Resultats de la cerca

Vida i trajectòria política A la seva vila natal dirigí la revista nacionalista Flama 1917-19, òrgan de l’organització del mateix nom que cofundà el 1916 Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap a París del butlletí Estat Català 1924-25 Home de confiança de Francesc Macià , l’acompanyà a Moscou 1925 i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló 1926 Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana 1928, i des d’aquest any fins al 1930 visqué a Nova York, on entrà en contacte professionalment amb el món de la cinematografia Cridat per Macià, el 1931 tornà a…

Cal destacar Le Bestiaire 1911 de Guillaume Apollinaire i, a Catalunya, el de Pere Quart 1937 i el de Josep Carner 1963

Professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona S'ha dedicat, sobretot, a l’estudi del Noucentisme i de la poesia catalana contemporània Sobre aquests temes ha publicat diversos llibres, com L’obra de Josep Carner 1991, Josep Carner i els orígens del Noucentisme 1992 o Antologia de la poesia noucentista 1997 També ha publicat nombroses edicions de textos i estudis diversos, especialment sobre la poesia dels anys seixanta, la d’exili, el conte de postguerra o la poesia més estrictament coetània L’any 2005 fou guardonat amb el premi Aurora Díaz-…

Intuïtiva i influïda pel Modernisme, es donà a conèixer amb Alma errante 1916 En el seus viatges féu estada als Països Catalans —Llorenç Villalonga la convertí en personatge literari Silvia Ocampo—, i a Exaltación 1928 inclogué traduccions de Verdaguer, Maragall, Alcover, Carner, etc

En la literatura catalana antiga és escassament usat com a vers independent, però, pel seu moviment ràpid, que el fa molt apropiat per a petites composicions líriques, l’adoptaren els poetes castellans dels segles XVII i XVIII Molt popular, al costat dels versos de set síllabes, en els romanços de cec, el vers quinari reaparegué en els autors de la Renaixença Verdaguer i, més modernament, en poesies populars de Carner i de Sagarra

És el vers més curt que, amb personalitat pròpia, hom ha usat en la poesia catalana En forma d’apariats l’usà la poesia narrativa i didàctica Hom el troba a les profecies de Turmeda, a l’obra de Joan Basset i a l' Espill de Jaume Roig Perduda la tradició d’aquest vers a l’època de la decadència, reapareix modernament en alguns poemes de Guerau de Liost, de Josep Carner i d’altres

Estudià el batxillerat a Vic i es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona 1972 Doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona 1976, on llegí una tesi sobre Els ritmes clàssics en la poesia catalana , hi exercí de professor de filologia llatina 1972-2019 Com a poeta publicà Temps de tempesta 1974, Encalçar el vent 1976, Dura llavor secreta 1990,  D’ara i de sempre 2000 i  Cobles devotes  2010, recollits a  Obra poètica completa 2020 Com a investigador, centrà les seves activitats en tres grans eixos D’una banda, la filologia llatina amb traduccions d’autors de totes les…

Collaborà en diaris i revistes literàries de Madrid La Lectura , La Pluma La seva obra crítica estudia les arts plàstiques i la literatura Traduí Montaigne, Francis Jammes, Verlaine, etc La seva poesia, sempre mediocre, es mantingué dins el Modernisme fins el 1928, que Epigramas Americanos obre una segona època, fortament influïda per l’obra de Whitman Traduí poetes catalans, i tingué una gran amistat amb López-Picó i J Carner, el qual, en morir ell, li dedicà un poema

Walter Scott, Herder, Goethe, Schiller i altres autors anglesos i alemanys, com Wordsworth, Coleridge i Uhland, afinaren aquest nou gènere, que esdevingué típic del Romanticisme D’acord amb la nova accepció literària, alguns poetes romàntics catalans qualificaren determinades creacions seves de balada Tomàs Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Apelles Mestres, com també ho han fet d’altres lírics més recents, bé que, en general, donant un abast més imprecís a aquest mot Josep Carner, Carles Riba, Josep M de Sagarra, JV Foix, Tomàs Garcés

Usat sobretot en poesia popular, apareix tant en poesia lírica com narrativa Els poetes catalans l’han conreat des de l’edat mitjana, tant els que componien en provençal —Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany— com els que ho feien en català —Cerverí de Girona i, posteriorment, Pere Marc— A l’època de la Decadència apareixia sovint en una mateixa estrofa combinat amb el decasíllab, per influència castellana —en la poesia de Francesc Fontanella, per exemple— Posteriorment l’han usat, entre altres, Verdaguer, Maragall, Carner, Espriu i Gabriel Ferrater