Resultats de la cerca

El nombre de peces que formaven un ordre podia oscillar entre quatre i vint-i-quatre, la qual cosa deixa entendre que tant podia tractar-se d’una obra per a ser interpretada unitàriament com d’una antologia d’on seleccionar les peces a interpretar El terme fou utilitzat primerament per François Couperin en els quatre llibres per a clavicèmbal i en Les nations Més tard, François Dagincour, Philippe Veras i Coelestin Harst en feren ús com a sinònim de suite , però per a Couperin devia designar una sèrie de peces més gran que la suite en el prefaci de Les…

El seu nucli primitiu, el binomi format per dues danses medievals, una de moderada i una altra de ràpida, s’amplià amb una tercera i, més tard, amb una quarta i una cinquena dansa al començament del s XVI L’any 1557 apareix el nom de suite en una collecció publicada per Attaignant Al s XVII n'aparegué una modalitat, que predominà al costat de les danses juxtaposades aparegueren formes instrumentals pures com el preludi, la simfonia, la tocata, l’obertura o el capriccio Algunes de les peces de la suite foren tractades amb gran virtuositat La diferència entre les danses de concert…

El conjunt complet era format per set peces tres interpretades abans que s’aixequés el teló - first music , second music i obertura-, i quatre - act tune - interpretades al final de cada acte, llevat de l’últim

Les galanteries més importants eren el minuet, la gavota i la bourrée -n’hi havia d’altres, però, com la polonesa o el passepied -, totes elles peces elegants i refinades, situades normalment després de la sarabande JS Bach emprà el terme en el títol original de les seves partites per a clavicèmbal Clavier-Übung bestehend in Präludien, Allemanden, Couranten, Sarabanden, Giguen, Menuetten, und anderen Galanterien 1731

Al segle XVII, els compositors francesos recolliren el terme tombeau tomba de la tradició poètica del segle XVI i l’aplicaren a obres instrumentals Sovint hi veneraven els seus mestres o altres músics admirats, de manera semblant a les déplorations dels segles XIII i XIV Tot i presentar generalment un estil molt ornamentat i interpretativament lliure, talment una peça de caràcter, molts tombeaux s’assimilen formalment a la pavana o l' allemande De fet, alguns substituïren l' allemande inicial d’algunes suites És sobretot en la música francesa per a llaüt on aquesta forma instrumental tingué…

Sota aquest terme s’integren diferents tipus de procediments compositius i estils musicals Els trops poden ser exclusivament textuals verbeta , exclusivament musicals, o textuals i musicals alhora el tipus més freqüent Generalment els trops s’aplicaren als cants corals del propi de la missa, és a dir, als introits, comunions i ofertoris, així com, encara amb més freqüència, a les parts de lde la missa kírie, glòria, excepte el credo Aquest fenomen experimentà una gran vitalitat durant l’Edat Mitjana, especialment al llarg dels segles XI i XII Els testimonis més antics daten del segle IX La…

El seu tret principal és, doncs, el caràcter, de tipus líric, evocat per una melodia com a element preponderant sobre qualsevol altre Tot i que, com a peça de caràcter que és, no té una estructura fixa determinada, la seva forma acostuma a ser la d’una cançó estròfica, un rondó, unes variacions o la d’una peça ternària reexpositiva El tempo sol ser lent Es troben exemples de romances vocals en l’obra de G Rossini, G Donizetti i G Verdi, entre d’altres En l’òpera, la romança sovint va precedida del recitatiu, igual que l’ària, la qual substitueix en ocasions En la música…

El terme es feu habitual al final del segle XVII, i durant tot el Barroc designà un conjunt de moviments usualment de dansa, en especial per a instrument solista o grup de cambra Un esquema ordenat de quatre danses fixes esdevingué el nucli de la suite estandarditzada del segle XVIII allemande , courante , sarabanda i giga Algunes d’aquestes danses podien ser duplicades o incloure doubles variacions double Tanmateix, s’hi podien afegir moviments introductoris d’estructura molt diversa intrada , fantasia, obertura, toccata , preludi, simfonia i danses addicionals -anomenades sovint…

Asseguts, generalment, l’un al costat de l’altre, cada intèrpret té assignat un determinat registre de l’instrument normalment, un intèrpret el registre agut i l’altre el greu El fet que tots dos toquin un mateix instrument fa dubtar alguns que es tracti d’autèntica música de cambra -cosa que no sol passar amb la música per a dos pianos- Amb l’èxit i la gran difusió que el piano experimentà al final del segle XVIII i durant tot el XIX, molts compositors escriviren obres per a piano a quatre mans Cal destacar-ne WA Mozart sonates KV 497 i 521, F Schubert Fantasia en fa m , D 940, R Schumann…

No hi ha gaires motius per a pensar que aquestes peces formin un cicle coherent Són, més aviat, un recull d’obres compostes en diferents períodes i algunes d’elles, fins i tot, publicades individualment amb anterioritat Després de Schubert, l’opus 7 d’IJ Paderewski i l’opus 16 de S Rakhmaninov són, probablement, els únics exemples de moments musicals