el 1734 D’altres seguiren aquest exemple, sobretot Bainbridge Bishop, que construí un orgue de llums el 1881, o A Wallace Rimington, el 1895, fins a arribar al clavilux de Thomas Wilfred, del 1925 En la partitura del Prometeu , Skr’abin hi inclogué un pentagrama luce específic per al clavier à lumières piano de llums i les notes que hi apareixen…

S’originaren a partir de les fraternitats religioses de la Baixa Edat Mitjana que es transformaren, durant el Renaixement, en societats corals sacres o comunitats de músics i filòsofs, a la manera de les acadèmies italianes El terme aparegué per primera vegada en les Missae de M Vogt 1568, però el primer collegium musicum conegut és el de Praga, de l’any 1616 Aquest fou seguit per molts d’altres tant a Alemanya Bremen, 1652 Frankfurt, 1672 Leipzig, 1704 com a Suïssa Sankt Gallen, 1620 Berna, 1674 i Àustria Al llarg del segle XVII, nombroses associacions oferien concerts, executats…

El registre més greu s’anomena principale Al principi del segle XVIII, gràcies al desenvolupament d’una tècnica especial que combinava una constitució física adequada, una gran habilitat labial i la utilització d’una embocadura molt petita i poc profunda, molts trompetistes s’especialitzaren en l’ús exclusiu d’aquest registre, anomenat, també, clarino Aquesta tècnica els permetia d’arribar a l’harmònic vint-i-unè i, doncs, fer sons molt aguts, entre el do4 i el fa5 A partir del 1750 aquesta pràctica decaigué, probablement pel fet que es produí un canvi en l’estil musical Així, els…

Tot plegat era considerat l’aspecte més noble de la interpretació amb trompeta Aquesta tècnica fou usual entre els segles XVI i XVIII, època en què la trompeta natural fou emprada com a instrument solista o de conjunt Com a solista era usada en aquest registre sobretot per a fer senyals i també, sonant amb altres all’unisono , amb finalitat cerimonial En els conjunts de trompetes, que del 1585 al 1685 eren integrats per cinc, sis o set músics que solien interpretar música escrita a cinc veus, els intèrprets de principale tenien al seu càrrec les veus més greus Entre el 1685 i el 1800 aquests…

El que diferencia el cicle de la suite és la presència constant d’una idea literària o poètica D’aquí que el terme s’apliqui especialment a un conjunt de cançons que, unides per un mateix argument poètic i un mateix alè -per dir-ho així- musical, formen un tot Associat sobretot al lied alemany romàntic Winterreise , ’Viatge d’hivern', de F Schubert Myrthen , de R Schumann Vier ernste Gesänge , ’Quatre cançons serioses', de J Brahms etc o postromàntic Kindertotenlieder , ’Cançons funebres per als nens morts', de G Mahler Mörikelieder , ’Cançons d’E Mörike', de H Wolf Vier letzte Lieder , ’…

El nombre de cicles per segon o Hertz és la unitat de mesura de la freqüència del so

També era anomemat tamborí de Bearn A l’antiga Roma, era conegut amb aquest nom l’instrument que després s’anomenà cornamusa

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon de la família de les cítares, de cordes pinçades directament amb els dits Instrument semblant al koto japonès i al komun’go coreà, consta d’una capsa de fusta lacada, de forma allargada i posició horitzontal, l’extrem més estret de la qual queda a la mà esquerra de l’instrumentista La tapa de ressonància és lleugerament corbada, motiu pel qual és considerada com una cítara de mig tub Els models més tradicionals tenen entre set i cinc cordes de fils de seda, d’igual llargada però de diferent gruix Les mides i proporcions utilitzades en la…

Les chiavette sol en 2a, superius do en 2a, altus do en 3a, tenor fa en 3a, bassus substituïen les claus habituals, chiavi naturali do en 1a, do en 3a, do en 4a i fa en 4a, en funció del mode de la composició per tal d’evitar l’ús de línies addicionals També existien les claus greus, chiavi transportati do en 2a, do en 4a, fa en 3a i fa en 5a, l’ús de les quals es relacionava principalment amb la música fúnebre La manca de referències clares sobre quina era l’entonació absoluta d’aquestes obres no permet establir un criteri definitiu sobre això