Resultats de la cerca
Es mostren 91 resultats
viola
Viola
© Fototeca.cat
Música
Instrument cordòfon de la família dels llaüts amb cordal, semblant al violí, bé que d’una mida més grossa.
Hom obté el so fregant les cordes amb un arquet L’afinació és una quinta més greu que la del violí do-sol-re-la Les dues cordes més greus són generalment de tripa o recobertes de seda, i les dues agudes són de tripa Deriva de la lira da braccio d’aquí ve el seu nom alemany actual, Bratsche És menys apta que el violí a executar passatges de virtuosisme El cos és d’uns 40 cm d’amplària i uns 48 de longitud Les notes greus tenen un timbre profund
nasard
Música
En l’orgue, joc labial de mutació, de la talla de les flautes, amb la qualitat de poder ser afinat en tots els harmònics dels seus sons fonamentals, inclosos els de l’octava.
Generalment es troba en la tessitura de quinta 5’1/3, 2’2/3, 1’1/3, excepcionalment en 10’2/3 gran nasard També en la tessitura de tercera 1’3/5, en l’orgue francès sovinteja com a grand tierce 3’1/5 En l’orgue català i castellà és freqüent l' octava nasarda 4' i el nasard quinzena 2' La seva síntesi origina els diversos jocs de corneta El terme sembla provenir de la paraula holandesa nazaat , que significa ’el del darrere', és a dir, el que s’acostumava a posar darrere el Praestant el del davant M Praetorius 1619 l’atribueix al caràcter ’nasal’ que té el timbre d’aquest joc
trombó
Trombó
© Fototeca
Música
Instrument aeròfon d’embocadura semiesfèrica, cos incurvat i secció cònica en la part corresponent al pavelló i cilíndrica en la resta.
És accionat per una colissa o per pistons El trombó de colissa data de la meitat del segle XV, i el de pistons fou construït per primera vegada cap al 1825 amb cilindres El model actual que hom empra en l’orquestra simfònica és la modalitat tenor del trombó en si bemoll Els altres membres d’aquesta família són el piccolo , a l’octava superior del tenor el soprano, a la quinta del tenor el contralt, a la tercera menor ascendent respecte al tenor el baix, a la tercera menor descendent respecte al tenor i el tenor baix, que té un pistó que abaixa la nota fonamental d’una quarta Trombó de colissa…
Claudi Ptolemeu
Música
Matemàtic i astrònom grec.
Fou conegut principalment per la seva astronomia, fins el punt que el model geocèntric que s’imposà durant tota l’Edat Mitjana duia el seu nom Com a teòric de la música fou més un bon compilador que un pensador original En L’Harmonia discutí amb precisió alguns aspectes problemàtics del càlcul d’intervals pitagòric Plantejà la diferència existent entre el valor del càlcul directe d’una quarta o una quinta i el valor d’aquests intervals calculat a partir del semitò com a unitat de mesura Amb això, Ptolemeu recordava la distinció entre la concepció de l’interval com a distància discreta i la…
temprament
Música
Sistema d’afinació en què la coma pitagòrica es reparteix entre totes les quintes del cicle.
Les diferents maneres com es reparteix la coma1 dona lloc a diferents tempraments En els mesotònics, la repartició és equitativa entre totes les quintes menys una d’aquesta forma es privilegien els intervals de tercera en detriment dels de quinta En els tempraments irregulars, la repartició es fa de manera que les tonalitats més freqüents presentin el màxim nombre d’intervals perfectes En el temprament regular, la coma es reparteix equitativament entre totes les quintes del cicle sense excepció L’escala cromàtica que en resulta té tots els semitons i els tons iguals, i per aquest motiu totes…
cànon
Música
Composició a dues o més veus, on cadascuna repeteix, després d’un espai de temps prefixat, la mateixa frase melòdica.
És la forma més estricta d’imitació polifònica, que respecta rigorosament la regla, el cànon Hi ha diverses menes de cànon el cànon directe a l’uníson , en el qual la veu que proposa el dibuix melòdic, o antecedent, és imitada, nota per nota, per la veu secundària, o conseqüent aquesta forma de cànon pot ésser també a l’octava, o a la quinta, etc, segons el punt de partença de la veu secundària el cànon per augmentació o per disminució dels valors en la veu imitativa el cànon per moviment contrari , en el qual el moviment melòdic ascendent esdevé descendent en el conseqüent, i viceversa el…
discant
Música
Forma de polifonia apareguda a la fi del s XI.
En principi, oposat al moviment parallel de l'organum, recolza en l’ús rigorós del moviment contrari Originàriament, el discant era a dues veus la segona melodia era situada, nota contra nota, damunt el cant pla cantus planus , que, en passar al baix, prengué el nom de tenor o cantus firmus La melodia no tenia notació, sinó que era improvisada directament pel xantre Més tard, a la melodia donada foren afegides dues o tres melodies més triplum, quadruplum i calgué donar notació a aquestes composicions per tal d’evitar confusions Les teories més antigues del discant Regulae discantandi no…
dotzena
Música
En l’orgue, joc de mutació de quinta en la tessitura de 2 2/3'.
Reforça el tercer harmònic del 8' Si és de la família dels flautats pot constituir un joc isolat dotzena de principal o bé formar part de la filera greu d’un joc de ple Si és de la família de les flautes, tant obertes com tapades o de secció troncocònica dotzena nasarda, també pot trobar-se sola o bé formar part de la tercera filera d’un joc de corneta
ple
Música
En l’orgue, joc labial compost amb mutacions i represes.
Nascut probablement als Països Baixos al decurs del segle XVI, és el més antic, conegut i usat dels jocs d’aquest tipus Les diverses fileres es componen generalment d’harmònics greus de quinta i octava Quan hi ha més d’un ple, un d’ells pot portar l’harmònic de tercera En els grans instruments es poden trobar plens amb els harmònics de sèptima, novena o onzena Compost generalment de tres a sis fileres de tubs, de la talla dels flautats, la seva funció és atorgar claredat sonora a les notes greus i brillantor greu a les agudes És un joc que abunda en l’orgue barroc, però escasseja, i a voltes…
notació diastemàtica
Música
El seu nom deriva del grec diastema, que significa ’interval'.
Inclou tots aquells tipus de notació neumàtica escrita in campo aperto , és a dir, en un espai desproveït de línies horitzontals, els neumes de la qual guarden entre ells una certa relació d’alçada el seu contrari és la notació adiastemàtica Algunes notacions diastemàtiques, especialment les que utilitzen neumes de tipus accent, poden ser molt vagues d’altres, com l’aquitana, que empra neumes de punts, són gairebé tan precises com aquelles que s’escriuen en el tetragrama L’afany d’escriure els neumes de forma espaiada cada vegada amb més precisió dugué a l’ús de dues línies que representen…