Resultats de la cerca

Hom n'assenyala precedents en el cant antifonal i responsorial de l’Església La seva configuració va des de la simple exclamació, el mot solitari i la successió dels sons sense sentit fins a la frase i al període gramatical i conceptual ple, constituint un o més versos Fou l’element característic de les cançons de dansa i intervingué en altres gèneres de forma fixa Plaçat al final de l’estrofa o al començ del poema, es repetia, tot o en part, normalment amb el mateix text i la mateixa melodia, al final o al mig de cada cobla, i seguia diversos procediments segons les èpoques i els gèneres era…

La seva forma mètrica era determinada per l’estructura musical, que constava de dos períodes alternats entre el solista, que cantava els versos de l’estrofa, i el cor, que ho feia amb els del refrany en cap i les seves repeticions dins i al final de l’estrofa La sàvia repetició dels versos del refrany a l’interior de l’estrofa és un dels caràcters més distintius de la forma d’aquest gènere poètic, a França actiu i renovat des de l’origen a mitjan s XVI Prengué gran importància també en la polifonia del s XIII al XV A Catalunya el rondell poètic és força citat pels…

Escrit en àrab vulgar, sovint inclou mossarabismes És format per un refrany i estrofa de quatre versos, els tres primers monorims i el quart amb la rima del refrany, després del qual es repeteix el refrany Hom troba aquesta forma en diverses líriques europees medievals

La forma més elemental és la tirada o sèrie de versos monorims, sobretot llargs, com els de 5E5, 6E6 i 7E7 síllabes emprada per la cançó de gesta i altres gèneres poètics narratius, evolucionà diversament, en especial per bipartició dels versos llargs en dos de curts, els parells portant la rima i els senars restant lliures la poesia catalana presenta tirades liriconarratives de versos de cinc, sis i set síllabes però la forma més coneguda és la del romance heptasíllab castellà, de la qual, tanmateix, hi ha indicis de conreu català independent La sèrie monorima pot organitzar-se en grups del…

Pertany al de la “cançó de dansa”, com era a França el virelai i el rondeau i a Catalunya i a Provença la dansa, amb els quals sovint es confon El terme en provençal balada, en francès ballade, en italià ballata no és documentat abans del primer terç del s XIII La balada, semblantment a d’altres gèneres afins, duia refrany tornada inicial, cantat pel cor de balladors, i estrofes —generalment tres—, interpretades pel solista, el qual menava la dansa després de cada estrofa tot el refrany era repetit pel cor El contingut era líric, profà o religiós però no manquen balades…

Com que aquesta cançó era utilitzada com a refrany comentat poèticament amb cobles glossadores, el terme passà a indicar la composició global cançó-refrany i estrofes glossadores Durant el Renaixement la cançó tradicional fou tractada polifònicament pels compositors més notables, entre els quals destaquen Juan del Encina, Mateu Fletxa el Vell, Pedro de Pastrana, Cristóbal Morales i Juan Vásquez Al s XVII es convertí en una cantata per a veus i instruments de caràcter religiós, i els compositors més notables foren JBComes, ATHortells, MRomero, JCererols i PRabassa Al…

És formada per un refrany i tres cobles, la primera part de les quals és formalment autònoma, i la segona — cauda — rima amb el refrany i, si n'hi ha, amb la tornada És molt similar al virelai francès Introduïda a Catalunya, s’hi ha mantingut en la viva tradició dels goigs, que en conserven la mètrica i l’estructura, bé que amb un nombre variable d’estrofes i l’addició de l’endreça i la tornada És semblant, pels mateixos motius de derivació, al villancico castellà, en el qual hi ha preferència per les tornades de tres versos

Les Cambres, veritables centres intellectuals de les ciutats, organitzaven concursos poètics i torneigs dramàtics, i els retòrics rivalitzaven en l’art de la versificació, sovint complicada i artificiosa, amb un llenguatge igualment rebuscat i solemne, sobretot en el teatre i en el gènere poètic del refrany