Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
fosfatasa
Bioquímica
Cadascun dels enzims que catalitzen la hidròlisi (hidrolasa) dels enllaços èster fosfòrics.
Constitueixen un gran grup d’enzims, molts dels quals són implicats en fases importants de la digestió i del metabolisme intermediari Han estat dividides en dos grups principals les fosfomonoesterases i les fosfodiesterases , segons que actuïn, respectivament, sobre monoèsters o sobre dièsters de l’àcid fosfòric Dintre les fosfomonoesterases són importants les fosfatases alcalines , de pH òptim alcalí, trobades en molts teixits animals i a la llet, i les fosfatases àcides pH òptim àcid Entre les fosfodiesterases són importants les desoxiribonucleases , que…
Søren Peter Sørensen
Bioquímica
Bioquímic danès.
Féu estudis sobre acidimetria, i introduí el símbol del pH per a indicar la concentració d’ions hidrogen 1909 són també notables les seves recerques sobre els aminoàcids, les proteïnes, els enzims i les fermentacions
antocianidina
Bioquímica
Denominació genèrica de les sals (en general clorurs) de polihidroxiflavili (polihidroxi-2-fenil-5,6-benzopirili) que constitueixen les aglicones de les antocianina
i que són responsables de llurs coloracions.
Les diferents antocianidines difereixen pel nombre i posició dels substituents hidroxílics Les més importants són els clorurs de pelargonidina amb 4 hidroxils, de cianidina amb 5 hidroxils i de delfinidina amb 6 hidroxils Les coloracions provenen de la distribució de la càrrega positiva del catió orgànic a través del sistema ressonant policíclic i depenen del pH del medi
àcid fitínic
Bioquímica
Èster hexafosfòric de l’inositol.
Ocorre abundantment en els teixits de sosteniment dels vegetals, especialment dels cereals En els intestins, l’àcid fitínic ingerit dóna lloc a la fitina, que és molt insoluble a pH superior a 3, amb la consegüent disminució de l’absorció dels ions Ca + + i Mg + + per la mucosa intestinal Aquest efecte d’anticalcificació és inhibit per la vitamina D
enzim

Possible mecanisme d’acció de la pepsina
©
Bioquímica
Cadascun dels biocatalitzadors de natura proteica que intervenen en el metabolisme dels éssers vius modificant, i sovint accelerant, la velocitat de les reaccions químiques cel·lulars que a les condicions normals de pH i temperatura s’esdevindrien amb molta lentitud.
Des de l’antiguitat són conegudes empíricament les fermentacions del pa i del most i la producció del formatge i del vinagre, de les quals són responsables els enzims de certs microorganismes Des del segle XIII començaren els estudis sobre la fermentació dels sucres, i hom cregué que només les cèllules senceres com les del llevat les podien produir Tanmateix, el 1897 Eduard Buchner demostrà que l’activitat fermentativa estava en alguna substància que podia ésser extreta del llevat A partir del 1926, els estudis sobre la natura química dels enzims tingueren un fort impuls quan JBSummer aïllà…
deshidratasa
Bioquímica
Nom usual d’alguns enzims del grup de les hidrolases.
La carbonatodeshidratasa o anhidrasa carbònica catalitza reversiblement la hidratació i deshidratació del diòxid de carboni Intervé en la regulació del pH de la sang i en processos de bescanvi gasós a nivell pulmonar Les deshidratases d’aminoàcids, com la L-serina, la treonina i altres, catalitzen la deshidratació d’aquests aminoàcids, acompanyada d’alliberament d’amoníac, per desaminació no oxidativa Aquests enzims depenen del fosfat de piridoxal com a coenzim
teoria quimioosmòtica
Bioquímica
Teoria proposada per P.D. Mitchell sobre la transferència d’energia química en els éssers vius.
Segons la qual en una membrana que conté transportadors d’electrons i de protons a través seu, apareix una força protomotriu deguda a la diferència d’activitat electroquímica dels protons a banda i banda de la membrana la força protomotriu és formada per dos components un gradient de potencial i una diferència de pH, i representa la forma de conversió de l’energia en l’oxidoreducció Per mitjà d’una ATPasa de la membrana es promou la deshidratació de la fosforilació, tot produint ATP
desoxiribonucleasa
Bioquímica
Cadascun dels enzims que catalitzen la hidròlisi d’enllaços d’èster fosfòric entre els mononucleòtids de l’àcid desoxiribonucleic en qualsevol punt de la cadena; són, doncs, endonucleases.
La desoxiribonucleasa I del pàncrees de bou hidrolitza específicament tots els enllaços èster entre l’àcid fosfòric i els grups 3'-hidroxil de la desoxiribosa hom l’ha obtinguda cristallitzada d’un pes molecular de 60 000, el seu pH òptim és de 6 a 7 necessita Mg 2 + com a cofactor La desoxiribonucleasa II que ha estat isolada del lletó i la melsa de mamífers i també dels bacteris, hidrolitza específicament, però no tots, els enllaços èster entre l’àcid fosfòric i els grups 5'-hidroxil Ambdues desoxiribonucleases són emprades en la recerca de l’estructura i funció de l’ADN
àcid cítric
Bioquímica
Àcid tricarboxílic àmpliament distribuït en teixits i líquids orgànics.
Hom l’obté del suc de la llimona —que en conté d’un 5 a un 8%—, de la pinya americana i per fermentació fúngica de melasses amb l' Aspergillus niger En el cicle de l’àcid cítric és produït per condensació de l’àcid oxalacètic amb acetil-CoA per deshidratació dóna l’àcid aconític en la seva forma cis Troba aplicació en l’elaboració de sals efervescents, de xarops i de begudes acidulades i en la manufactura de les seves sals És emprat com a regulador del pH en aliments, com a antioxidant i antiespumant i com a reactiu analític per a la determinació d’albúmina, glucosa i pigments…