Resultats de la cerca

La zona -coneguda com a Armòrica- fou romanitzada durant el segle I, i posteriorment, als segles V i VI, patí la invasió dels celtes anglesos bretons La llengua bretona assolí la seva màxima esplendor al segle X, època a partir de la qual inicià un lent declivi Música culta Vegeu França Música tradicional A la costa meridional bretona, la llengua i les tradicions s’han conservat més que en altres zones, i continuen vives en elements precristians, en els ritus religiosos de veneració dels sants, en la indumentària, en la mitologia celta i en la música i els instruments folklòrics La …

Anglaterra La romanització hi fou escassa i irregular i l’Església celta, que data d’aquest període, fou destruïda per la invasió anglosaxona El cristianisme no tornà a implantar-se fins al final del segle VI i el començament del VII, i no fou fins al segle VIII que s’imposà la litúrgia romana No han quedat rastres de la música sacra que es practicava en època celta Els exemples més antics de música religiosa daten del segle XI i es tracta d’una sèrie de cants polifònics trobats a la catedral de Winchester, que fou un important centre musical També se sap de l’existència, al final del segle…

Es graduà en dret per a satisfer el seu pare, però el 1885 emprengué la carrera musical estudiant composició amb Th Dubois i J Massenet al Conservatori de París L’any següent es convertí en un apassionat seguidor del mestratge de C Franck Fou director del Conservatori de Nancy 1894-1919 i del d’Estrasbug 1919-29, centre on portà a terme una important tasca de promoció de la música francesa La seva composició més coneguda és l’òpera Le pays 1910, inspirada en cants populars bretons Entre la resta de la seva producció cal destacar els poemes simfònics La cloche des morts 1887 i La chasse du…

Deixeble de CFranck i amic d’AMagnard Dirigí els conservatoris de Nancy 1894-1919 i d’Estrasburg 1919-29 Emprà elements del folklore bretó en obres com Le Pays , òpera que estrenà a París 1913 Deixà també cinc simfonies, peces religioses i una música de cambra destacada, poemes simfònics, etc

Es formà al Conservatori de París, on estudià piano amb L Diémer, harmonia amb A Lavignac i composició amb G Fauré Desenvolupà una doble carrera musical com a compositor i pianista Començà a compondre durant els primers anys del segle XX i el seu catàleg inclou música per a l’escena, orquestral i de cambra Fou membre del Consell Superior de Ràdio França i en aquest centre exercí de crític musical

Orfe a dotze anys, fou un estudiant brillant i aprengué els rudiments de la música de manera autodidàctica A partir del 1899 estudià al Conservatori de París, on rebé classes d’harmonia d’A Lavignac, el 1889 El 1904 prosseguí la seva formació a la Schola Cantorum de la capital francesa amb A Roussel contrapunt i V d’Indy composició, tot compaginant-la amb els estudis de filosofia a la Sorbona Fou director del cor de Saint Gervais a partir del 1909 i del cor de l’Opèra Còmica a partir del 1927 Del 1923 al 1939 exercí com a professor de contrapunt a la Schola Cantorum Tot i que ja havia…

Començà els seus estudis de piano el 1884 i posteriorment estudià violí, orgue i harmonia Les seves primeres composicions daten del 1885 quan tenia només vuit anys La seva primera òpera, Gilles de Retz , s’estrenà a Nantes el 1893 Després d’estudiar dos anys al Conservatori d’aquesta ciutat, es traslladà a París el 1895 per estudiar amb A Gédalge contrapunt i G Fauré composició Tornà a la seva ciutat natal després de guanyar el primer premi d’harmonia i de concursar sense èxit en el Premi de Roma A Nantes treballà al conservatori com a professor d’harmonia, composició i fuga, i després hi…

Cursà les carreres de dret i ciències a Nantes, mentre es formava musicalment al Conservatori de París, on estudià violí i diverses assignatures teòriques Treballà a l’École des Hautes Études 1906-33, com a arxiver, bibliotecari i professor d’història i estètica de la música Membre de diverses societats musicals, fundà i presidí 1917-32 la Societat Francesa de Musicologia El 1919 succeí a A Lavignac com a editor de l' Encyclopédie de la musique et dictionnaire du Conservatoire La seva obra més important és L’école française de violon de Lully à Viotti études d’histoire et d’esthétique París…

Vida El 1519 es desplaçà a la península Itàlica, on desenvolupà tota la seva trajectòria musical Durant alguns períodes treballà a Roma i Ferrara Establert a Màntua el 1526, el 1539 arribà a ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Sant Pere i Sant Pau Alguns anys abans s’havia responsabilitzat de la capella del bisbe de Màntua, el cardenal Ercole Gonzaga, el seu protector a la ciutat llombarda Fou un dels compositors més influents de la generació posterior a la de Josquin Des Prés pel que fa a la polifonia religiosa, àmbit en el qual se centrà la major part de la seva…

Arran del seu matrimoni amb la cantant Nanine Paris, abandonà la carrera de metge per a dedicar-se a la teoria musical, i més específicament del cant Juntament amb el seu cunyat Aimé Paris, desenvolupà un nou mètode de notació musical, basat en el meloplasto de Pierre Galin, en el qual cadascun dels nombres de l’1 al 7 equivalia a un grau de l’escala mètode Galin-Paris-Chevé Acèrrim defensor del nou mètode, intentà provocar debats públics sobre el tema i enfrontaments entre els seus seguidors i els partidaris del sistema tradicional